Cinema de ciència-ficció
De Viquipèdia
El cinema de ciència-ficció és un gènere cinematogràfic que es basa en una versió fantasiosa de la realitat, relacionada amb totes les probables o desorbitades derivacions de la ciència i la tècnica. En aquesta línia hiperbòlica, el gènere conjectura sobre els temps venidors, encara que també suggereix la presència activa de vida extraterrestre i fins i tot idea possibilitats científiques inexplorades en el temps contemporani.
[edita] Definició
Els seus límits es confonen sovint amb els del cinema fantàstic i el cinema de terror, i alguns dels seus productes poden arribar a ésser inclosos en qualsevol dels dos apartats. Les possibilitats tècniques i mecàniques del cinema semblaven especialment aptes per a traduir les imaginacions del món de la literatura. De manera general, el cinema de ciència-ficció tendeix a presentar-se com un tipus de faula moral, que en alguns casos aconsegueix una categoria filosòfica.
De manera general, el cinema de ciència-ficció tendeix a presentar-se com un tipus de faula moral, que en alguns casos aconsegueix una categoria filosòfica. També en línies generals, ofereix una visió negativa del futur (distopia), la qual cosa ha fet entendre als especialistes que, a través d'aquest tipus de produccions, l'espectador intenta conciliar els temors que l'assalten davant de troballes científiques que li resulten de difícil comprensió.
Una de les figures més tòpiques de la ficció especulativa és el científic boig: un investigador molt competent, que descobreix algun mecanisme o fenomen d'enorme poder, encara que aquest fet sigui capaç d'enterbolir la moral del científic, que llavors es converteix en un perill per a la humanitat. Des del doctor Frankenstein fins al genetista que dissenya els dinosaures de Parc Juràssic, aquest model de personatge marca l'evolució del gènere. Està molt proper al vell arquetip de l'orgull: la persona que per voler conèixer massa es creu un déu i llavors és castigada (mite que des de Prometeu i la Torre de Babel recorre totes les arts).
Una part essencial del gènere és l'univers inconegut, aleshores la ciència ficció posa l'espectador en contacte amb matèries vives procedents de l'espai exterior, amb habitants d'altres planetes i amb noves condicions de vida humana. Temes recurrents són les modificacions de la genètica, de les condicions d'espai-temps i la possibilitat de transcendir els límits de l'espècie (en pel·lícules que es barregen sovint amb les de superherois, on els protagonistes poden volar o mutar gràcies a experiments científics).
[edita] Història
Ja el 1898, amb Le rêve d'un Astronome de Georges Méliès, aparegué el cinema de ciència-ficció íntimament lligat al cinema fantàstic com a branca important. En bona mesura, el cinema segueix el rastre de la literatura, i el mateix autor es va inspirar en l'obra de Jules Verne per rodar el seu Voyage dans la lune (1902), utilitzant trucs fotogràfics per representar el viatge d'una nau espacial a la lluna. Així, els nous descobriments tecnològics promouen nous arguments de ficció. Tal va ser el cas de l'espanyol Segundo de Chomón, el film més conegut del qual, El hotel eléctrico (1908) , aprofundeix en les possibilitats de l'energia elèctrica, l'ús de la qual es generalitzava per aquelles dates.
Diverses pel·lícules fusionaren la ciència-ficció amb el cinema de terror, com Frankenstein (1910), una adaptació de la novel·la de Mary Shelley, Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1912), o bé The Invisible Man (1933).
La pel·lícula russa Aelita (1924), d'Iakov Protazanov, és considerada una de les primeres obres mestres d'un gènere que va agradar particularment a un seguidor de l'expressionisme alemany, Fritz Lang, qui va traçar a Metròpolis (1926) un avenir que guardava no pocs paral·lelismes amb l'ascens del nazisme. Menys transcendent, el viatge al passat de The Lost World (1925), d'Harry Hoyt, s'inspirava en l'obra homònima d'Arthur Conan doyle, i proveïa el gènere d'una altra de les seves convencions: els monstres prehistòrics que sobreviuen a l'extinció.
Per la mateixa època, la generalització d'historietes de ciència-ficció, com Flash Gordon, va afavorir la seva adaptació cinematogràfica. Exemples d'aquesta tendència són el mateix Flash Gordon (1936), de Frederick Stephani, i The Adeventures of Captain Marvel (1941), de William Witney i John English.
