Teixit vegetal
De Viquipèdia
Un teixit vegetal és un conjunt de cèl·lules vegetals similars íntimament unides, de característiques semblants, agrupades en masses importants i/o que realitzen funcions similars, d'origen comú i formades per divisions cel·lulars segons les tres direccions de l'espai. Com més elevada és l’organització d’un vegetal, més gran és el nombre de classes de teixits que l’integren. Entre les plantes, solament posseeixen teixits veritables els cormòfits. La formació de noves estructures (teixits i sistemes de teixits) en els vegetals és conseqüència de l’evolució per fer front a tres necessitats bàsiques: a) limitació de pèrdua hídrica, b) absorció, conducció i eliminació d’aigua i nutrients, i c) donar solidesa al vegetal. Hi ha dos grans grups de teixits vegetals: els meristemàtics o embrionals , de cèl·lules no diferenciades i amb capacitat de dividir-se, i els teixits adults o permanents, de cèl·lules diferenciades.
La ciència que estudia els teixits vegetal és la histologia vegetal i clàssicament reconeix sis grans sistemes de teixits:
- · sistema meristemàtic
- · sistema aïllant
- · sistema conductor
- · sistema fonamental
- · sistema de sosteniment
- · sistema de secreció
Taula de continguts |
[edita] Sistema meristemàtic
Després de la formació de l’embrió, el desenvolupament de noves cèl·lules, teixits i òrgans queda gairebé restringit a zones localitzades de teixits embrionaris permanents, anomenades meristemes.
Bàsicament hi ha meristemes de dues menes: primaris (o apicals) i secundaris (o laterals). Els meristemes primaris deriven directament de cèl·lules embrionals i es troben als extrems de les tiges i les rels; per tant, són els responsables del creixement longitudinal del vegetal. Els meristemes laterals o secundaris s’originen com a noves formacions a partir de cèl·lules adultes que tornen a adquirir la capacitat de divisió. Són meristemes secundaris el càmbium interfascicular i el càmbium suberogen o fel·logen.
[edita] Sistema fonamental
La massa principal del cos dels vegetals és formada per parènquima. Es tracta de cèl·lules vives amb la paret cel·lular cel·lulòsica i poc engruixida. Donen solidesa a la planta en tenir les cèl·lules turgents (quan una planta es marceix, és per pèrdua d’aigua parenquimàtica). Quan a la part central d’una rel o d’una tija hi trobem cèl·lules parenquimàtiques, l’anomenem medul·la.
El parènquima de les fulles s’anomena mesofil·le. En el mesofil·le, la zona assimiladora sol ser formada per cèl·lules cilíndriques, atapeïdes i riques en clorofil·la (parènquima en palissada). En general se sol diferenciar una altra zona parenquimàtica amb cèl·lules més laxes i irregulars (parènquima lacunar). Aquest parènquima clorofíl·lic també rep el nom de clorènquima.
[edita] Sistema aïllant
[edita] Epidermis
És la capa de cèl·lules més externa del vegetal. En general és formada per una sola filera de cèl·lules vives recobertes per una fina cutícula. Solen presentar les parets més o menys engruixides per dipòsits d’estrats secundaris de cel·lulosa que, a més, es poden incrustar de cutina i de ceres.
A l’epidermis hi ha freqüentment parells de cèl·lules reniformes amb una obertura central. Aquestes cèl·lules són les cèl·lules oclusives i l’obertura és l’ostíol. El conjunt és l’estoma, que serveix per al bescanvi gasós i per a l’eliminació del vapor d’aigua (transpiració). Les cèl·lules oclusives s’anomenen així perquè poden regular l’obertura de l’ostíol per fenòmens de turgència segons els requeriments del vegetal. Sovint les cèl·lules oclusives són envoltades per una corona de cèl·lules annexes, que poden diferenciar-se de la resta de cèl·lules epidèrmiques.
A l’epidermis són freqüents els pèls o tricomes que poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. A més, els tricomes poden tenir al capdamunt una o unes cèl·lules secretores i parlem aleshores de tricomes glandulars. En les parts joves de la rel, trobem una epidermis una mica especial, el rizoderma. Aquest no té cutícula ni estomes i té les parets externes molt primes i proveïdes de pèls radicals absorbents.
[edita] Periderma
Les tiges i les rels velles sovint les trobem recobertes per una capa pluriestratificada de súber o fel·loma. Aquesta és formada per cèl·lules mortes que no deixen espais intercel·lulars i substitueix l’epidermis en tiges i rels amb creixement secundari. El periderma es forma per acció d’un meristema secundari, el fel·logen o càmbium suberogen, que produeix cap enfora súber i cap endins cèl·lules de parènquima cortical. El conjunt rep el nom de periderma.
