Alexandre Galí i Coll
De Viquipèdia
Alexandre Galí i Coll (Camprodon, Ripollès, 1886 - Barcelona, 1969) fou un pedagog i historiador català. Pare de Jordi Galí i Herrera.
Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, completà la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i treballà de comptable fins el 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...) i assolí en cada un d'ells un alt nivell com veurem tot seguit.
El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).
El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Niça (1932). Proclamada la Segona República Espanyola, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona.
El 1939 s'exilià a Tolosa, on residí fins el 1943. Novament a Barcelona, es dedicà a treballs editorials i emprengué la tasca d'historiador de la cultura. Treballà en l'obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Galí en 1978-1986), publicà un tros de Calaix de sastre del Baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i col·laborà a Un segle de vida catalana (1961).
A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1968).
Altres obres importants seves són:
- Per la llengua i l'escola (1931)
- Lliçons de llenguatge (1931)
- Activitat i llibertat en educació (1932) en col·laboració amb la seva esposa, Josepa Herrera
- Introducció a la Gramàtica, I (1935) i II (1937)
- Rafael d'Amat, Baró de Maldà (1954). Premi Aedos
- Una hipotètica revolta d'uns mestres hipotètics (1964)
- Mirades al món actual (1967)
