[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Cefalònia - Viquipèdia

Cefalònia

De Viquipèdia

Cefalònia es una illa de la mar Jònica, la mes gran d’aquesta mar. Forma el nomós de Cefalònia. Te una superfície de 904 km2 i uns 35.000 habitants.

Vista panoràmica d'Assos
Vista panoràmica d'Assos

Taula de continguts

[edita] Història

Homer l’esmenta sota el nom Same o Samos. El seu nom derivaria de Cèfalos que es va fer amo de l’illa amb ajut d'Amfitrió. Heròdot es el primer de donar aquest nom a l’illa (Cefalènia). L’illa estava formada per quatre estats (tetràpolis): Same, Pale, Cranis i Proni. Aquests noms derivarien segons la llegenda dels quatre fills de Cèfalos. Same i Proni (avui Tafió i probablement abans Tafos o Tafus) eren a la costa est, Cranis i Pales al oest. Es conserven també les ruïnes d’una ciutat romana a Cap Scala, al sud-est probablement construïda el segle I i que es deia Cefalènia. Avui dia te prop el castell de Sant Jordi i es a la vora de la plana de Livadhó. Al nord es troben també les restes d’una fortalesa anomenada Asso potser l’antiga Nesus.

A les guerres amb Pèrsia nomes Pale va estar al costat d'Atenes i va enviar dos cents soldats que van lluitar a Platees. L’illa va unir-se a la Lliga atenenca al començament de la guerra del Peloponès.

Durant les guerres amb els romans les ciutats de l’illa foren oposades a Roma. Etòlia va dominar l’illa i Roma va enviar a M. Fulvius amb un exercit el 189 aC. Tres ciutats es van sotmetre però Same va resistir i fou conquerida després d'un setge de 4 mesos. Els romans van reconèixer l’illa com ciutat lliure.

Adrià la va donar a Atenes però les ciutats van retenir una certa autonomia. En temps del geograf Claudi Ptolemeu fou inclosa a la província d'Epir.

Domini bizantí fins al final del segle XI quant fou ocupada pels normands el 1082. Robert Guiscard hi va morir el 1085 després de reprimir la revolta de l’illa, quant asetjava una de les ciutats, i va donar nom al port: Fiscardo. Amb la seva mort va tornar a Bizanci però després va ser ocupada pel el pirata normand Margaritone di Brindisi el 1185 i el 1194 fou retornada als bizantins però conservada de fet pel comte Mateu I Orsini (net de Margaritone) i pel comte Leone Vetrano. Vetrano fou executat pels venecians deu anys després (1206) i Orsini es va fer amb tot el poder.

A la caiguda de Constantinoble el 1204, poc després va passar als francs i fou inclosa dins el principat d'Acaia. El feu fon confiat a Gaius, príncep de Tarent que va acceptar la protecció de Venècia en 1215; el 1224 Venècia la van reconèixer als Orsini que no n’havien perdut el control. Després dels Orsini va passar a Nàpols el 1324 i el 1357 el príncep de Tarent la va retornar a Venècia i va ser integrada a la senyoria de Zante governada pels Tocco, una família napolitana. Quant el darrer comte Carles Tocco va morir, el poder va passar al seu fill i a la seva dona Francesca.

Vista panoràmica d'Assos
Vista panoràmica d'Assos

El 1480 fou atacada pels turcs que es van emportar molts habitants i el soldà va fer casar als homes i dones amb homes i dones d'Etiòpia per formar un poble diferent per ser usat com esclaus. Els venecians van reconquerir l’illa el 1482 però la van retornar a Turquia per un tractat el 1485 si be en van mantenir el feu mitjançant un tribut. Els turcs van establir una guarnició al castell de Sant Jordi. El 1500 la creuada dirigida pels venecians i aragonesos va recuperar l’illa. Va romandre llavors en poder de Venècia amb capital a Sant Jordi, fins que aquest castell fou destruït per un terratrèmol el 1757 i la capital es va traslladar al port d'Argostoli.

