Mellotron
De Viquipèdia
El mellotron (de l'anglès melody i electronics), és un instrument musical electro-mecànic polifònic que va aparèixer a mitjans dels anys 60. El seu precursor directe va ser el Chamberlin, manufacturat a Amèrica des de finals dels anys 40.
Taula de continguts |
[edita] Descripció
El mellotron és un instrument electromecànic que reprodueix cintes magnètiques pregravades. El seu aspecte exterior és similar al d'un piano de paret, ja que té un teclat similar al d'aquests, i al principi es presentava en una caixa de fusta o, en els models més tardans, un material sintètic, normalment tòlex. Tot i això, el seu aspecte exterior depèn del model. Els models 300 i 400 eren de teclat simple (35 notes), mentre que els models MKII i MKV eren de doble teclat (18 notes cadascun). La meitat esquerra se solia carregar amb cintes on hi havia gravats fragments rítmics, i la dreta amb instruments solistes, tot i que cada usuari podia configurar-lo com volgués. Hi havia fins i tot una versió, encarregada per la BBC, només amb efectes sonors destinats a la sonorització en directe de sèries o programes televisius.
El mellotron fou un dels primers instruments moderns de teclat, i es pot considerar com l'antecessor directe del sintetitzador (o sampler), ja que permet reproduir, i fins a cert punt, modificar en temps real, sons gravats prèviament. Cada tecla és associada a una cinta magnètica d'1 cm d'ample que té una duració aproximada de 8 segons. El músic, al fer pressió en una tecla, fa circular la cinta corresponent, que recorre un enginyós sistema en forma de W i reprodueix el so pregravat anteriorment (normalment s'hi enregistrava el so d'instruments de corda i fragments orquestrals, tot i que es pot agregar qualsevol altre tipus de so). Cada cinta consta de tres pistes, de l'amplada aproximada d'una cinta de cassette cadascuna. Les pistes adjacents no es podien reproduir alhora, sinó que s'havien de reposicionar en els capçals magnètics. Això vol dir que cada joc de cintes conté tres bancs de sons, normalment tres instruments complets, que es podien commutar, encara que no era immediat, sinó que el reposicionament (mecànic) dels capçals durava uns segons.
[edita] Ús
Encara que era un instrument limitat per la poca duració dels fragments de cinta magnètica (8 segons), l'inconfusible so del mellotron (lleugerament imperfecte i artificial) propicià el seu ús en concerts i gravacions de rock simfònic i progressiu als anys 1970. Ni el més versàtil i avançat dels sintetitzadors actuals l'ha aconseguit imitar. A més, cal tenir en compte que la polifonia no va arribar als sintetitzadors de manera assequible i fiable fins a finals dels anys setanta. En canvi, el mellotron era 100% polifònic perquè el mecanisme d'arrosegament, lectura i rebobinat de cinta era independent per a cada tecla. A més, els sintetitzadors no van ser instruments plenament imitatius fins a començaments dels vuitanta. El mellotron era una manera (si bé no del tot econòmica) de disposar d'un quartet de cordes o una secció de flautes amb més realisme que el que es podia crear aleshores amb qualsevol sintetitzador.
Els únics inconvenients del mellotron eren la incapacitat de gravar per ell mateix els sons necessaris, que havien de ser enregistrats a les cintes amb l'ajut d'una gravadora externa; i el fet que cada vegada que es traslladava d'un lloc a un altre s'hagués de calibrar de nou, motiu pel qual calia la intervenció d'una persona coneixedora del seu mecanisme (normalment els músics que el tocaven aprenien el funcionament dels mecanismes interns de l'instrument). També era sensible a la humitat i canvis de temperatura, i a fonts magnètiques, que podien arribar a esborrar els sons gravats a les cintes. Qualsevol variació mínima en la tensió de l'alimentació provocava desafinacions molt notables. Degut a aquesta tendència a desajustar-se era habitual que els grups que s'ho podíen permetre anessin de gira amb dos aparells, per a disposar d'un de reserva.
[edita] Grups de música que han utilitzat el mellotron
El mellotron es va fer famós amb la seva aparició al tema Strawberry Fields Forever de The Beatles, i posteriorment va ser inclòs en composicions de grups com The Zombies, The Moody Blues i The Rolling Stones durant els darrers anys de la dècada dels 1960. Als anys 1970 el seu ús es va fer habitual entre els grups de rock progressiu: King Crimson, Genesis i Yes l'han inclós sovint en les seves cançons. També va ser llargament utilitzat per Led Zeppelin. Van ser progressivament desplaçats a partir de l'aparició dels moderns sintetitzadors polifònics i dels samplers, tot i que grups com Tangerine Dream o Orchestral Manoeuvres in the Dark van utilitzar-lo sovint als seus àlbums. Darrerament, però, hi ha músics que han tornat a recòrrer al mellotron per a donar un so evocador dels anys 60 i 70 a les seves composicions. Avui en día es freqüentment utilitzat per grups com Red Hot Chili Peppers, Incubus, Radiohead, Fiona Apple i The Smashing Pumpkins.
