L'esfinx de Giza
De Viquipèdia
L'esfinx de Giza es un figura amb una cara de persona i cos de lleó, a poca distancia de la piràmide de Khefren a Giza (Gizeh). Es coneguda com la gran esfinx i es el primer exemple d'estàtua monumental a Egipte. El nom li fou donat pels grecs. Hi ha moltes esfinx a Egipte però la de Giza es l'esfinx per antonomàsia.
Es creu que per la seva construcció es va aprofitar una roca situada al lloc, que era una cantera per les piràmides. Les hipòtesis mes probables es que representa a Khefren o a Kheops. Acompanyant a l'esfinx hi ha un temple de l'imperi antic, un del Imperi nou, i altres estructures menors, i es considera vinculat al temple de la vall de la piràmide de Khefren on també hi ha 26 esfinxs colossals, però no tan grans.
Les escultures que es tenen de Djedefre, Khefren i Micerí i d'altres faraons del Imperi antic mostren la mateixa imatge que l'esfinx. Hi ha un forat a la part superior i un sota l'estàtua. El cos mesura 72,5 metres de llarg i 20,20 metres d'ample; la cara fa quatre metres. Tancant el monument i ha uns murs de rajoles.
Tuthmosis IV (1425 aC-1417 aC) hi va fer posar una estela i la va restaurar; tambe fou restaurada probablement per Ramsès II. La figura va quedar enterrada per l'arena diverses vegades i estava tapada quant va arribar allí Napoleó. Encara que tradicionalment es diu que fou llavor quant l'esfinx va perdre el nas, els erudits pensen que ja l'havia perdut 400 anys abans. Entre el 1816 i el 1817 el genovès Cavigia la va voler netejar d'arena però no ho va aconseguir; tampoc ho va aconseguir Mariette el 1852 fins que en un segon intent el 1858 la va poder deixar lliure en gran part. Maspero, el 1885, va provar de netejar la resta però no va poder; finalment el 1936 ho va aconseguir el francès Emile Baraize, que va omplir de ciment les bases laterals del barret del faraó, alterant el seu aspecte.
Progressivament l'erosió natural del vent i pluja (la pedra es de mala qualitat) i la contaminació procedent de El Caire, ha anat afectant la figura. Una restauració es va completar el 1998 en la que els escultors Adam Hunein i Mahmud Mabruk i el restaurador Mustafa Abdel-Qader van substituir les peces d'anteriors restauracions que no s'havien fet prou be, especialment les dels anys vuitanta, però el problema de l'erosió no s'ha resolt definitivament i cap de les solucions proposades deixar de tenir inconvenients.
