Simfonia núm. 1 de Bruckner
De Viquipèdia
| Simfonia núm. 1 | |
| Composició de Anton Bruckner | |
| Forma: | Simfonia |
|---|---|
| Tonalitat: | do m |
| Composta: | 1865-1866 |
| Publicada: | 1807 |
| Catalogació: | A. 77 |
| Dedicatòria: | Universitat de Viena |
| Estrena: | 9 de maig de 1868 a Linz |
| Durada: 50' | |
La Simfonia núm. 1 en do menor (A 77) d'Anton Bruckner va ser iniciada al bell inici de l'any 1865, i va ser composta en part a Linz i en part a Munic. El compositor, amb quaranta-un anys, va concloure la partitura l'any següent.
Taula de continguts |
[edita] Història
A Munic, mentre estava component la seua primera simfonia, Bruckner va conèixer Hans von Bülow i aquest li va presentar un Wagner condescendent: « Em mostra una estranya bondat i de seguida m'ha demostrat estima i respecte », va declarar Bruckner — amb la confiança en l'altri que li donaria problemes més d'una vegada. Sobretot, va tenir l'oportunitat d'assistir, corprès, a una representació de Tristany i Isolda. Altra « revelació », abans de concloure la partitura, va ser l'estrena a Budapest, de l'oratori de Liszt, Santa Isabel; i sense cap dubte tant la tècnica orquestral de Listz com la de Wagner van ser-ne determinants.
[edita] Estrena
L'estrena de la 'Simfonia núm. 1' va tenir lloc el 9 de maig de 1868 a Linz: d'ací la denominació de « versió de Linz » que s'atorga a la partitura original. Però Bruckner va revisar l'obra una vintena d'anys després, entre 1890 i1891, malgrat les els consells del director d'orquestra Hermann Levi que no ho fera.
La nova versió — dita « de Viena » (i dedicada a la Universitat de Viena, de la qual el compositor havia estat nomenat doctor Honoris causa) — comporta principalment una nova conclusió del finale, i molts retocs (o « correccions ») que no van tenir com a efecte més que trencar l'impuls tan espontani del qual gaudia la « versió de Linz ». Actualment, és aquesta primera versió la que s'interpreta — i s'enregistra — habitualment; és també la que recull l'edició de Nowak, — i és l'analitzada tot seguit.
[edita] Orquestració
Efectiu orquestral: fustes per dos; 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons; timbals; corda. Durada mitjana d'execució : 47-51 min
[edita] Anàlisi
Els quatre moviments són Allegro molto moderato, Adagio, Scherzo i Allegro con fuoco. Al contrari que totes les següents, es tracta d'una simfonia "ràpida" (principalment en els dos moviments extrems), que anima un esperit de conquesta completament estrany al clima espiritual de les grans meditacions posteriors. Tècnicament és la simfonia més difícil d'executar del catàleg de Bruckner, tant pel que fa als requeriments d'execució dels instruments com a la concepció rítmica i temàtica (alternança ajustada de fff i ppp). Aquestes característiques la fan única en la producció bruckneriana.
[edita] I - Allegro molto moderato
Està bastit sobre tres temes. El primer, presentat de colp per la corda, desnuga el caràcter rítmic del moviment; molt suau, amb colors foscos, expressa no obstant una enèrgica expressivitat. Un grup de motius secundaris (amb figures rítmiques de les fustes i una escriptura en octaves) assegura la transició vers el segon tema, essencialment líric (als violins, després amb les violes i violoncels). El tercer tema, de caràcter heroic (mi bemoll major), sorgeix amb un fortissimo dels vents, — més durador i potent. El desenvolupament es basa només en el primer i tercer tema, però la reexposició reintrodueix la tonalitat del material del segon tema, — tot i que s'imposa la tonalitat dominant (do menor). La coda, emprant la fórmula rítmica inicial del moviment, s'enfila cap a un apoteosi dels metalls, — particularment amb l'esclat de les trompetes.
[edita] II - Adagio
Estranya introducció la d'aquest Adagio en 4/4, en què els primers trenta compassos es desenrotllen en una tonalitat indefinida, com suspesa (sent la tonalitat real la bemoll). Sobre l'enunciat del tema principal, les trompes mantenen notes llargues, mentre que les cordes expressen un cant profund, d'una pesantor interioritzada. L'ambigüitat tonal s'augmenta amb misterioses immersions vers fa menor; diversos faristols acompanyen el cant de les cordes amb sobtades esgarrifances, de bruscos cromatismes. Clarinet i violins, sobre dobles tresets inestables, porten a un episodi Andante més animat (a 3/4). Els contrabaixos reintrodueixen el motiu de partida, i el tema principal, en el la bemoll major clarament afirmat, condueix a una conclusió serena a càrrec de la corda.
[edita] III - Scherzo
De vegades s'ha comparat aquest Scherzo (en sol menor) a una dansa macabra. La fuga, la seua violència, fa certament un gran contrast amb el moviment precedent. Però els ecos campestres amb què ressona — el tema no pot evitar fer pensar en una dansa popular austríaca — desmenteixen aquesta interpretació. Igualment el trio (sol major), d'una joiosa lleugeresa espontània, — que condueix la trompa, i en el qual alena un oboè una mica faceciós.
[edita] IV - Allegro con fuoco
Així es troba ne nou desplaçat el clima de l'obra, del qual aquest moviment revela completament la seua identitat. Bewegt und feurig (con fuoco), esclata un breu primer tema als metalls en fortissimo, sobre un gran salt d'octava de do derivat del primer moviment (motiu de transició entre el tema inicial i el següent). Les fustes porten de nou un motiu apaivagat que canten els violins i violoncels — que els vents i, després tota l'orquestra, amplifiquen. Finalment apareix el tercer tema en forma de coral, conduït pels vents i que la corda i la fusta adornen amb vivacitat. Desenvolupament i després reexposició, segons les regles; és una punyent coda la que conclou sobre el tema principal, en el més brillant mode major.
[edita] Discografia
- Eugen Jochum amb l'Orquestra Filharmònica de Berlín
- Bernard Haitink amb l'Orquestra Reial del Concertgebouw d'Amsterdam
- Wolfgang Sawallisch amb l'Orquestra de l'Estat de Baviera
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Discografia completa
- (anglès) Sinopsis de les simfonies de Bruckner
