Font de Valclusa
De Viquipèdia
La font de Valclusa (en occità Vauclusa, la fònt de Vauclusa), situada prop d'Avinyó, al peu d'un penya-segat abrupte de 230 m, amb els seus 630 milions de metres cúbics anuals és el broll d'aigua més gran de França i el cinquè de tot el món.
Valclusa, que era abans el nom del poble, ha donat el seu nom al departament. El seu nom medieval era Vallis Clausa («vall tancada» en llatí), en base a la seva posició topogràfica.
[edita] Geografia
Sobre la font es troba un bloc calcari de 500 a 800 m d'espessor, recorregut d'innombrables trencaments i falles. Aquest juga el paper d'un aqüífer càrstic on l'aigua hi circula seguint les discontinuïtats fins a trobar una barrera de calcària i argila.
La font és l'únic punt de sortida d'una conca subterrània de 1.100 km² recuperant les aigües del Ventor, dels monts de Valclusa i de la muntanya de Lure. Alimenta el riu Sorgue.
[edita] Exploració
La primera immersió en escafandre pesat té lloc el 1879, Nello Ottonelli s'aventura a 23 m. Cal llavors esperar l'arribada de l'escafandre autònom el 1946 i Jacques-Yves Cousteau per atènyer 46 metres, després 74 m nou anys més tard. És el límit de les immersions amb aire. En 1981 Claude Touloumdjian ateny 153 m amb una barreja oxigen-heli. Finalment en 1983 Jochen Hasenmayer ateny 205 m. Per baixar encara més i tocar el fons caldrà utilitzar robots.
El 1985, la missió Modexa 350 aixeca el misteri del seu origen: el robot baixa fins a 305 m, i el 1989 un altre robot el Spélénaute ateny el punt més baix del sifó a 308 m de profunditat. No s'està segur que sigui el verdader fons.
[edita] Història
L'indret va ser durant l'antiguitat romana, un lloc d'ofrenes rituals. S'han trobat peces d'or i de plata al sifó. Se suposa que els desbordaments imprevisibles de la font foren percebuts com una manifestació divina.
