Lapislàtzuli
De Viquipèdia
El Lapitzlàtzuli és una latzurita destinada a l'ornamentació. És una gemma molt apreciada en joieria des de l'antiguitat.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El seu nom prové del llatí lapis ('pedra'), i lázuli és la forma genitiva del llatí medieval lázulum, que és evolució de l'àrab clàssic lzaward ('lapislàtzuli'), aquest del persa lavard i aquest del sànscrit rja-várta ('real joia'), sent rya 'rei', i vártam 'pirita', 'pedra semipreciosa', i també remolí, rull, rínxol.
Es creu que rjvarta és l'origen de la paraula 'blava'. Un altre nom del lapislàtzuli és várta-mani que seria 'joia de pirita'.
[edita] El mineral
Es defineix geològicament com una roca, ja que és un material compost de diversos minerals. Els principals components són latzurita (d'un 25% a un 40%), un silicat càlcic complex (sodi, alumini, silici, oxigen i sofre) que li proporciona el color blau característic, wol·lastonita que aporta l'envetat gris, calcita que es la responsable de l'envetat blanquinós, i pirita, que li dona els reflexos daurats. La seva fórmula química és:
- (Na, Ca)8 (Al, Si)12 O24 S2 FeS-CaCO3.
Té una densitat de 2'7 a 3, un pes específic de 2'4 i una duresa de 5'5 en l'escala de Mohs. Presenta un reflex vitri i una fractura concoide. És atacable per l'àcid clorhídric, fet que facilita la seva diferenciació d'altres roques com l'atzurita.
[edita] Aplicacions
El seu color blau es considera símbol de puresa, salut, sort i noblesa, el que ha motivat que històricament fos utilitzada pels egipcis, babilonis i assiris per a adorns i màscares funeràries. Els romans creien que tenia propietats afrodisíaques. A l'Edat Mitjana se li atribuïen altres virtuts medicinals per la robustesa dels membres, per prevenir la por, el dubte i l'enveja; es bevia barrejada amb llet.
La pols del mineral, la latzurita, proporcionava un pigment blau, molt apreciat entre els grans pintors del Renaixement per la seva durabilitat. Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer i Fra Angelico es van referir a la pols de lapislàtzuli com «or blau» i en aquella època el seu preu igualava el de l'or. Un bell exemple de la seva utilització es pot trobar en el llibre il·lustrat més valuós conservat, el Les molt riques hores del Duc de Berry, al museu Condé, a Chantilly.
Pràcticament tot el lapislàtzuli utilitzat en l'antiguitat a Euràsia s'obtenia de pedreres situades a les muntanyes de l'Afganistan, les quals encara són explotades amb procediments molt similars als utilitzats fa milers d'anys.
A Amèrica, els inques i altres cultures precolombines van explotar fa 2000 anys jaciments a Xile, a la zona d'Ovalle, fent-lo servir en l'elaboració de màscares i altres ornaments.
En l'actualitat es continua emprant en joieria, havent-se popularitzat per la introducció al mercat del lapislàtzuli nord-americà.
