Antoni Llidó Mengual

De Viquipèdia

Aquest article o secció no cita fonts o referències sobre A la es: deu haver estat esborrat.
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.

Nota: L'article necessita algunes millores en la seua redacció:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article) Conté informació no enciclopèdica. Cal viquificar. Caldria dir a la introducció perquè és notable, i eliminar molta informació trivial o anecdòtica. L'article l'ha enganxat un anònim de cop, i suposo que està copiat d'algun lloc (de fet sembla que hi ha una firma o referència al final). Caldria comprovar-ne els drets d'autor (no n'he trobat res a google)

Antoni Llidó Mengual (Xàbia, 29 d'abril del 1936 – Santiago de Xile?, octubre del 1974?), sacerdot i pedagog, desaparegut i previsiblement mort en el Xile de Pinochet.

[edita] Infància i joventut

Antoni Llidó Mengual va nàixer a Xàbia (Marina Alta) el 29 d'abril de 1936, el mateix any que va començar l'alçament militar a Espanya. Fill d'una família humil, el seu pare Toni Llidó i Fornés –Tonet- era carnisser. La seua mare Mariana Mengual i Roselló –Marianeta- es quedaria vídua, quan Antoni tenia onze anys i la seua germana Pepa, set. Antoni va fer el Batxillerat a l'Acadèmia “ Jesús Nazareno” de Xàbia (institució creada per un grup de pares) amb una beca que li va concedir la Cooperativa Agrícola Jesús Nazareno. També allí va estudiar magisteri, tot i que realitzava els exàmens a la Normal d'Alacant, estudis que va finalitzar l'any 1956.

[edita] Sacerdot i mestre

Amb sorpresa per part de la seua família i amics, el 1957 entrà al Seminari de la diòcesi de València a Montcada i va ser ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1963, tot celebrant la primera missa a l'església de Sant Bartomeu de Xàbia, el dia 22 de setembre del mateix any.

Nomenat rector de Balones i Quatretondeta (El Comtat) el mateix mes de l'ordenament, va exercir el seu magisteri religiós i educatiu en aquests pobles fins el 1967. Allí va promoure els estudis de xiquets i xiquetes mitjançant les classes del Batxillerat radiofònic, a més d’encarregar-se ell mateix de donar-los classe juntament amb el mestre de Quatretondeta –Vicent Mora- i la col·laboració d'altres persones, entre aquestes un grup d'estudiants de la Universitat de València. Aquesta tasca va ser continuada pels seus successors a les parròquies. Anys després féu que uns quaranta-set joves entre els 9 i 19 anys iniciaren el batxillerat amb classes nocturnes i amb exàmens finals a l'Institut d’Alcoi. D'aquests, quaranta dos joves van finalitzar estudis d'enginyeria, medicina, farmàcia, magisteri, infermeria... Les classes s'acompanyaren d'activitats extra-acadèmiques com xerrades, cursets, representacions teatrals, viatges i visites a museus, fàbriques, alts forns, etc. i contactes amb els nombrosos amics i visitants que desfilaren per sa casa. Va gestionar la sol·licitud de beques que permeteren a molts joves continuar els estudis i aconseguí formar una biblioteca amb recursos d'organitzacions internacionals que, juntament amb la seua pròpia i els seus consells, propiciaren un nivell de lectura molt elevat al poble en general.

En l'àmbit social cal destacar l'esforç que féu en aquests pobles per convéncer els pares i els fills que estudiar era important, encara que continuaren treballant de llauradors. Anava al camp a arreplegar collites, per tal que els pares deixaren als joves estudiar. Organitzava festes religioses, actes festers populars i aspectes tan importants en el camp social com assistència sanitària i visites a la gent vella i malalta.

Pel que fa a la religió, a més de les funcions habituals a les parròquies, va iniciar els joves en les lectures sagrades durant la missa, alhora que feien d'acòlits. Organitzava reunions amb formació d'equips per a estudiar i comentar les homilies del següent diumenge, i va promoure cursets de cristiandat per a adults que va continuar amb reunions posteriors als pobles. La seua funció religiosa basada en un cristianisme i una fe conscients no pot deslligar-se del seu treball cultural i social, testimoni que era percebut clarament per tota la gent.

La seua tasca sacerdotal a Balones i Quatretondeta no va estar absenta de problemes, ja que l'empenta cultural impulsada per Antoni no agradava als poders fàctics, gent rica i influent dels pobles que no veien convenient que la cultura obrira els ulls a la gent ni que un rector parlara des de l'església de temes reals que ocorrien al carrer.

Aquesta pressió féu que l'arquebisbe de València el reclamara l'any 1967 per complir el servei militar obligatori en retirar-se-li el privilegi dels religiosos de no fer el servei d'armes. Destinat com a capellà castrense a l'Hospital Militar del Ferrol, la sensibilitat humana d'Antoni no podia estar al marge de la situació de molt soldats, la qual cosa el portaria a denunciar algunes de les situacions que va viure; tot plegat féu que no estiguera ni deu mesos a l'exèrcit.

[edita] La seua marxa a Sud-Amèrica: aprofundiment del compromís

En tornar d'aquesta desagradable experiència, Antoni va decidir dur endavant una il·lusió que portava molt de temps pensant i que en moltes ocasions havia expressat a amics i familiars: treballar a Sud-Amèrica. Mitjançant l'Obra de Cooperación Sacerdotal Hispano-Americana, va prendre possessió com a Rector a la parròquia de Nª Sª de los Desemparados y de la Medalla Milagrosa, de la població d'O'Higgins, a Quillota, Regió de Valparaíso (Xile). Era l'any 1969.

