Pecats capitals
De Viquipèdia
Els Set Pecats Capitals són una classificació dels vicis esmentats en les primeres ensenyances cristianes catòliques per a educar i instruir els seguidors sobre moralitat. L'Església catòlica romana divideix els pecats en dues categories principals: els "venials", aquells que són relativament menors i poden ser perdonats a través de qualsevol sacrament de l'Església; i els "mortals", els quals, quan són comesos, destrueixen la vida de gràcia i creen l'amenaça de condenació eterna a menys que siguen absolts mitjançant el sacrament de la confessió, o sent perdonats després d'una perfecta contrició per part del penitent. Començant a principi del segle XIV, la popularitat dels Set Pecats Capitals com a tema entre els artistes europeus de l'època va ajudar eventualment a integrar-los en moltes àrees de la cultura i consciència cristiana a través del món.
Llistats en el mateix ordre usat per Gregori I, el Magne (c.540(?)-604) al segle VI i després per Dant Alighieri a la Divina Comèdia (c.1308-1321), els Set Pecats Capitals són els següents:
Cada un dels Set Pecats Capitals té un opòsit corresponent en les Set Virtuds. Així mateix, el vuité pecat capital, vanaglòria, va ser eliminat per Sant Tomàs d'Aquino.
La identificació i definició dels Set Pecats Capitals a través de la seua història ha estat un procés fluïd i, com es comú amb molts aspectes de la religió, la idea d'allò que cada un d'aquests pecats comporta ha evolucionat amb el temps. Aquest procés ha estat auxiliat pel fet que es fa referència a ells d'una manera incoherent o codificada en la Bíblia i com a resultat, s'han consultat uns altres treballs literaris o eclesiàstics per tal d'aconseguir definicions dels Set Pecats Capitals. Purgatori, la segona part de la Divina Comèdia, quasi ha estat la millor font coneguda des del Renaixement (c.~1400), per bé que moltes interpretacions i versions posteriors, especialment denominacions més conservadores dels Protestants Pentecostals, han mostrat la conseqüència per a aquells que cometen aquests pecats com un torment etern a l'Infern, en lloc de la possible purificació a través de la penitència al Purgatori.
El 2008 s'ha publicat una actualització del concepte en els denominats set nous pecats capitals, amb una atenció especial vers els anomenats pecats socials.
Taula de continguts |
[edita] Luxúria (Llatí, luxuria)
La luxúria és usualment considerada el pecat que inclou pensaments o desigs obsessius o excessius de naturalesa sexual. La luxúria insatisfeta pot portar a compulsions sexuals o sociològiques i/o transgressions, incloent-hi (però no limitades a) addicció al sexe, adulteri i violació.
El concepte de Dant era l'"amor excessiu pels altres," que per conseqüència seria amor i devoció a Déu com un segon. Tanmateix, la luxúria i l'amor són coses distintes; mentre que un amor genuí i desinteressat pot representar el més alt nivell de desenvolupament i sentiment de comunitat amb altres en una relació humana, la luxúria pot ser descrita com el desig excessiu pel plaer genital. Llavors, l'altra persona pot ser vista com a "mitjà per a un fi", per a la satisfacció dels desigs del subjecte, convertint-se en un objecte en el procés. Tal com es descriu a l'obra literària la Divina Comèdia, en el Purgatori, el penitent camina entre flames per a purgar-se a ell mateix de pensaments luxuriosos.
[edita] Gola (Llatí, gula)
Actualment la gola s'identifica amb el consum excessiu de menjar i beguda, tot i que en el passat qualsevol forma d'excés podia caure sota la definició d'aquest pecat. Marcat pel consum excessiu de manera irracional o innecessària, la gola també inclou certes formes de comportament destructiu. Així, l'abús de substàncies o les borratxeres poden ser vists com a exemples de gola. A la Divina Comèdia d'Alighieri els penitentes al Purgatori són obligats a aturar-se entre dos arbres, incapaços d'abastar i menjar-se les fruites que pengen de les branques d'aquests i per conseqüència són descrits com persones famolenques.
[edita] Cobdícia/Avarícia (Llatí, avaritia)
La cobdícia és, com la luxúria i la gola, un pecat d'excés. Tanmateix, la cobdícia (vista per l'Església) s'aplica només a l'adquisició de riqueses en particular. Tomàs d'Aquino va escriure que la cobdícia és "un pecat contra Déu, igual com tots els pecats mortals, en el qual l'home condemna les coses eternes per les coses temporals." Al Purgatori de Dant, els penitents són obligats a agenollar-se en una pedra i recitar els exemples d'avarícia i les seues virtuds oposades. "Avarícia" és un terme que descriu molts altres exemples de pecats. Aquests inclouen deslleialtat, traïció deliberada, especialment per al benefici personal, com en el cas de deixar-se sobornar. Recerca i acumulació d'objectes, robatori i assalt, especialment amb violència, els enganys o la manipulació de l'autoritat són totes accions que poden ser inspirades por la cobdícia. Aquests actes poden incloure simonia
[edita] Ira/Enuig (Llatí, ira)
La ira pot ser descrita com un sentiment no ordenat, ni controlat, d'odi i enuig. Aquests sentiments es poden manifestar com una negació vehement de la veritat, tant envers els altres com envers un mateix, impaciència amb els procediments de la llei i el desig de venjança fora del treball del sistema judicial (portant a fer justícia per les seves pròpies mans), fanatisme en creences polítiques i generalment desitjant fer mal a altres. Una definició moderna també inclouria odi i intolerància envers altres per raons com la raça o la religió, portant a la discriminació. Les transgressions derivades de la ira estan entre les més serioses, incloent-hi homicidi, assalt, discriminació i en casos extrems genocidi. La ira és l'únic pecat que no necessàriament es relaciona amb l'egoisme i l'interès personal (tot i que hom pot tenir ira per egoisme, per exemple per gelosia). Dant descriu la ira com "amor per la justícia pervertit a venjança i ressentiment".