[edita] Endoderma
En ocasions interessa aïllar masses de teixits interns. Així, a les rels és avantatjós per al vegetal separar la part del cilindre central de l’escorça. Això ho fa l’endoderma, que generalment és format per una sola capa de cèl·lules, que a mesura que van envellint, presenten uns engruiximents de suberina en forma de banda molt característics (bandes de Caspary).
[edita] Sistema de sosteniment
La majoria de les plantes deuen la seva solidesa i elasticitat als teixits mecànics. Se’n diferencien dos, segons que les seves cèl·lules siguin vives i engruixides per cel·lulosa (col·lènquima) o bé siguin cèl·lules mortes i lignificades (esclerènquima).
El col·lènquima es troba a les parts del vegetal on encara hi ha un creixement actiu, com per exemple sobre la nervadura de les fulles. L’esclerènquima reforça els teixits adults. A l’esclerènquima es diferencien les fibres (elements llargs) i les cèl·lules pètries o esclereides (elements més o menys isodiamètrics).
[edita] Sistema conductor
És constituït pel xilema. El xilema és el principal teixit conductor d’aigua a les plantes vasculars, mentre que el floema ho és dels nutrients. L’un i l’altre van associats a elements mecànics.
[edita] Xilema
És format per cèl·lules mortes més o menys allargades i lignificades: les tràquees (o vasos llenyosos) i les traqueides. Les traqueides són elements tancats amb les parets molt obliqües i puntejades. Les tràquees són elements oberts, formats per atròfia més o menys completa dels envans transversals (hi ha fusió cel·lular). Les parets dels elements conductors del xilema generalment són reforçades per engruiximents lignificats en forma d’anells, hèlixs, etc., i aleshores es parla de tràquees anulars, helicoïdals, etc.
[edita] Floema
És format per cèl·lules vives no lignificades. Les principals cèl·lules conductores del floema són els elements cribrosos. El terme cribrós es refereix a les agrupacions de perforacions (com d’un sedàs) per on queden interconnectats els protoplasmes dels elements cribrosos. Els elements cribrosos estan acompanyats de cèl·lules parenquimàtiques especialitzades, que contacten amb els tubs cribrosos per nombroses connexions (plasmalemmes).
Als teixits primaris, els elements conductors se solen disposar formant feixos conductors, sovint associats a elements de sosteniment (fibres). Segons la situació i la configuració del floema i el xilema es diferencien: feixos radials (cordons de floema i xilema disposats de forma alternada), concèntrics (un cordó de xilema o floema és envoltat per un altre de floema o xilema, respectivament), col·laterals (un cordó de xilema intern i un altre de floema extern) i bicol·laterals (floema-xilema-floema).
[edita] Sistema de secreció
A les plantes hi ha diverses cèl·lules i teixits el metabolisme dels quals és orientat a la producció i separació de diversos metabòlits que —a diferència de les substàncies de reserva— són expel·lits fora del circuit metabòlic. Des del punt de vista morfològic, cal diferenciar entre:
[edita] Cèl·lules secretores (o idioblasts)
Són cèl·lules més o menys diferenciades del parènquima fonamental, on es troben disperses. Poden secretar diverses substàncies com ara olis, enzims, mucílags i sals minerals (sobretot de calci) que es poden trobar en forma de cristalls. Són freqüents els idioblasts cristal·lífers d’oxalat càlcic, que poden ser prismàtics, poden configurar masses esfèriques (anomenades druses), o agrupar-se en feixos d’agulles (rafidis). Hi ha un tipus especial d’idioblast cristal·lífer (cistòlit) que inclou excrescències de carbonat càlcic.
[edita] Tricomes glandulars (o pèls glandulars)
Són estructures unicel·lulars o pluricel·lulars que aboquen a l’exterior els productes de secreció. Els tricomes glandulars són formacions exclusivament epidèrmiques. Poden eliminar substàncies molt variades com ara olis, resines, mucílags, néctar, agents urticants, etc.
[edita] Espais secretors
Són cavitats (anomenades també bosses) o canals (anomenats també conductes o tubs) secretors que poden ser fomats per esquizogènesi o per lisigènesi.
Els espais secretors lisígens (solen ser cavitats) són formats per un conjunt de cèl·lules secretores la paret de les quals s’ha destruït i, en general, solen ser subepidèrmics. Per contra, els espais secretors esquizògens es localitzen més aviat en zones internes, solen formar canals i en el procés de secreció no hi ha destrucció cel·lular. Poden secretar olis, resines, gomes, mucílags i làtex, principalment.