De seguida es comprometé a fons en la vida de la societat xilena. Topà amb la misèria dels barris, on l'atur i la marginació de les famílies nombroses que hi malvivien feien molt de mal per al futur dels infants. Renuncià a la paga que li proporcionaven els feligresos del barri perquè s'adonà que no es trobaven en una bona situació econòmica i començà a treballar de mestre. L'any 1971, un terratrèmol va destruir una bona part dels barris marginals on exercia de capellà i mestre. Decidí que la seua nova residència no seria la luxosa casa reedificada dels capellans, sinó una habitació al costat de la capella de la població d'O'Higgins.

També es comprometé amb la nova situació que s'anava gestant a Xile, i se n'alegrà perquè sentia com a cosa pròpia la victòria d'Allende. Començava així, a Xile, una nova època plena d'esperances. Molts treballadors, la immensa majoria de la gent que vivia als barris marginals, miraven amb il·lusió la fi de la injustícia secular heretada dels governs anteriors controlats per latifundistes i pel gran monopoli del coure. Antoni albirà en la nova situació el camí per a una transformació profunda de la societat xilena.

Participà en el "Movimiento de Cristianos por el Socialismo "i fou un dels participants en la reunión de los 80, assemblea de sacerdots vinculats als sectors populars per a reflexionar sobre com l'Església havia d'acompanyar el poble en la seua lluita per aquests canvis. “Ser cristià és ser solidari. Ser solidari a Xile és participar en el projecte històric que el seu poble s'ha traçat”. Aquests sacerdots optaren pel socialisme enfront de l'opressió capitalista, entenent el socialisme no només com una economia nova sinó també com l'aplicació de nous valors socials des de la més profunda fe en Jesucrist.

Una vida tan compromesa amb els explotats i una afiliació tan decidida va provocar que el bisbe de Valparaíso, ja famós pel seu integrisme –fou un dels primers en beneir el colp militar de Pinochet- l'obligara a tornar a Espanya i abandonar les seues funcions sacerdotals a les parròquies de la diòcesi. Antoni es va negar a abandonar Xile en aquell moment i va seguir pel camí que li semblava més encertat, treballant de mestre i fent comunitat amb altres cristians. Pel maig del 1973 va ser elegit president de la junta de veïns de la població O'Higgins de Quillota.

[edita] El pas a la clandestinitat

Pel setembre de 1973, es produirà el colp d'estat de Pinochet, i Antoni, en comptes de tornar a Espanya, com podia haver-ho fet, decideix seguir a Xile en la clandestinitat, en el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR), i assumir tots els riscs de la seua decisió. L'1 d'octubre de 1974 fou detingut a Santiago de Xile i passà a ser un pres no oficial o desaparegut.

El govern del dictador Pinochet negarà sempre aquesta detenció, però els testimonis recollits al llarg dels darrers anys acrediten que dugueren a Antoni al centre de detenció de la policia política, DINA, del carrer José Domingo Cañas, número 1315. Allí va ser torturat perquè delatara els seus companys de clandestinitat i a la família que l'havia acollit. Però no va cedir a les tortures. Posteriorment fou traslladat al centre Cuatro Álamos, en el recinte de Tres Álamos, on mantenien els presos, la detenció dels quals era negada per la junta militar. Dies després, d'acord amb els testimonis el 25 d'octubre, fou traslladat finalment a un destí desconegut fins aquests moments.

El 1991, l'informe de la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació, també conegut com informe Rettig, sobre crims contra els drets humans reconeix oficialment la detenció per la DINA d'Antoni. El 1992 es va presentar querella criminal davant el Jutjat número 14 de Santiago, querella que fou definitivament amnistiada el 1996 per la Cort d'Apel·lacions.

El 4 de juliol de 1996, la família presentà una querella davant l'Audiència Nacional d'Espanya que va ser admesa pel jutge Baltasar Garzón. Aquesta i altres iniciatives van provocar la detenció de Pinochet a Londres, que finalment seria posat en llibertat “per raons humanitàries”.

Encara que el recurs de la justícia internacional havia fracassat i després també a Xile, la repercussió de la detenció del dictador en el govern i la justícia xilena va ser profunda, fins a tal punt que el maig de 2002 es va reobrir el cas des de la Cort d'Apel·lacions de Santiago. El 15 de maig del 2003, el magistrat Zepeda decidí processar a nou responsables directes dels segrest qualificat d'Antoni Llidó. L'aplicació del criteri de delicte permanent –reconegut pels respectius tractats internacionals- que considera obertes les desaparicions de persones no esclarides, començà a valorar-se des de les màximes instàncies de la justícia xilena democràtica. Per primera vegada la justícia xilena es prengué seriosament la investigació del cas.

[edita] Referències

• Antonio Llidó: Epistolario de un compromiso,Tàndem Edicons,España (1999) I.S.B.N 84-8131-227-4
• Boletins, Associació Cultural Antoni Llidó, enero de 1999
• Informe de la Comisión Nacional de Verdad y Reconciliación, volumen 1, tercera Parte, capítulo 2. Santiago de Chile, 4 de marzo de 1991.