El 1797 la República de Venècia fou abolida i els franceses van adquirir les seves possessions. El 28 de juny de 1797 es va poroduir l'ocupació francesa. Els illencs van rebre als francesos com alliberadors i van alçar la bandera francesa. El 17 d'octubre de 1797 va passar formalment a França pel tractat de Campio Formio. El 7 de novembre de 1797 els francesos van crear els departaments de Corfú, Ithaca (que incloia Ithaca, Lèucade, Cefalònia, Preveza i Vonitsa) i Mar Egeu (Zante i altres menors). Va romandre sota domini francès fins que el 9 de novembre de 1798 russos i turcs ocuparen l’illa (ja havien ocupat abans Corfú i després van ocupar altres). El 2 d'abril de 1800 es va crear la República de les Set Illes sota protectorat rus i otomà. Aquesta situació va durar fins el 20 de juliol de 1807 en que Rússia va haver de cedir Cefalònia i les altres illes a França i renunciar al protectorat. El 13 de setembre de 1807 Cefalònia fou annexionada a França i el 8 d'octubre de 1809 va pasar a formar part de les Províncies Il·liriques. L'octubre del 1809 els britànics ocuparen l’illa i la van mantenir sota ocupació fins el 1814 en que es va decidir constituir una República federal de les Illes Jòniques sota protectorat britànic en nom de les potencies que es va proclamar el 5 de novembre del 1815. Diset governadors britànics van regir la illa entre 1814 i 1863, dels quals cal esmentar especialment a Sir Charles Napier (12 de març del 1822 fins al 1830) i en menor mesura a Sir C. S. Everton (a finals de la dècada dels 40). En aquell moment vivien a l’illa vora 60.000 persones.

El 1863 les illes foren entregades a Grècia pel protocol de Londres (Corfú, Cefalònia, Zante, Lèucade, Ithaca, Kythira, Paxos i altres menors).L'1 de juny de 1864 es vaproduir l'incorporació a Grècia.

A l'illa va néixer Yiannis Metaxas, primer ministre de Grècia durant la segona guerra mundial. Durant aquesta els italians van ocupar l’illa el 1941 i el 1943 els alemanys, fins que el 1945 es van rendir i l'illa va quedar en mans de forces angleses que la van tornar a Grècia. El 1953 fou assolada per un terratrèmol i part de les 365 viles que hi havia a l’illa van desaparèixer. Fiscardo, el port, va escapar quasi intacte

[edita] Llista de comtes de Cefalònia

[edita] Governadors venecians

  • 1700 - 1702 Marcantonio Contarini
  • 1702 - 1704 Angelo Falier
  • 1704 - 1706 Domenico Pizzamano
  • 1706 - 1708 Angelo Malipiero
  • 1708 - 1710 Fantino Dandolo
  • 1710 - 1712 Benetto Minotto
  • 1712 - 1714 Luigi Marcello
  • 1714 - 1717 Paolo Minotto
  • 1717 Gianvincenzo Donato
  • 1717 - 1719 Gianfrancesco Giustiniani
  • 1719 - 1721 Lodivico Diedo
  • 1721 - 1723 Daniele Balbi
  • 1723 - 1725 Antonio Boldú
  • 1725 - 1727 Pietro Pasqualigo
  • 1727 - 1729 Gabriele Boldú
  • 1729 - 1731 Benetto Civrano
  • 1731 - 1733 Gaetano Dolfin
  • 1733 - 1735 Girolamo Bolini
  • 1735 - 1738 Jacopo Pasqualigo
  • 1738 - 1740 Nicolò Boldú
  • 1740 - 1742 Nicolò Pizzamano
  • 1742 - 1744 Pietro Antelmi
  • 1744 - 1746 Giambattista Baseggio
  • 1746 - 1748 Pietro Morosini
  • 1748 - 1750 Andrea Minotto
  • 1750 - 1752 Pasquale Cicogna
  • 1752 - 1755 Nicolò Cornaro
  • 1755 - 1757 Agostino Soranzo
  • 1757 - 1759 Alberto Magno
  • 1759 - 1761 Pietro Contarini (primera vegada)
  • 1761 - 1763 Girolamo Marcello
  • 1763 - 1765 Angelo Longo
  • 1765 - 1767 Vido Marcello
  • 1767 - 1769 Giovanni Oizzamano
  • 1769 - 1772 Giampaolo Trevisano
  • 1772 - 1774 Pietro Contarini (segona vegada)
  • 1774 - 1776 Giovanni Bernardo
  • 1776 - 1778 Antonio Pasta
  • 1778 - 1780 Marcantonio-Francesco Semitecolo
  • 1780 - 1782 Andrea Dolfin
  • 1782 - 1785 Angelo Venier
  • 1785 - 1787 Domenico Muazzo
  • 1787 - 1789 Angelo Orio
  • 1798 - 1791 Angelo-Maria Giorgio
  • 1791 - 1793 Bartolommeo Cicogna
  • 1793 - 1795 Carlantonio Marin
  • 1795 - juliol 1797 Jacopo Marin

[edita] Governadors britànics (1809-1815)

  • Octubre 1809 - 1810 Lord Hudson Lowe
  • 1810 - 1814 Charles Philippe de Bosset