Literatura estoniana
De Viquipèdia
La literatura estoniana és la literatura escrita en estonià .
Taula de continguts |
[edita] Orígens
El primer llibre en estonià, un catecisme, el va compondre Johannes Kievel el 1517. Fins aleshores, només hi havia literatura oral, com els vanosōna (proverbis) i moistatus (endevinalles), molts d'ells recollits en el segle XIX.
L'extensió de les idees protestants permeteren el desenvolupament de la literatura estoniana. El 1524 es composà el Wanradtkoell Catechism, imprès a Wittemberg el 1535 i traduït per Simon Wanradt i Johannes Koell, mentre Joachim Rossihnius traduí l'Evangeli i les Epístoles al dialecte de Tartu, així com 39 sermons del pastor Georg Müller (1575-1608). La Bíblia sencera en estonià fou publicada per Anton Thor Helle (1683-1748), pastor de Kadrina, el 1739.
Durant l'ocupació sueca destacaren els obres dels jesuites Abrosius Weltherus (1591) i Guilielmus Buccius (1622), així com les gramàtiques més antigues en llengua estoniana, l'Aufuhrung zu der Ehstnischen sprache (1637) de Heinrich Stahl, basada en el dialecte de Tallinn i sobre la que posteriorment es basarà l'abecedari de Bengt Gottfried Forselius (1660-1688), i la Grammatica estonica (1693) de Johann Hornung, basada en els dialectes meridionals. Per altra banda, el 1686 es va publicar a Tartu/Dorpat la primera versió de la Bíblia en estonià per J. Fischer, intendent general de Livònia, cosa que facilitarà la conversió general dels estonians al luteranisme. El poema més antic en estonià fou un alexandrí composat per Reiner Brocmann (1609-1647); un altre autor de poesia religiosa de l'època fou Johann Boecler.
[edita] El segle XIX
Però el veritable naixement de la literatura estoniana es produí en el segle XIX. El primer autor conegut, Jaak Peterson (1801-1822), estudiant de la universitat de Tartu/Dorpat, publicà el llibre de poemes Laulud, paevaraamat ja kirjad (1825). Però amb la creació per Fahlman de l'Ŏpetatud Eesti Selts (Societat de Lectura Estoniana), es formà la primera generació d'intel·lectuals i escriptors en estonià. Els primers en destacar foren Vidri Roin Ristmets, nom estonià de Friedrich Reinhold Kreutzwald (1803-1882), filòleg i compilador de l'epopeia Kalevipoeg, eesti rahra ennemvistsed jutud (Kalevipoeg, antics cants del poble estonià, 1856-1861), amb 20 cants i 19.000 versos, considerada l'obra mestra de la literatura estoniana, de caire èpic; també composà el poema històric i filosòfic Lembit. Suve Jaan (Juhann Sommer, 1777-1851) composà la primera novel·la en estonià, Luige laus (1843).
Posteriorment, destacarien alguns autors com Jacob Hurt (1839-1906) amb Beitrage zur kenntnis estnischer sagmund ueberlieferungen (1863), els Eesti rahvalaulud (Cants populars estonians, publicats el 1926-1932) i Peldid Isamaa sundinud asjust (1879); Lydia Koidula (1843-1886), esposa de Kreutzwald i filla de J.W. Jannsenn, traductora i autora de dues col·leccions de cants el 1865-1866, així com d'Oja molder ja tima minia (El minyó d'Oja i la seva núvia, 1863); Jakob Parn (1843-1916), autor de la novel·la Oma tuba, oma luba (Casa pròpia, amo propi); Eduard Bornhohe (1862-1923), amb la novel·la Tasuja (El venjador, 1880) sobre la revolta de l'any 1346. D'altres autors foren Anna Haawa (1864-1957), autora de versos patriòtics i elegiacs, els poetes Aldo Reinwald (1847-1894) i Karl Eduard Soot (1862-?), el capellà Aadu Grenzstein (1849-1916), els religiosos Peter Jakobson (1854-1899) i Martin Lipp (1854-1923), Juhan Kunder (Johann Kuhlbars, 1852-1888) i el filòleg Mihkel Veske (1843-1890), així com Jaan Bergmann (1856-1916) traductor de l'Odissea a l'estonià i els lírics Andrés Saal i Jakob Liiv (1859-?). Un dels darrers autors del segle fou Johannes Madarik-Lauristin, empresonat durant 14 anys i autor de la novel·la Vabarik (República), així com Aleksander Tassa i J. Mändmets (1871-?).
[edita] Estònia independent 1920-1940
El segle XX suposarà la consagració definitiva de l'estonià com a llengua literària. Hi contribuirà el prestigi de tres grans autors del segle: Juhan Liiv (1864-1913), narrador realista, amb Kǔmme lugu (Deu històries, 1893), Nõia tutar (La filla del mag, 1895) i Luuletused (Cants, 1909); Eduard Vilde (1865-1933), amb novel·les històriques i naturalistes plenes d'idees socialistes, com Mahtra soda (La guerra de Mahtra, 1902), Kui Anija mehed Tallinnas kaised (Quan els homes d'Anijas marxaren cap a Tallinn, 1903), Ravdses Kaid (Maneres de fer, 1898) on critica la servitud baltoalemanya, i Prohvet Maltsvet (El profeta Maltsvet, 1906); i el dramaturg August Kitzberg (1855-1927), amb els drames Tuulte pöörises (En l'huracà, 1906) sobre els fets del 1905, i Libahunt (L'ogre, 1912) sobre els prejudicis racials.
