Branca asimptòtica gegant
De Viquipèdia
La branca asimptòtica gegant (BAG, en anglès asymptotic giant branch) és un període de l'evolució estel·lar que experimenten totes les estrelles de massa intermèdia (entre 0,5 i 9-10 masses solars) al final de les seves vides. Quan una estrella consumeix tot l'hidrogen del seu nucli, aquest es contreu mentre la seva temperatura augmenta, el que provoca que les seves capes externes s'expandeixin i es refredin. L'estrella es converteix així en una gegant vermella.
En un moment donat, quan la temperatura en el nucli arriba als 3x108 K, comença el cremat d' heli. Això provoca que la lluminositat de l'estrella disminueixi i que es contregui: aquesta és la fase de l'agrupament vermell (estrelles d'elevada metal·licitat) o de la branca horitzontal (estrelles de baixa metal·licitat). Una vegada que es consumeix l'heli en el nucli, l'estrella es mou de nou cap a la dreta i cap amunt en el diagrama de Hertzsprung-Russell. La seva trajectòria està quasi alineada amb la què va seguir abans t com a gegant vermella. D'aquí el nom de branca asimptòtica gegant o BAG.
La fase BAG es divideix en dues parts, la BAG primerenca (BAG-P) i la BAG amb polsos tèrmics (BAG-PT). Durant la fase BAG-T la font principal d'energia és la fusió de l'heli en una capa al voltant d'un nucli inert de carboni i oxigen. Durant aquesta fase l'estrella es refreda i s'infla fins a arribar a dimensions gegantines de vàries unitats astronòmiques. D'existir planetes al seu al voltant, aquests poden ser absorbits per l'estrella[1]. Quan l'heli de la capa circumdant del nucli s'esgota comença la fase BAG-PT. Aquí l'estrella extreu la seva energia de la fusió d' hidrogen en heli en una capa encara més externa. No obstant això, una vegada cada 10 000 a 100 000 anys la capa de cremat d'heli s'encén de nou i la de l'hidrogen s'encén, un procés conegut com un flaix d'heli. Aquests flaixos duren relativament poc temps però són capaços d'induir una forta inestabilitat en l'estructura interna de l'estrella. Com a conseqüència d'aquesta inestabilitat, es produeix un procés anomenat de dragatge en el qual material reprocessat nuclearment és transportat a la superfície de l'estrella. Així, aquestes estrelles mostren en la seva superfície productes del procés s, entre ells el tecneci (aquest és un dels pocs llocs en la naturalesa on es pot observar aquest element, que manca d'isòtops estables). Com a conseqüència dels successius dragatges associats amb els polsos tèrmics l'estrella es pot convertir en una estrella de carboni.
És freqüent que les estrelles BAG siguin variables de període llarg, de les quals Mira és el prototip, i que experimenten fortes pèrdues de massa per les seves intensos vents estel·lars. Una estrella pot perdre més del 50% de la seva massa durant la fase BAG. En els seus vents es produeixen grans quantitats de pols, que després contribueixen a alterar les propietats del medi interestel·lar. En els vents de les estrelles BAG es poden produir màsers de SiO, H2O i OH.
Com a conseqüència de la pèrdua de les capes externes, al final solament queda el nucli, compost en la majoria dels casos per carboni i oxigen. Les capes expulsades són ionitzades per la radiació ultraviolada del nucli, produint-se una nebulosa planetària.