[edita] Enveja/Gelosia (Llatí, invidia)
Com la cobdícia, l'enveja es caracteritza per un desig insaciable. Tanmateix, difereixen per dues grans raons: Primer, la cobdícia està més associada amb béns materials, mentre que l'enveja pot ser més general; segon, aquells que cometen el pecat de l'enveja desitgen alguna cosa que algú més té, i que perceben que a ells els fa falta. Dant defineix això com "amor pels propis béns pervertit al desig de privar altres dels seus." Al Purgatori de Dant, el càstic per als envejosos era de tancar-los els ulls i coure'ls, perquè havien rebut plaer en veure uns altres caure.
[edita] Supèrbia/Orgull (Llatí, superbia)
En gairebé totes les llistes, l'orgull és considerat l'original i més seriós dels Set Pecats Capitals, i de fet, és també la principal font de la qual deriven els altres. És identificat com un desig per ser més important o atractiu que els altres, fallant en afalagar els altres.
[edita] Peresa (Llatí, acidia)
La peresa és el més “metafísic” dels Pecats Capitals en tant que està referit a la incapacitat d'acceptar i fer-se càrrec de l'existència com a tal. És també el que més problemes causa en la seva denominació. La simple “peresa”, més encara l'“oci”, no semblen constituir una falta. Preferim, per això, el concepte d'“acídia” o “acedia”. Pres en sentit propi és una “tristesa d'ànim” que ens aparta de les obligacions espirituals o divines, a causa dels obstacles i dificultats que s'hi troben. Sota el nom de coses espirituals i divines hom entèn tot allò que Déu ens prescriu per a la consecució de l'eterna salut (la salvació), com ara la pràctica de les virtuds cristianes, l'observació dels preceptes divins, dels deures de cada u, els exercicis de pietat i de religió. Concebre, doncs, tristesa por aquestes coses, tenir voluntàriament, al cor, desgana, aversió i disgust per elles, és pecat capital. Presa en un sentit estricte és pecat mortal en tant que s'oposa directament a la caritat que ens devem a nosaltres mateixos i a l'amor que devem a Déu. D'aquesta manera, si deliberadament i amb ple consentiment de la voluntat ens entristim o sentim desgana de les coses a les quals estem obligats; per exemple, al perdó de les injúries, a la privació dels plaers carnals, entre altres; l'acídia és pecat greu perquè s'oposa directament a la caritat de Déu i de nosaltres mateixos. Considerada amb vista als efectes que produeix, si l'acídia és tal que fa oblidar el bé necessari i indispensable a la salut eterna, descuidar notablement les obligacions i deures o si arriba a fer-nos desitjar que no hi hagi una altra vida per a viure lliurats impunement a les passions, és sens dubte pecat mortal.
[edita] Proverbis, 6:16-19
A Proverbis, 6:16–19, es diu que hi ha "sis coses (que) odia el Senyor i en detesta igualment una setena". Aquestes són:
- Ulls altius.
- Llengua mentidera.
- Mans tacades de sang innocent.
- Cor que maquina malvestats.
- Peus delerosos de córrer cap al mal.
- Un testimoni fals i mentider.
- L'home que enemista germans.
Tot i que també en són set, són bastant diferents dels "Set Pecats Capitals". L'únic pecat que hi ha clarament en ambdues llistes és l'orgull. "Mans tacades de sang innocent" pot referir-se a la ira. Tanmateix, és possible un cas en què una persona mati algú malvat, que podria ser un exemple d'ira però no de matar un innocent; i de manera similar, l'assassinat a sang freda d'un innocent seria de les "coses odiades" sense ser necessàriament un exemple d'ira. Els altres cinc "pecats capitals" no tenen cap correspondència propera a les 'coses odiades'.
[edita] Virtuds Catòliques
L'Església Catòlica també reconeix Set virtuds que corresponen a cada pecat capital.
| Vici | Virtud |
|---|---|
| Luxúria | Castedat |
| Gola | Temperança |
| Avarícia | Generositat |
| Peresa | Diligència |
| Ira | Paciència |
| Enveja | Caritat |