El primer grup literari en llengua estoniana del segle XX fou Noor Eesti (Jove Estònia), del 1905 al 1915, que destacà per la seva reforma lingüística, sofisticació estilística i perfecció formal. Els principals autors foren el gran narrador Anton Tammsaare (1878-1940) autor de realisme psicològic en Korboja peremees (Camperols de Korboja, 1922) i Tode ja oigus (Veritat i justícia, 1926-1933); Gustav Suits (1883-1956), professor d'estonià i literatura a la universitat de Tartu; Priedebert Tuglas (Friedebert Mihkelson, 1886-1971), especialista en narracions curtes i introductor de l'assaig i l'aforisme en l'estonià, autor de Hunt (Llop, 1901), Felix Ormuson (1915) i Raskuse vaim (L'esperit de la pesadesa, 1920); Johannes Aavik (1880-1973), renovador de la llengua influït pel finlandès amb Keelevuenduse aarmised voimalused (1920); Vilem Ridala (Vilem Grünthal, 1885-1942), bard elegiac de les illes estonianes, amb el modernista Kauged rannad (Marges llunyans); el poeta místic Ernst Enno (1875-1934), el primer en usar el vers lliure amb Valgeõõ (Nit blanca, 1920); i Jaan Oks (1884-1918), influït per l'expressionisme. Altres autors menors foren Ernst Peterson Sargava (1868-1958) i Oskar Luts (1887-1953) amb Kevade (Primavera, 1912), versió estoniana del clàssic Huckleberry Finn.
Un altre grup literari posterior, aparegut el 1917, fou Siuru (nom de l'ocell màgic de Kalevipoeg), al voltant de la revista d'aquest nom dirigida per Artur Adson (1889-1977) i Johannes Semper, de caire neoromàntic, avantguardista i antiformalista, i oposat al Noor Eesti, que es desenvolupà en tots els gèneres llevat el drama. Fou clausurada el 1919 i els més destacats foren els poetes Marie Under (1883-1980) fugida a Suècia el 1944, autora dels poemes Hääl varjust (Veus de l'ombra, 1927) i Rõõm jühests ilusasst päevast (Goig en un bell dia, 1928); Henrik Visnapuu (1890-1951); el poeta i crític Johannes Semper (1892-1970) i el novel·lista August Gailit (1891-1960), autor de Toomas Nippernaadi (1928). Tots ells eren influïts tant per l'expressionisme com pel futurisme. Altres autors foren August Mälk (1900-?), exilat a Suècia el 1944, qui va descriure la vida dels habitants de les illes a Surnudmajad (La casa morta, 1934) i Läänemere isandad (El patró del Bàltic, 1936), Peet Vallak (Peet Pedajas, 1893-1959) influït per Anton Txekhov; Hugo Raudsepp (1883-1952), autor de comèdies, August Alle (1890-?) i Henrik Adamson (1891-?).
El 1922 va aparèixer la revista Tarapita (“A l'atac”, crit de guerra estonià), de caire literari, antiburgesa radical i que impulsarà temes socials. D'ella en formaran part Juhan Sütiste (1899-1945), Johannes Barbarus (1890-?), Oskar Luts, Rudolf Sirge (1904-1970), amb Maa ja rahvas (Terra i poble, 1956), i Johannes Semper. També es desenvoluparen artes arts en estonià. Així el 1928 Evald Aava composà la primera òpera estoniana, Virkelased (Els víkings), i Eduard Tubin el primer ballet, Kratt (1943).
L'avantguardisme va tenir la seva representació des del 1923 amb la revista Looming (Creativitat), dirigida per Mait Metsarnuk (Edvard Hubel, 1879-1957), autor de les novel·les Jäl jēta hand (Tombes sense empremtes, 1926) i Punane tuul (Vent vermell, 1929), i més tard Eesti Keel (Llengua estoniana, 1922) de caire filològic, Uus Eesti (Nova Estònia, 1935-1940) d'informació general, i Vaba Maa (Terra Lliure, 1918-1938) més nacionalista.
Un altre grup important de poetes fou el dels autors del recull Arbujad (Màgics de la paraula, 1938), amb un estil poètic neoclàssic, més sobri i concentrat, publicat pel crític i traductor Ants Oras (1900) i on destacarien la neosimbolista Betti Alver (Elisabet Lepik, 1906), amb Tolm ja tuli (Pols i foc, 1936) i Tähetund (L'hora de les estrelles, 1966), i el seu marit Heiti Talvik (1904-1947), autor de Kohtupaev (Dia del judici final, 1937), així com el teòric lingüista Uku Masing (1909), inspirat en el surrealisme; Mihkel Jürna (1899-?), el poeta Karl August Hindrey (1875-1949) amb els poemes Valkvalgus (El resplandor de la llum, 1932) i August Jakobson (1904-1963) amb Vaestepatuste alev (La ciutat dels pobres pecadors, 1927).
