LSD

De Viquipèdia

LSD
IUPAC	D-Dietilamida de l'àcid d-lisèrgic o: (6aR,9R)-N, N-dietil-7-metil- 4,6,6a,7,8,9-hexahidroindolo [4,3-fg]quinolina-9-carboxamida
Fórmula química	C₂₀H₂₅N₃O
Massa molecular	323.43 g/mol
Punt de fusió	80 - 85 °C
Número CAS	50-37-3
SMILES	O=[C@@](N(CC)CC)[C@H] 1CN(C)[C@](C2=C1)([H]) CC3=CNC4=C3C2=CC=C4
Estructura química del LSD

La paraula LSD és un germanisme. Neix com a acrònim de Lyserg Säure-Diethylamid 25, ‘dietilamida d’àcid d-lisèrgic’.

Encara que l’ús general ha optat per la forma masculina, tindria més sentit parlar de la LSD, ja que dietilamida és un terme femení.

La LSD és un compost cristal·lí, relacionat estretament amb els alcaloides del sègol banyut, a partir dels quals pot preparar-se semisintèticament. És una de les substàncies psicotròpiques més potents que es coneix (després del DMT i la Salvinorin A), i indueix estats alterats de consciència, comparats en ocasions amb els de la esquizofrènia o l'experiència mística.

LSD IUPAC D-Dietilamida de l’àcid d-lisèrgic o: (6aR,9R)-N, N-dietil-7-metil- 4,6,6a,7,8,9-hexahidroindolo [4,3-fg]quinolina-9-carboxamida Fórmula química C20H25N3O Massa molecular 323.43 g/mol Punt de fusió 80 - 85 °C Número CAS 50-37-3 SMILES O=[C@@](N(CC)CC)[C@H] 1CN(C)[C@](C2=C1)([H]) CC3=CNC4=C3C2=CC=C4

La seva fórmula és C₁₅H₁₅N₂CON(C₂H₅)₂C15H15N2CON(C2H5)2. Va ser sintetitzada per primera vegada el 1938 i el 1943. El químic suïs Albert Hofmann va descobrir els seus efectes per accident durant la recristal·lització d’una mostra de tartrat de LSD. El número 25 (LSD-25)fa al·lusió a l’ordre que el científic anava donant als compostos que sintetitzava.

Altres derivats al·lucinògens de l’àcid d-lisèrgic, l'amidade l'àcid d-lisèrgic i la hidroxitilamida d’àcid d-lisèrgic s’obtenen a partir de les llavors de la Rivea corymbosa i es consumeixen en el ritual mexicà d’abans de la conquista conegut com a ololiuhqui. Actualment la flor es coneix com a "ololiuhqui" a Mèxic i creix a gairebé tota la ciutat de Mèxic lliurement.

Taula de continguts

1 Dosificació
2 Història
3 Transtorns
4 Curiositats
5 Enllaços externs
- 5.1 En castellà
- 5.2 En anglès

[edita] Dosificació

La LSD és una de les drogues d’ús comú més potents, ja que és activa en dosis extremadament baixes, però això no vol dir que sigui la droga amb efectes al·lucinògens més forts. Tant els informes subjectius com els mètodes farmacològics determinen que la LSD és al voltant de 100 vegades més potent que psilocibina i psilocina i al voltant de 4.000 vegades més potent que la mescalina. Les dosis de LSD es mesuren en micrograms (µg), o milionèsimes de gram. Per comparació, les dosis de quasi tota la resta de drogues, mèdiques o d’oci, es mesuren en mil·ligrams, o mil·lèsimes de gram. La dosis amb la qual es produirà un notable efecte al·lucinogen en humans és generalment de 25 micrograms. A finals dels noranta, la LSD obtinguda durant les operacions antidroga als Estats Units varia usualment entre els 20 i 80 micrograms per dosis. Durant els anys setanta, les dosis eren comunament de 300 micrograms o més. Els efectes de la droga són marcadament més evidents en dosis més altes.

Cartons troquelats, que contenen LSD

[edita] Història

El 1943 el químic Albert Hofmann estudiava un fàrmac utilitzat per les llevadores des de fa segles: el sègol banyut, quan va descobrir una substància estranya: LSD.25.

La LSD inicialment es va utilitzar per tractar pacients alcohòlics. De l’ús clínic es va passar gradualment al recreatiu, quan alguns dels investigadors de la substància (en especial, Timothy Leary) van estimar que aquesta es podria fer servir d’esperó a la imaginació artística dels subjectes sans.

La il·legalització de la LSD als EUA el 1966, no va poder frenar-ne l’ús creixent entre la joventut. Bona part de l’art d’aquella època, etiquetat com a hippie, o psiquedèlic o psicodèlic, s’inspira en l’experiència de la LSD o pretén evocar-la. En els setanta el fàrmac va anar perdent popularitat, desplaçat pels opiacis. Successius moviments neopsicodèlics n’han revitalitzat una mica l’ús, com el fenomen de la subcultura anomenada rave, sense assolir-se en cap cas els nivells de la seva època d’apogeu.

[edita] Transtorns

Encara que s’han atribuït a la substància tot tipus d’efectes negatius sobre la salut, la seva evidència clínica està per aparèixer. No hi ha seqüeles que es puguin apreciar en electroencefalogrames, ni en resonàncies magnètiques, ni en cap altre tipus de proves neurologiques. Únicament sembla provat que en persones amb malalties mentals latents l’experiència psicodèlica pot treure a la llum el problema. Un cas cèlebre és el de Syd Barrett, compositor dels primers èxits de Pink Floyd.

Molta gent ignora que a causa del tipus d’acció de la LSD (actua en els receptors de la serotonina, un neurotransmissor molt important en el cervell humà), la seva administració és molt efectiva per tractar migranyes i dolors similars; passa el mateix amb la psilocibina, psicoactiu trobat als fongs al·lucinògens. a causa que la prohibició d’aquestes substàncies, les investigacions sobre la seva efectivitat per reduir el dolor no s’han efectuat; però molts farmacobiòlegs opinen que la seva efectivitat és molt similar a la dels opiacis (coneguts per la seva eficiència i el seu poder addictiu i de crear tolerància relativament ràpid).

[edita] Curiositats

Quan els Beatles van publicar la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds, molta gent (entre la qual Timothy Leary) va interpretar que el títol era un acròstic intencionat de LSD. . John Lennon va desmentir ràpidament aquesta interpretació, afirmant que va agafar el personatge d’un dibuix del seu fill Julian. L’àlbum d’èxits i remixs d’Enigma, de nom Love, Sensuality, Devotion és, també, un acròstic de LSD.