Alumbres
De Viquipèdia
|
Alumbres és una diputació pertanyent al terme municipal de Cartagena, al sud-oest de la Comunitat Murciana. Famós per la seva activitat minera al segle XIX, te una població de 3.212 habitants i conté entitats de població com El Gorguell i Borricen.
[edita] Segle XVI
El monopoli de l'alumbre, del que en el segle XVI es feia un enorme consum, va constituir un dels majors i cobejats negocis comercials d'aquells temps i el descobriment d'alumbreres en la zona est de Cartagena va ser l'origen d'un assentament humà, relacionat principalment amb aquesta activitat, que va rebre el nom d'Alumbres Nuevos.
No hi ha dubte que les Ordenances de 1484, 1503 i 1526, en relació amb les activitats mineres, suposarà un renaixement d'aquestes en la Serra de Cartagena durant els regnats dels Reis Catòlics, Carles I i es consolidaria amb Felip II.
Posen de manifest les cròniques de l'època l'existència d'un gran edifici, que pocs anys després es va convertir en posada, destinat a la majordomia del senyoriu dels Alumbres Nous que pertanyia, segons els escuts heràldics que decoraven les seves parets dels ducs d'Escalona i els de la família Fajardo, als marquesos de Vélez i Molina. Però Mínguez Anglès, més conegut pel Rico que ocupava la majordomia i habitava el referit edifici en companyia d'una filla donzella que arribava a fama de galana en una llegua a la rodona, va haver de suportar les freqüents incursions de pirates que una ocasió la van segrestar i van demanar per la seva llibertat les grans sumes que suposaven atresorava procedent del comerç de l'axeve (alumbre) que en grans quantitats s'extreia en aquell temps de les mines dels alums i que sabien no havia remès encara als seus senyors.
Entre els documents que es conserven en el nostre arxiu municipal de principis del segle XVI, poden apreciar-se alguns dels noms que encara perduren en la toponímia d'aquesta diputació, entre els quals destaquen Borricén, Pagos del Ferriol, Molinos del Ferriol, Gorguel, Hoya d'Alumbres i Alumbres. De tots ells ens ha llegat un detallat estudi en un llibre clàssic l'inoblidable professor Ginés García Martínez.
L'expansió demogràfica no es va limitar a la ciutat i el seu entorn immediat doncs cap a l'any 1525, a només una llegua de Cartagena, va tenir lloc la formació del poblat d'Alumbres Nous, després del descobriment d'uns jaciments d'aquest element, que va venir a completar el conjunt miner del sud-est juntament amb Mazarrón i Rodalquilar (Almeria), arribant a una alta cotització en Flandes i Anglaterra. No trigarà el monarca a accedir a la petició que li va efectuar Francisco dels Cobos, Comendador Major de Lleó i Secretari del Consell Real, concedint-li per real cèdula de 24 de desembre de 1534 facultat per a ... tallar i talar les llenyes de les forests i aprofitar les aigües necessàries per al treball dels alums en el bisbat de Cartagena..., atenent que els miners d'alum que s'havien trobat estaven allí sense resultat algun doncs no havia qui els llaurés i afinés.
No va trigar tampoc molt el Rei a concedir, per real cèdula de 8 de gener de l'any següent, als quals poblessin la nova població ... franquícia per a sembrar o tallar, no pagar alcabala de tot el que venguessin en les cases per al manteniment, vestir i calçar dels quals treballessin en els alums, ni dels aparells per a ells necessaris, a més del gaudi de les franquícies i preeminències que gaudien els veïns de Cartagena..., sent a l'empara d'aquestes mercès, el començament de la fundació dels Alumbres que va començar a cridar-se els Alumbres Nous, per a diferenciar-lo dels Alumbres Vells, com es denominava a Mazarrón.
Així responia a l'exposició del Comendador ... que volia fer certs miners d'alums que havien aparegut en el Pagament que diuen el Cabezo de Roche i el Cabezo de la Font del Deán, que hi són entre terme de la devesa de la Ciutat de Cartagena i en el terme del realengo d'ella, i en altres parts del Bisbat de Cartagena cap a La costa de la mar, i que per a això convé fer en les parts que s'haguessin de llaurar aquests alums, població de cristians vells on habitin els quals haguessin d'entendre en la seva fàbrica, els quals no visquessin allí pel perill que tenen dels moros d'allèn, si no se'ls donés algunes franqueses, tal com es donen als altres llocs que es poblen de cristians vells en el regne de Magrana en semblants llocs….
En l'any 1539 van passar la meitat dels alumbres del bisbat de Cartagena al duc d'Escalona Diego López Pacheco. També en aquest mateix any el mateix Comendador de Lleó obté per a si mateix, els seus fills i hereus carta de veïnatge, tenint dret als privilegis, llibertats i exempcions que gaudien els veïns en ella. Existeix constància documental en l'arxiu municipal de la sol·licitud de la seva vídua, María de Mendoza, en l'any 1576 també de carta de veïnatge, ja que manifestava tenir en aquest terme casa, propietats i altres béns, realitzant freqüents almoines a l'Hospital de Santa Ana.