[edita] Literatura soviètica i d'exili
En acabar la segona guerra mundial, entre el 1944 i el 1974 es va produir una bifurcació en la literatura estoniana. Per una banda, estava la literatura sovietitzada, que no va reviure fins a partir de la mort de Stalin el 1956. Per altra banda, estava la literatura d'exili, suportada pels 70.000 emigrats a Estocolm, Nova York i Toronto.
Pel que fa a la literatura a l'interior, destacaren les revistes Rahva Hääl (La veu del poble) i Sirp ja Vasar (La falç i el martell), així com els poetes procedents d'Arbujad, August Sand (1914-1969) amb Võileib suudlusega (Pa amb mantega i petó, 1965), i Jaan Kross (1920), el primer en trencar amb el realisme socialista i experimentar amb Sõerikastaja (Carboner, 1958). D'altres autors seguiren el seu camí, com Artur Alliksaar (1923-1966), surrelista i amb peces de teatre de l'absurd com el drama poètic Nimetu saar (Ilal sense nom, 1966) i Paul-Eerik Rummo (1942), traductor de Dylan Thomas i autor dels poemes Tuleikka mu rõõmude juurde (Vine sempre amb els meus amics, 1964) i la peça de teatre absurd Tuhkatriinumäng (El joc de la Ventafocs, 1969). D'altres foren el místic profeta de l'ecologia, Jaan Kaplinski (1941), amb Tolmust ja värvidest (De pols i colors, 1967), i l'irònic poeta Jüri Udi (Juhan Viiding, 1948). L'impacte de Franz Kafka a la literatura estoniana influiria en les obres d'Arvo Valton (1935), amb la novel·la Rataste vahel (En rodatge, 1966); Eenn Vetema (1936) i Mati Unt (1943), autor de Völg (La culpa, 1964), publicat al Canadà el 1966, Hüvasti kollane kass (Adéu, gat groc, 1963) i el drama Phaeton, päikese poeg (Faetó, fill del sol, 1968). Menys importatns foren Uno Laht (1924), Mats Traat (1936), i Ellen Niit (1928)
Pel que fa a la literatura d'exili, d'antuvi comptava amb major qualitat mercès al mestratge del gran nombre d'autors exilats (Under, Adson, Aavik, Suits, Visnapuu, Gailit, Mälk), amb revistes com Looming, que continuà publicant-se a Suècia, i dels joves autors que també marxaren, com el prosista Juhann Smuul (1922-1971), autor de Kirjad sogedate külast (Carta des de la vila dels bojos, 1956); Karl Rumor (Karl Ast, 1886-1971), Albert Kivikas (1898-1978), Karl Ristikivi (1912-1977), amb la novel·la kafkiana Hindege õõ (La nit de totes les ànimes, 1953), on explora els problemes psíquics dels refugiats en clau kafkiana, la trilogia de Tallinn Tuli ja raud (Foc i ferro, 1938), Oige mehe koda (La casa de l'home just, 1940) i Rohtaed (L'orto, 1942), i Bernard Kangro (1910-1994), l'únic poeta Arbujad que va poder escapar a Europa, autor de Varjumaa (Terra d'ombres, 1962), Must raamat (Llibre negre, 1965) i Igatsetud maa (La terra rampant, 1949). Valev Uibopuu (1913) establit a Suècia, també va fer novel·les de gran penetració psicològica com Igaulne küla (La vila eterna ,1954). I els poetes Ilmar Laaban (1921) amb el surrealista Ankruketi lõpp om laulu algus (El final de la cadena és el començament de la cançó, 1946), Aleksis Rannit (1914) amb el poema Kuivhiilgus (Brillantor seca, 1963), Aadu Hint (1910) amb la novel·la Tuuline rand (Platja ventosa, 1951-1956), Raimond Kolk (1924) amb els poemes Müüdud sormus (L'anell venut, 1959) i la novel·la Etmitte kunagi võita (Per no vèncer mai, 1969), i Ain Kaalep (1926) amb el drama Iidamast ja Aadamast (D'Eva i Adam, 1967).
El 1950 els exilats fundaren a Lund una editorial per a literatura estoniana, així com les revistes Tulimuld (1950) i Mana (1958). Entre els joves valors de l'exili estigueren Ilmar Jaks (1923), Arno Vihaleem (1911), Kalju Lepik (1920), Debora Vaarandi (1916), Ivar Grunthal (1924), Helga Nõu (1934), Pedro Krusten (1897-?), Juhan Jaik (1899-1948), Evald Mand (Ain Kalmus, 1906), Ilmar Sikemae, Gert Halbermae (1913), Arvo Magi (1913), Ilmar Talve (1919), Elin Toona (1937), Asta Willmann (1917), Paul Viiding, Osvald Müür, A.A. Beekman, V. Beekman i H. Leberecht. I després de la independència, ha destacat Emil Tode, autor de Piirinik (Estat fronterer, 1993).
