Policlet
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Policlet el Jove». |
Policlet o Policlet el Vell o Policlet de Sició (Polycleitos o Polycletus o Polyclitos, Πολύκλειτος) (vers 480 aC - 410 aC) va ser un dels escultors grecs més importants del món antic, conegut principalment pels seus treballs en bronze. Plini el situa vers el 431 aC. Fou l'autor de l'Hereum i això està d'acord amb aquestes dates ja que el temple d'Hera a Argos fou construït el 423 aC i acabat vers el 413 aC. Per tant el seu floriment caldria situar-lo entre el 452 aC i el 412 aC. Entre les seves obres més famoses hi ha el Dorífor i el Diadumenos.
Era probablement d'Argos per ciutadania i de Sició per naixement. Fou un dels escultors més destacats i fou també arquitecte i artista. Fou deixeble d'Agelades i va estudiar junt amb Fídies i Miró. Tant el mateix Policlet com Fídies són considerats els pares de l'estil clàssic grec, i els dos autors van ser sovint comparats: l'Amazona que Policlet va esculpir per a la ciutat d'Efes va ser considerada superior a la que Fídies i Cresiles havien realitzat per la mateixa època; també la seva colossal estàtua en or i ivori d'Hera per al temple de la deessa a Argos va ser equiparada al Zeus de Fídies a Olímpia. Tot i que no s'ha conservat cap original seu, ens han arribat diverses còpies d'algunes obres, sobretot d’època romana, i tenim referències d'altres a través d'autors clàssics com Plini el vell i Pausànies. Ciceró el considera per damunt de Miró.
Deixebles seus foren Argi, Asopòdor, Aleix, Aristides, Frinó. Dinó, Atenòdor, Demees, Clitori, Canac i Periclit. Plató diu que els seus fills foren també escultors però de menys reputació; lamentablement no esmenta els seus noms per garantir que Policlet el Jove fou el seu fill.
Va esculpir en bronze i en marbre i la seva especialitat era el cos humà.
Les seves obres principals en bronze (utilitzava el bronze d'Egina) foren:
- 1. El porta llances o Dorífor (Doryphorus)
- 2. Un jove de poca edat guanyador d'una cursa atlètica.
- 3. Un atleta
- 4. Una figura nua, que Plini anomena talo incessentem
- 5. Un grup de dos nois nus coneguts per Astagalizontes.
- 6. Un Mercuri (a Lisimàquia)
- 7. Un Hèrcules
- 8. Una estàtua d'Artemó de mal nom Periphoretos
- 9. Una amazona (que va guanyar un premi superant a Fídies i altres en un concurs a Efes)
- 10. Un parell de petits Canephoroe
- 11. Una estàtua de Zeus Fili a Megalòpolis
- 12. Diverses estàtues de guanyadors olímpics (possible obre de Policlet el Jove)
Obres en marbre:
- 1. Una estàtua de Zeus Miliqui a Argos
- 2. Estàtues d'Apol·lo, Leto i Artemis al temple d'Artemis Òrtia al mont Licone a l'Argòlida
I en or i vorí:
Com a arquitecte va obtenir fama pel teatre i l'edifici circular o tolus construït al recinte sagrat d'Escolapi a Epidaure que podria ser també obra de Policlet el Jove.
A més de les seves obres com a escultor, Policlet també va escriure un tractat d'escultura, avui perdut[1], titulat Cànon, el qual va tenir una gran influència que s'allargà fins els temps de l'Imperi Romà (Plini afirmà que les seves indicacions eren seguides com si fossin lleis).
Policlet considerava que una escultura havia d'estar composta de diferents parts definides, relacionades entre si per un sistema de proporcions matemàtiques, seguint els principis de symmetría (simetria), isonomia (equilibri) i rhythmós (disposició). Com a exemple de les seves teories va esculpir el Dorífor.
Les idees de Policlet van ser seguides pels deixebles de la seva escola, la qual va durar aproximadament tres generacions, tot i que - com s'ha dit més amunt - la seva influència es va estendre fora d'ella. Entre els seus seguidors cal destacar Lisip, Escopes de Paros i Policlet el Jove.
Les principals innovacions de Policlet s'encaminaven a aconseguir un aspecte natural i harmoniós en la postura del cos. Així, el Dorífor adopta una postura assimètrica, amb el pes repenjat a la cama esquerra i les espatlles i el cap lleugerament inclinat cap a la dreta, amb el braç esquerre alçat i el dret penjant. Aquesta alternança de membres tensos i relaxats combinada amb un tors adaptat és el que es coneix com a contrapposto. La inclinació del cap, fa que el conjunt del Dorífor adopti un harmoniós traçat en forma de S.[1]
Aquests trets es poden reconeixer també en les còpies Diadumenos, amb l'assimetria de la postura dels membres, l'eix en forma de S, i el tors adaptat al moviment (que es pot comparar amb el Discòbol de Miró, unes dècades anterior, que tot i representar el moviment té el tors recte i simètric, gens tensionat ni relacionat amb l'esforç dels braços[1]).
[edita] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 WOODFORD, S. Introducción a la Historia del Arte: Grecia y Roma. Barcelona, 1985. Ed. Gustavo Gili (Original The Art of Greece and Rome Cambridge University Press, 1982) ISBN 84-252-1237-5