Cap a l'any 1546, autoritzat per una butlla de Paulo III, s'iniciaria l'intent de constituir una parròquia sota la advocació de La nostra Senyora de la Consolació, però manquem de dades que ens confirmin si això va arribar a realitzar-se, havent d'esperar a l'any 1587 que el Cens dels Bisbes la considera com annexa a l'única parròquia de Cartagena i als primers anys del segle següent apareixen les primeres referències a l'església de San Roque, seguint la pauta que els marquesos de Villena i dels Vélez havien iniciat a Mazarrón.
En efecte ja en l'any 1563 sembla ésser havia pila bautismal en Alumbres doncs el cura de la parroquial de Cartagena citava a les dues feligresies per separat, però sembla ser que això va desaparèixer amb el decreixent treball a les mines.
En l'any 1549 els moradors d'Alumbres Nous, essencialment miners solters dedicats a la producció de l'alum blanc, plom i almagra, poden estimar-se en uns 100 ja que hi ha coneixement de la petició que 65 d'ells, relacionats nominalment, efectuen al Consell de Cartagena en demanda de terres per a llaurar i panificar en la devesa d'Escombreras, que en l'any 1564 es va dedicar al boví.
La seguretat en la zona, amenaçada contínuament per les incursions berberisques, va haver de garantir-se pels propietaris de les mines, els marquesos de Vélez i de Villena, col·locant guardes en la costa. També l'Ajuntament de Cartagena contribuïa a la seva defensa.
Aquesta població es veuria afectada per les epidèmies, doncs la de l'any 1559 va produir un fort impacte reduint-la a tan sols 20 veïns en 1561, encara que dos anys després un recompte eclesiàstic l'eleva a 205 persones i 45 cases.
[edita] Segle XVIII
Com cap espiritual de la serra minera si bé en principi va existir una petita ermita sota la advocación de San Roque, al que s'implorava enfront de la constant amenaça de tota classe d'epidèmies i per a compliment dels deures religiosos dels habitants en la zona, es va establir una parròquia amb cura propi, encara que havia de contribuir amb part dels drets de les primícies a la de Cartagena. També es va edificar una nova església en temps del bisbe de la diòcesi Francisco Fernández d'Angulo (18.VI.1696 a 29.IX.1704), que alguns autors la fixen també en l'any 1699. A l'arribar a aquest punt hem de deixar constància de l'exposat per Torres Sánchez sobre la constitució de la parròquia en Alumbres, fixant-la 30 anys abans, avançant-se així a les de La Palma i Pozo Estrecho, però no ens indica la referència documental de tal affaire, pel que hem de quedar-nos amb Hermosino i Graella, malgrat el crèdit que ens mereix el primer dels autors citats, que ens confirma l'existència dels llibres parroquials des de l'any 1669.
Finalitzada la guerra de Successió, ja en l'any 1715 apareixerà la denominació geogràfic-jurisdiccional de diputació d'Alumbres, davant la necessitat d'aglutinar la població rural per al seu recompte a l'efecte d'extracció de soldats o impostos, trobant-se entre les 17 constituïdes.
Una de les primeres referències que tenim en relació amb el magatzem de pólvora que va existir en el camí d'Alumbres és l'explosió que va sofrir 17 de març de 1747, que si bé no va afectar a la guàrdia exterior que ho custodiava, van perir les 18 persones que en aquest moment estaven dintre del local.
La passió per comprar terres que es deslliga a mitjan segle ens duu a comptabilitzar en l'any 1758 l'existència de 76 pagesos, que atenien a les seves en Alumbres, Ferriol, Garbanzal i Roche, així com el funcionament de tres molins fariners. L'augment de població serà espectacular, doncs la població de la diputació d'Alumbres passarà dels 794 del cadastre d'Ancorada en l'any 1756 als 2.664 habitants del cens d'Aranda en l'any 1769.
D'aquest document és interessant deixar constància dels béns patrimonials existents en aquesta diputació i pertanyents al convent de les monges de la Purísima Concepción, i igualment de les persones i institucions llegues que tenien bens, rendes, salaris o càrregues a Cartagena i el seu terme en 1762.
En el Nomenclàtor de Floridablanca corresponent a l'any 1789, figura Alumbres com Lloc, llogaret de realengo i amb alcalde pedani, entre les disset diputacions existents de les so també Lloc les de La Palma i Pozo Estrecho.
A l'any 1790 el cura rector Cayetano Perea, redacta un informe com testimoniatge d'empadronament, en el qual diu que la feligresia de la citada parròquia estava constituïda per quatre diputacions: Alumbres de 308 veïns entre els quals hi ha un només mestre d'escola sense renda fixa ni dotació alguna, Garbanzal i Roche de 132 veïns amb un mestre d'escola i una mestra de nenes també sense renda ni dotació ambdós, El Algar i Bermeja de 110 veïns sense mestre d'escola al present per falta de rendes, i San Ginés de 140 veïns sense mestre d'escola pel mateix anterior motiu. Quan va tenir ajuntament propi van quedar sota la seva jurisdicció les ermites de Roche, El Ferriol, El Algar, Rincón de San Ginés i Garbanzal.
Vargas Ponce ens dóna una clara referència de finals del segle XVIII, entre els anys 1793 i 1795, en la qual diu que Alumbres tenia una església de tres naus i bastant capaç, no té ordre ni gens notable. El seu paviment tot destrossat a causa dels continus soterraments, però en el dia hi ha cementiri a esquena del temple.
