Cinema espanyol
De Viquipèdia
Taula de continguts |
[edita] Cinema espanyol primitiu
Els origens del cinema espanyol es situen al 1896 quan Alexander Promió, enviat dels germans Lumière, introdueix el cinematògraf a Espanya. En aquesta época, Espanya no es troba preparada per a desenvolupar una tècnica tan moderna per la situació econòmica i cultural del país i també per la falta d´interès del públic. Malgrat aquestes dificultats i el pes de la competència extrangera (europea i americana), comencen a rodar-se pel·lícules. Les primeres manifestacions són documentals amb estampes típiques i còmiques i reportatges sobre l´actualitat. Salida de misa de doce del Pilar de Zaragoza (1896) està considerada la primera pel·lícula espanyola. A la projecció asistiren els germans Jimeno, que es convertiren en uns dels primers realitzadors de cinema espanyol. En 1897 Fructuós Gelabert va filmar la primera pel·lícula amb argument narratiu propi, Riña en un café.
Altre ingeni de la creació cinematogràfica va ser Segundo de Chomón que va emigrar a França al veure el lent desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Espanya. Allà va treballar als estudis Pathé i va desenvolupar diferents sistemes d'efectes especials entre els quals destaca el cinemacoloris. De tornada a Barcelona va filmar la pel·lícula per a la productora Pathé Burgos (1911),i altres com La Imperial Toledo (1912) i Fantasía andaluza.
La primera productora espanyola es Macaya y Marro. En aquella època el focus principal de les productores es troba a Barcelona. No obstant, València també destaca gràcies a ingenis com el d'Àngel García Cardona. Cardona va començar filmant allò que li resultava interessant per exibir-ho. Més tard es va associar amb Cuesta i va constituir la productora Films Cuesta.
[edita] Cinemal espanyol als anys 10
La política dels anys 10 a Espanya no va contribuir a crear una atmòsfera de desenvolupament per a la indústria fílmica. No obstant, el cinema va reflectir els successos que van convulsionar l'època com l'assasinat de don José Canalejas. A partir d´aquest fet Enrique Blanco (Iberia Films) i Fernández Frías van elaborar i produir el documental Muerte y entierro de don José Canalejas. El cinema d'aquesta època és un cinema de documentals. Les vagues generals també van trobar ressó al cinema com la de 1917 amb el documental Huelga general de agosto en Barcelona. El 5% de la producció cinematogràfica que es conserva d'aquesta década són reportatges d'esdeveniments socials de to amable: festes, inauguracions de monuments, festes militars...
[edita] El cinema mut als anys 20
Els anys 10 i sobre tot els 20 són l'emblema del cinema mut a Espanya. Es tracta ja d'un cinema de caire narratiu al que destaquen pel·lícules com La revoltosa (1925), de Florián Rey, Pilar Guerra (1926) de José Bunch, La aldea maldita (1929) de Florián Rey i La bodega (1929), de Benito Perojo. A finals dels anys 20 el cinema comença a prendre relevància i comença a ser valorat per la burgesia i els intelectuals. Per aquesta raó s'intenta crear un cinema de qualitat, coincidint amb els vanguardismes que s'estan imposant en la literatura, en la pintura i en altres manifestacions artístiques, malgrat que ja s'havia començat als anys 10 a adaptar algunes obres literàries i teatrals al cinema. Al 1928 Ernesto Giménez Caballero i Luis Buñuel funden en Madrid el primer cine-club. El mateix any Francisco Elías Riquelme filma El misterio de la Puerta del Sol, la primera pel·lícula sonora del cinema espanyol i Luis Buñuel la coneguda El perro andaluz.
[edita] El cinema dels anys 30
En 1931 l'arribada de produccions extrangeres amb so produeix la crisi de la producció nacional. Ninguna productora espanyola contava amb els mitjans tècnics i econòmics per a cobrir les noves necessitats. A l'any següent, Manuel Casanova fundaria la Companyia Industrial Film Española S.A. (CIFESA), la productora més important que mai ha tingut el país i considerada de dretes. Es l'època de la consolidació de grans actors com Imperio Argentina, Miguel Ligero, Manuel Luna, Antoñita Colomé, Raquel Rodrigo i Estrellita Castro. Els documentals d'aquest període logren gran qualitat amb Las Hurdes. Tierra sin pan(32) de Buñuel. A més es realitzaren pel·lícules i documentals centrats en la situació política: Madrid se divorcia (que tracta el tema del divorç, aprovat per llei en 1932), i Cómo nació la República Española. Hi trobem titols destacats com Morena clara (1936)de Florián Rey, La hija de Juan Simón (1935)de José Luis Saénz de Heredia i Don Quintín el amargao(1935) de Luis Marquina.
[edita] El cinema de la Guerra Civil
Amb l´arribada de la Guerra Civil al 1936, es produeix una crisi cinematogràfica causada per la destrucció dels estudis, així com per la situació general de la població espanyola i l'exili dels profesionals. El cinema comença a ser utilitzat com a element propagandístic. Quan finalitza la guerra, els guanyadors destrueixen milers de gravacions amb la finalitat d'eliminar el cinema republicà. Hi destaquen pel·lícules com ¡¡Centinela, alerta!! (1936) de Jean Grémillon i Sierra de Teruel i Espoir (1939) d'André Malraux i Max Aub.
[edita] El cinema del franquisme
El període franquista va comportar l'exili de molts dels cineastes i una reducció del patrimoni fílmic. A més, el cinema es va convertir en motor de propaganda de la ideologia del règim amb les consequents característiques de la producció fílmica: censura i dependència econòmica de l'Estat (impostos, quota de pantalla, llicència d'importació...).
- El cinema dels anys 40
Les pel·lícules més destacades d´aquesta època van ser: Alma de Dios (1941) d´Ignacio F.Inquino, Raza (1942), amb guió del mateix Francisco Franco, El escándalo (1943) de José Luis Saéz de Heredia, Huella de luz (1942), Eloisa está debajo de un almendro (1943)i El Clavo (1944) de Rafael Gil, i per últim, La vida en un hilo (1945) i Domingo de Carnaval (1945) d'Edgar Neville.
- La cinematografia folclòrica dels anys 50
Als anys 50 apareixen dos importants festivals de cinema a Espanya: el 21 de septembre de 1953 naix el Festival de Cine de San Sebastián sense patir cap interrupció des d'adés, i en 1956 té lloc la primera Semana Internacional de Cine de Valladolid o Seminci. D'altra banda, pel·lícules com Marcelino pan y vino (1955) de Ladislao Vajda imposarien una moda de xiquets actors, de la qual formarien part les pel·lícules protagonitzades per Joselito, Marisol, Rocío Dúrcal, Pili i Mili o Ana Belén. Les comèdies amb arguments simples i de caire superficial com Viaje de novios, 1956, Las muchachas de azul, 1957 o Sólo para hombres, 1960) es feren famoses amb Analía Gadé i Fernando Fernán-Gómez. Altres destacades figures internacionals en aquestos anys són l'actor Fernando Rey, Aurora Bautista i María Asquerino. Pel·lícules com El último cuplé (1957) de Juan de Orduña i La violetera (1958) de Luis César Amadori, van convertir Sara Montiel en el símbol més internacional del cinema espanyol de l'època.
