Manuel Ibáñez i Escofet
De Viquipèdia
Manuel Ibáñez i Escofet (Barcelona 1917 - 1990) fou un periodista català. Començà en la professió abans de la guerra civil espanyola en la redacció d'El Matí. Durant la postguerra formà part de la Comissió Abat Oliba (1947). No tornà al periodisme fins que el 1952 fou nomenat sotsdirector d'El Correo Catalán del qual fou promotor de la seva modernització i catalanització, tot incorporant a la seva redacció Josep Pla, Joan Fuster, Jacint Ros i Hombravella, Armand Carabén i Ernest Lluch.
Des del 1968 va dirigir Tele/eXprés i l'aconvertí en una publicació viva i decantada envers els problemes del país, amb col·laboradors destacats com Montserrat Roig, Terenci Moix, Jaume Perich, Josep Maria Huertas Claveria o Manuel Vázquez Montalbán. Tanmateix, la creixent politització dels nous redactors i un atac de cor l'obligaren a deixar la direcció del diari.
El 1976 fou nomenat director adjunt de La Vanguardia. Fou assessor en matèries informatives dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i director dels programes de TVE a Catalunya Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent. També col·la borà esporàdicament a Revista de Girona. Va rebre la creu de Sant Jordi el 1983 i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme de 1986.
[edita] Obres
- La corda fluixa (1971)
- Les arrels i les fulles (1985),
- La memòria és un gran cementiri (1990), premi Crítica Serra d'Or
[edita] Bibliografia
- Manuel Ibáñez i Escofet La memòria és un gran cementiri Edicions 62, col·lecció El Cangur.
