Baldomer Lostau i Prats
De Viquipèdia
Baldomer Lostau i Prats (Barcelona 1846 - 1896) fou un polític català, d'idees republicanes i federalistes. Era membre del Club dels Federalistes i diputat provincial de Barcelona quan el 27 de novembre de 1869 fou un dels signants del document del Comitè Republicà Federal de la Província de Barcelona, on s'incitava al poble a agafar les armes, i personalment encapçalà la insurrecció federal a Igualada. Es va exiliar a Ais de Provença, i el 1872 formà part del Consell Federal de la Secció Regional Espanyola de la Internacional Obrera, de la qual ell va ser un dels primers catalans que s'hi adherí. Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l'abril del 1871 i membre de la diputació de Barcelona el 1872-1873, des d'on tingué un paper destacat en l'efímera proclamació de l'Estat Català els dies 5 i 7 de març de 1873.
Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre del 1873 s'oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s'uní als intents d'organització d'un sindicalisme reformista a Barcelona. Continuà dins el partit federal de Francesc Pi i Margall, fins i tot el 1883 intervingué activament en el congrés regional a Catalunya i en l'assemblea federal de Saragossa, bé que encapçalà una tendència de caire municipalista oposada al federalisme regionalista de Josep Maria Vallès i Ribot. Fou diputat a les Corts espanyoles pel Partit Republicà Democràtic Federal per Vilafranca del Penedès el 1893 i el 1896.
