Der Kaiser von Atlantis
De Viquipèdia
| L'emperador de l'Atlàntida | |
 Selbstseher oder Tod und Mann d'Egon Schiele, 1911 |
|
| Títol original: | Der Kaiser von Atlantis, oder Die Tod-Verweigerung (L'emperador de l'Atlàntida o el refús de la Mort) |
| Llengua original: | alemany |
| Gènere: | òpera de cambra |
| Música: | Viktor Ullmann |
| Llibret: | Peter Kien |
| Actes: | un |
| Època de composició: | 1943 |
| Estrena: | 16 de desembre de 1975 |
| Teatre: | Bellevue Centre d'Amsterdam |
|
Personatges:
|
|
|
|
Der Kaiser von Atlantis, oder Die Tod-Verweigerung (L'emperador de l'Atlàntida, o el refús de la Mort) és una òpera en un acte de Viktor Ullmann sobre llibret alemany de Peter Kien. Tant Ullmann com Kien eren presoners del camp de concentració nazi de Theresienstadt, on van crear aquesta òpera al voltant de l'any 1943.[1] Tot i que l'òpera va ser assajada a Theresienstadt al març de 1944, mai no hi va ser prepresentada, atès que les autoritats nazis van veure en la figura de l'emperador un retrat satíric d'Adolf Hitler i van censurar-la. Tant el compositor com el llibretista van morir al camp de concentració d'Auschwitz. L'òpera no es va estrenar fins el 16 de desembre de 1975 al Bellevue Centre d'Amsterdam, interpretada per De Nederlandse Opera sobre una edició de Kerry Woodward, també director musical de la representació.[2]
Està orquestrada per a conjunt de cambra i empra instruments poc habituals per a una orquestra operística, com ara el banjo, l'harmònium, el saxòfon contralt i el clavecí. Ullmann va usar el famós coral luterà Ein' feste Burg ist unser Gott com a motiu melòdic, així com un tema de la Simfonia Asrael de Josef Suk.
Taula de continguts |
[edita] Sinopsi
L'òpera s'estructura en un pròleg i tres escenes.
Pròleg: L'altaveu introdueix l'òpera i indica que hi actuarà com a comentarista de la història.
Escena 1: Arlequí (que representa la Vida) i la Mort reflexionen sobre el fet que ambdós han perdut significat en el món modern. Des del mític imperi de l'Atlàntida, l'emperador Overall ha dictat ordres per a una guerra perpètua. La soldat tabaletera intenta reclutar la Mort perquè treballe per a l'exèrcit de l'emperador Overall. Però la Mort es troba tan ofesa per la grotesca conducta de l'emperador que rebutja l'oferta i trenca la seua dalla.
Escena 2: L'emperador Overall està donant les ordres de la batalla per telèfon des del seu palau. Llavors s'adona dels estranys esdeveniments que ocorren a l'exterior, on molta gent està greument ferida, però ningú no pot morir.
Escena 3: Un soldat i Bubikopf, una noia pertanyent al bàndol enemic, es troben. No obstant, no poden matar-se mutuament, i s'enamoren. La tabaletera intenta endur-se al soldat al front i allunyar-lo de la noia, però el soldat hi refusa.
Escena 4: L'emperador continua embrancat en els seus càlculs militars. La Mort el visita, i aquest li diu que la gent ha deixat de morir-se. Al seu torn, la Mort replica que ella no és la causa de les misèries humanes, sinó el refugi final per als homes. Overall li demana que assumisca de nou els seus deures. La Mort hi accepta, però sempre que l'emperador siga el primer a morir. Inicialment, Overall hi refusa, i la Mort l'amenaça amb no reprendre el seu treball. Finalment, l'emperador hi accepta, si aquesta és l'única esperança per a la humanitat, i canta el seu darrer comiat. L'òpera conclou amb un quartet, i el missatge final:
"Du sollst den großen Namen Tod nicht eitel beschwören."
("No prendreu el gran nom de la Mort en va".)
[edita] Enregistraments
- Decca 440 854-2: Iris Vermillion, Michael Kraus, Herbert Lippert, Christiane Oelze, Walter Berry, Martin Petzold, Franz Mazura; Orquestra del Gewandhaus de Leipzig; Lothar Zagrosek, director[3] (empra una orquestració ampliada)
- Studio Matouš 0022-2 631: Stephen Swanson, Rupert Bergmann, Johannes Strasser, Stefani Kahl, Krassimir Tassev, Ingrid Niedermayr; Arbos Gesellschaft für Musik und Theater/Ensemble Kreativ; Alexander Drčar, director (amb l'orquestració original)
[edita] Referències
- ↑ Allan Kozinn, "Born in the Camps And Still Kicking". New York Times, 24 de novembre de 1994.
- ↑ Hugh R.N. Macdonald, 'Der Kaiser von Atlantis'. Tempo (New Ser.), 116, pp. 42-43 (1976).
- ↑ William Lloyd, Crítica de l'enregistrament de Der Kaiser von Atlantis. Musical Times, 136(1824), 106 (1995).
[edita] Enllaços externs
[edita] Bibliografia
- Viking Opera Guide ed. Holden (Viking, 1993)
