Barrera del so
De Viquipèdia
.jpg/330px-FA-18_Hornet_breaking_sound_barrier_(7_July_1999).jpg)
En aerodinàmica, la barrera del so és un suposat límit físic que impediria que objectes de mida gran es desplacessin a una velocitat supersònica. El terme es va començar a utilitzar durant la Segona Guerra Mundial, quan un cert nombre d'avions supersònics van començar a tenir problemes de compressibilitat (així com altres problemes no relacionats) en volar a grans velocitats, i va caure en desús als anys 1950, quan els avions van començar a trencar aquesta barrera de forma rutinària.
[edita] Primeres teories i experiències
Inicialment es pensava que l'augment de la resistència seguia un creixement exponencial, per la qual cosa una avió no podria superar-la encara que augmentés substancialment la potència dels motors. D'aquí surt el nom de barrera del so.
De tota manera, aquesta idea ja havia sigut descartada pels artillers del segle XIX. Des d'Ernst Mach es sabia que, a partir d'un cert punt, la resistència ja no augmenta més i, de fet, es redueix. De manera que per travessar la barrera del so hi hauria prou amb disposar de major propulsió i millor aerodinàmica per vèncer aquest punt màxim de resistència. Amb la introducció de noves formes d'ala que disminueixen la resistència, i els motors de reacció per a la propulsió, va ser possible des dels anys 1950 viatjar més ràpid que el so amb relativa facilitat.
Charles Elwood Yeager va ser el primer home en travessar oficialment la barrera del so, el 14 d'octubre de 1947, volant amb l'avió experimental Bell X-1 a velocitat Mach 1 i a una altitud de 45.000 peus.
De tota manera, Hans Guido Mutke afirmava haver travessat la barrera del so abans que Yeager, el 9 d'abril de 1945, en un Messerschmitt Me 262, encara que no existeixen proves científiques d'aquesta fita.
