Betamax
De Viquipèdia
Betamax és un Format de vídeo introduït per Sony a principis de 1976. Després d'una dècada d'anuncis, finalment Sony va presentar al mercat el seu sistema de cintes de vídeo Betamax.
El sistema de vídeo permetia gravar programes de televisió mentre es veia altre canal o veure'l posteriorment. De grandària més petita que la seva competència VHS, tenia més línies de definició (millor qualitat d'imatge). D'altra banda, VHS oferia una hora més de durada. Encara quan el Betamax oferia una millor qualitat d'àudio i vídeo, aquest només podia aprofitar-se amb altaveus i televisors de gamma alta... equip molt rar en les llars de l'època.
El format pioner de Sony va tenir el mercat del vídeoenregistrament per a ell sol per gairebé un any, fins que és llançat el format VHS, creat per JVC i Matsushita (Panasonic), iniciant-se una veritable guerra de formats. Betamax oferia un enregistrament per mitjà d'un disc magnètic que escrivia amb un braç en l'interior del sistema, és a dir, el sistema d'escriptura estava dins de la cinta. L'inconvenient: oferia 1 hora i 30 minuts d'enregistrament quan una pel·lícula de cinema estàndard durava 2 hores. Aquesta diferència va ser crucial. Amb el temps es va iniciar una guerra de preus per dominar l'estàndard. Però el fet que realment va inclinar la balança va ser l'avidesa de Sony per obtenir rendiments del seu invent.
Mentre que JVC va preferir sacrificar aquestes ganàncies i obrir el seu estàndard, les restriccions del Betamax van dur que el 1984 només dotze companyies li donéssin suport, contra els quaranta fabricants de reproductors VHS.
El 1984, la Sony va vendre 2.300.000 unitats de Betamax. El seu competidor va vendre tres vegades aquesta quantitat. La carrera estava perduda. El 1988 Sony va admetre la seva derrota i va anunciar la producció d'una línia de grabadors en VHS. VHS tenia el 95% del mercat. El resultat, VHS es convertiria en l'estàndard pels pròxims 20 anys.
El 1979, Sony va ser acusat d'infringir el dret de còpia dels programes de televisió i pel·lícules, per Universal Studios i Disney. Conseqüència de tot, Sony va començar a perdre quota de mercat. A principi dels 80s era propera al 25%, pel que els distribuïdors de pel·lícules pregrabades van començar a fer ajustaments en les seves línies de productes. Sony va continuar desenvolupant la seva tecnologia igual que JVC. Ambdós sistemes de qualitat similar, eren incompatibles.
Aquesta història ha estat objecte d'estudis i ha deixat algunes conclusions importants en la indústria. És conegut com El Cas Betamax. S'ha dit que Sony mai va deixar la seva llicència de Betamax, mentre que JVC va llicenciar la seva tecnologia a diverses companyies. Però s'ha sabut que en realitat Sony si va intentar llicenciar la seva tecnologia. D'altra banda, efectivament la quantitat de pel·lícules pregrabades en format Beta era menor al de VHS, però només una vegada que va començar a perdre participació de mercat.
En el 2002, després de 24 anys de suport, Betamax mor al deixar de produir-se encara que alguns segueixen venent el que queda d'estoc. En l'àmbit professional era el mitjà clàssic per a fer curtmetratges per amateurs i estudiants de les arts de cinema, degut principalment al seu baix preu, fins a la massificació del sistema digital mini DV. No obstant això, el betacam, el seu "cosí" professional, segueix vigent.
