El último ke zierre
De Viquipèdia
El Último ke Zierre és un grup musical d'estil punk rock que es va formar a finals del 1987 a Borriana, (Castelló).
[edita] Història
El 1987 es van unir per formar el grup, Pedro, Viçent, Òscar, Natxo, i Manolo, van començar aprenent a tocar els seus instruments. Entre bromes i rialles va començar a sorgir un sentiment comú que els va animar a formar alguna cosa més que un grup d'amics que passava els caps de setmana tocant música. Per a ells "tot era nou, la música, el sexe, les drogues, tot ho feien per primera vegada i estaven oberts a tot". Un sentiment que els va animar a reflectir les seves inquietuds, que els empentava a deixar d'experimentar notes a l'aire i deixar de banda els assajos de versió de grups famosos, que els forçava a composar temes propis i pensar en tocar al carrer.
Al carrer va ser on la gent va poder començar a escoltar lletres com "Soldadito español", "No me hables de la patria", "Esta noche", "Botas y cadenas", "No te hablaré de la policía", etcètera.
Els seus inicis van ser molt durs, però van anar consolidant-se com a formació musical. No tenien una meta proposada, només donar sortida a les seves inquietuds musicals buscant una mica de diversió que els allunyés de la monotonia del carrer. El grup va iniciar la composició de temes propis, temes que després de molts anys les han seguit tocant com per exemple "Mi vecina", "Anarkista", "Vine txiqueta", "Mil colocones", "El bar", "Noches de locura", etcètera.
Van anar adquirint taules, amics i seguidors de la mateixa manera que els seus temes començaven a ser coneguts. Seguidament Natxo es va acomiadar del grup, i va preferir sortir-ne abans que aquest creixés més. Això va comportar l'arribada al grup del "Feo".
Lluny de dissipar-se el grup, aquest canvi de veu va significar tot un revulsiu, una nova experiència i la conscienciació de que podien fer-se molt més famosos, tenien il·lusió i ganes. Van gravar un LP i es van donar a conèixer a tot l'Estat espanyol, deien: "Se nos quedaba todo pequeño, necesitábamos grabar y salir, vivir nuevas experiencias". Es van seleccionar els temes que es creien més oportuns, cosa que tristament ha significat avui en dia l'oblit de molts bons temes d'aquella època. Van invertir cada un, diuen, el jornal d'un mes per poder gravar i editar l'LP. No han volgut oblidar que el primer disc el van autoproduïr tot el mateix grup.
El último ke zierre va començar autofinançant-se les seves maquetes i el seu primer disc. Així va sortir al carrer "No soporto vuestras caras", l'any 1991, un disc que va passar pràcticament inadvertit per la crítica musical que no el va adornar ni criticar, sinó que només va anomenar el fet de la seva existència i el mèrit del grup per haver-lo posat a la venda. El disc va desaparèixer aviat de les botigues, l'edició de 1.000 exemplars es va acabar en menys de dos mesos.
Van començar a rebre trucades de tot l'Estat i això va portar a viatjar per tota la península.
Després de l'èxit que va suposar l'edició del disc "No soporto vuestras caras", ràpidament es va preparar un disc anomenat "Soldadito Español" amb les cançons més populars que el grup tenia, disc que va sortir el març de 1992 en mans de la discogràfica Matraka Distrak. Tot seguit van editar, l'any 1993 "Que se repartan el mundo", un nou treball on el grup avançava ràpidament en composició i lletra, el que es va traduir en moltes taules i quilòmetres del grup, alegries, satisfaccions, però també penalitats i sacrificis.
Amb l'arribada del Nano i la sortida de "Esperando al viento" l'any 1995 el grup es va assentar definitivament. "En aquesta època vam perdre totalment la nostra innocència, ens seguia sorprenent la música, el sexe, i les drogues però tot era una mica més dur, la cosa es va començar a embrutar."
Anys després s'edità "A cara de Perro", possiblement el disc amb més repercussió d'entre els seus seguidors. Enregistrat a Bilbao per Karlos Kreator l'any 1998 sería el seu segon treball en la discogràfica Discos Suicidas i donà peu a una llarga gira per tot l'estat espanyol.
Posteriorment al 1999 "Senderos de este infierno" disc enregistrat en directe a la sala Kafe Antzoki de Bilbao, "bulla" al 2000 i "veneno" al 2002 foren els treballs que s'editaren baix el segell Discos Suicidas.
Al 2003 canviaren de discogràfica i signaren per la valenciana Maldito Records, des d'aquest 2003 han editat "Ay, de mi"(2003),"Insurgente"(2005),"Vivos...Por Domesticar"(2006) i "Quemaste tus alas de angel"(2007), tres treballs d'estudi i un en directe.
