Decasíl·lab

De Viquipèdia

El decasíl·lab és un vers d'art major que té deu síl·labes. Ha estat un vers de gran tradició en la literatura catalana i des de l'edat mitjana ha tingut un conreu molt extès. Al ser un vers d'art major no n'hi ha prou només amb el fet que tingui deu síl·labes, sinó que a més hi ha d'haver un ritme prosòdic per tal de manternir-lo. En català medieval la forma més corrent era el decasíl·lab anomenat clàssic català i que es compon de quatre síl·labes, cesura i sis síl·labes, amb la particularitat que la quarta síl·laba coincideixi amb final de paraula. Aquest serà el vers que farà servir Ausiàs March:

• Colguen les gents, ab alegria festes (Ausiàs March, poema XIII)

A partir de finals del segle XV apareixen altres formes del decasíl·lab, sobretot per influència italiana que accentua a la sisena síl·laba, així els autors catalans també accentuen a la sisena, però mantenen l'accent a la quarta pel gran pes de la tradició. Aquest seria el cas de Joan Roís de Corella o de Pere Serafí:

• Si el ferro cald refreda la mà casta (Joan Roís de Corella, A Caldesa)

• Anant un jorn tot sol, mal percebit (Pere Serafí, poema XLIX)

A partir d'aquest dos models les variants que es poden construir són múltiples: decasíl·lab sense cesura amb accent a la quarta, a la sisena o a totes dues; amb accent a la posició cinquena. Amb cesura després de la quarta o de la sisena síl·laba i fins i tot amb paraules planes abans de la cesura que fan que l'última síl·laba de la paraula no s'hagi de tenir en compte per al còmput final de vers:

• I amb mon enyor per únic adjutori (Josep Carner, Nabí II,117). Accentua a la cinquena.

Correspon al vers castellà o italià anomenat hendecasílabo i que va tenir gran importància en el Segle d'or castellà i en el Renaixement italià.