Durant la dècada del 1950, aparegueren una quants títols en clau socio-política, amb alienígens que, fins i tot mancant d'imatge antropomòrfica, venien a simbolitzar els horrors potencials d'una amenaça exterior. En un grau més o menys matisable, trobem The Thing (1951), de Christian Nyby, The Day the Earth Stood Still (1951), de Robert Wise, The War of the Worlds (1953), de Byron Haskin, i Invasion of the Body Snatchers (1956), de Don Siegel.
En aquesta mateixa dècada, la literatura de ciència-ficció i les revistes pulp es van convertir en populars, en part a causa de l'interès del públic en el viatge espacial i les noves tecnologies. Moltes de les pel·lícules d'aquella dècada continuaven sent de la sèrie B, de baix pressupost. Algunes pel·lícules examinaven la temàtica del viatge espacial, com Destination Moon (1950), Conquest of Space (1955), This Island Earth (1955), The Angry Red Planet (1959) i First Man into Space (1959). El viatge espacial també induïa la idea de criatures visitant la Terra com en The Thing from Another World (1951) i It! The Terror from Beyond Space (1958).
En la següent dècada, Stanley Kubrick, amb una reflexió més adulta, 2001: A Space Odyssey (1968) , oferia una perspectiva realista de l'avenir científic, fent, lliscar una meditació entorn de l'origen de la intel·ligència humana i a les possibilitats de la intel·ligència artificial. Altres pel·lícules de la dècada van ser Fahrenheit 451 (1966) i Planet of the Apes (1968), que proporcionarien crítiques socials, i l'extravagant Barbarella (1968), de Roger Vadim, que explorava el vesant més infantil de la ciència-ficció.
Durant la dècada del 1970, gràcies als viatges tripulats a la lluna, va ressorgir l'interès pel cinema de ciència-ficció. Solaris d'Andrei Tarkovsky utilitzava tècniques visuals i comentaris filosòfics que recordava la pel·lícula de Kubrick. Les pel·lícules de començaments de la dècada van explorar el tema de la paranoia, en el que es representava a la humanitat sota l'amenaça ecològica o tecnològica de la seva pròpia creació, en títols com THX 1138 (1971), A Clockwork Orange (1971), Silent Running (1972) i Westworld (1973). També hi va haver pel·lícules de suspens com Soylent Green (1973) i Futureworld (1976) i comèdies de ciència-ficció, entre elles, Sleeper (1973) de Woody Allen i Dark Star (1974) de John Carpenter.
La fascinació per una idea messiànica dels extraterrestres queda de manifest en Encontres a la tercera fase (1977) i en E.T. l'extraterrestre (1982), de Steven Spielberg. Enfrontant-se a aquesta perspectiva benèfica, Alien (1979), de Ridley Scott, insisteix en la imatge amenaçadora dels alienígenes. D'altra banda, sorgeixen constants adaptacions de telesèries i còmics populars. En aquesta direcció, destaquen Star Trek (1979), de Robert Wise, i Superman (1978), de Richard Donner. El renaixement del temor atòmic va provocar creacions com Mad Max (1978), de George Miller, on es dibuixava un terrible futur postapocalíptic.
A partir de la dècada dels noranta, l'apogeu dels trucatges digitals en el camp dels efectes especials va donar noves empentes al pur entreteniment visual, però molt sovint els convertiren en l'únic propòsit. Pel·lícules com Parc Juràssic (1993), de Steven Spielberg, i Independence Day (1996), de Roland Emmerich, serveixen d'exemple a aquesta tendència, que encara continua sent la dominant en el gènere.
[edita] Cinema de ciència-ficció a Catalunya
A Catalunya no s’han fet massa pel·lícules de cinència-ficció, pero alguns autors sí s’han interessat pel gènere i han portat a terme obres força interessants, sovint més reconegudes fora de Catalunya que a dins: Agustí Villaronga (El niño de la Luna, 1989), Óscar Aibar (Atolladero, 1995) i Carlos Atanes (FAQ: frequently asked questions, 2004 i PROXIMA, 2007).
