L'enterrament del comte d'Orgaz

De Viquipèdia

L'enterrament del comte d'Orgaz (El entierro del Conde de Orgaz)

El Greco, 1586-1588

Oli sobre tela, 480 × 360 cm

Església de Santo Tomé de Toledo

L'enterrament del comte d'Orgaz és un mural d'El Greco pintat per a la parròquia de Santo Tomé de Toledo, on és conservat.

[edita] Trets del manierisme

El Manierisme va ser el moviment artístic produït durant el Cinquecento i la formació del qual es dóna en les primeres dècades del segle XVI i s'estén fins i tot començaments del segle XVII. Evidencia la intenció per part dels arquitectes, humanistes i artistes del període d'un art, que encara que en essència seguís al classicisme, posseïa, un contingut bastant anticlàssic. En el Manierisme per tant es desenvolupa la innovació constructiva confrontant-se amb l'arquitectura clàssica, ja plenament coneguda.Una vegada gastat l'impuls de la tratadística, que dotava de certa homogeneïtat a l'arquitectura mitjançant la imposició d'unes determinades regles, va sorgir una nova generació d'arquitectes, fortament individualistes, que suposa de fet un pont entre el Renaixement i el Barroc. Els seus dos principals exponents són Miquel Àngel i Giulio Romano. A les seves obres, són constants les referències als elements compositius clàssics, però en forma "desconstruïda" i gairebé irònica. Converteixen a l'interior patrons decoratius de finestres que haurien d'estar col·locades en l'exterior, juguen amb els efectes de la il·lusió òptica proporcionats per la perspectiva, a través de volums dimensionats inusitadament, etc. L'aprofundiment en els caràcters propis de les construccions manieristes va suposar el germen del naixement del Barroc, que si superficialment es considera com ruptura de l'ideal clàssic proposat pel Renaixement, realment va constituir la reacció a l'esgotament d'aquest, ja anunciat pel Manierisme.

En el manierisme, canvia la concepció de l’art:

• Art necessitat d’explicació, està destinat a experts i entesos.
• Triomfa entre l’aristocràcia.
• Ho fan a “la maniera” de les obres dels grans creadors.
• És un producte d’una societat escèptica, que només es preocupa del gaudi, el refinament i el desig d’envoltar-se de riquesa.

[edita] Comentari

El quadre es divideix en dues parts de significació i estil molt diferents. Si la part inferior correspon a una composició i a una manera de pintar més propera a l’època que El Greco va passar a Roma (1570 -1576), la part superior ja pertany a una època posterior, més vehement i d’un estil manierista tardà.

A la part inferior o terrenal, el conjunt format pels cavallers, clergues i frares, agrupats a la mateixa alçada, aconsegueix una gran intensitat psicològica. La majoria van vestits de negre i els colors són molt sobris; de fet, el poc colorit que hi ha en aquesta primera meitat s’acumula al primer pla, mentre que el segon pla es compon només de blanc i negre. Destaquen, sobretot, les vestimentes daurades dels dos sants. La dalmàtica de sant Esteve, situat a l’esquerra, il·lustra en un brodat el martiri del sant, que va morir lapidat per una multitud embogida.

A la part superior, El Greco reflecteix un món totalment nou; les estilitzades figures semblen, a vegades, a punt de desaparèixer de tan blanques i espectrals com són, la llum no segueix amb rigor les lleis físiques, i l’aire es dilata en tons grocs i blancs platejats insospitadament lluminosos. Els núvols, de color opalescent, tenen les formes capricioses tan característiques de la maduresa artística d’El Greco.

A la part de baix, totalment plena per unes 25 figures dempeus i de la mateixa alçada, més els dos sants i el cos del comte, es crea la sensació d’un fris compacte de cares que observen el miracle que es produeix. Només dues figures no miren dins el quadre: el vuitè personatge per l’esquerra, que tradicionalment s’ha dit que podria ser el mateix Greco; i el nen del primer pla, que és Jorge, el fill de l’artista.

L’escena mostra un petit desplaçament cap a l’esquerra, de manera que el centre del quadre l’ocupa sant Agustí, el personatge més important de la part terrenal, enllaçat amb sant Esteve per la figura horitzontal del comte. Aquesta correspondència es repeteix als dos extrems del quadre: la postura del monjo de l’esquerra s’aparella amb la del sacerdot que llegeix la Bíblia al costat oposat. Tots dos serveixen per acotar l’acció per les dues bandes. El cel, que ocupa més espai al quadre que el món terrenal –però que continua sent, per a indignació dels contemporanis més crítics de l’autor, l’element secundari-, s’oposa al realisme de la part inferior amb les formes allargades i la resplendor de les figures celestials.

El Greco, considerat un pintor espanyol malgrat el seu origen cretenc, va rebre, entre d’altres, influències de Tintoretto. Tal com feia l’autor de Sant Jordi i el drac, El Greco decidia que les seves pintures estaven acabades quan reflectien allò que ell volia dir, independentment que tots els detalls quedessin resolts o no. És per aquesta raó que moltes vegades al fons dels seus quadres hi predominen els grisos. Un altre tret d’El Greco és que a les seves obres no hi ha espais lliures, es produeix un horror vacui. En aquesta obra, per exemple, el bigarrament a la part de sota fa impossible de dir on s’esdevé l’acció.

[edita] Interpretació

A la part del cel , hi podem veure Crist i, als seus peus, la Verge Maria, que atansa el braç per rebre l’ànima del comte de mans d’un àngel de cabells daurats. A l’esquerra de Crist, sant Joan Baptista, d’una blancor espectral, li ret homenatge.

El Greco era un home d’una gran religiositat, que s’expressava en tots els seus quadres. Si a la primera època, amb obres com l’Espoli, optava per la intensitat dramàtica i l’ús de colors violents (apresos de Ticià), a la seva última època va preferir figures espectrals i llums d’un altre món. Aquest pintor singular, considerat un home estrany a tots els nivells, vivia el seu misticisme a la seva manera sense parar gaire atenció als esdeveniments terrenals de l’Església que, en aquells moments, estava molt ocupada amb la Contrareforma. Es podria dir que els seus llenços són impregnats d’una atmosfera i un sentiments similars als que desprenien els místics espanyols contemporanis a l’autor, com Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Creu.

El quadre va ser encarregat pel capellà de Santo Tomé, Andrés Núñez, per tal de commemorar el triomf en un judici contra la família del comte, que no volia pagar els diners que aquest havia llegat a l’Església.

Encara que actualment El Greco és considerat una de les màximes figures de la història de la pintura, va restar molt de temps oblidat per culpa de la incomprensió de les formes espectrals dels seus personatges. En realitat fou descobert en un estudi que va realitzar l’historiador d’art M.B.Cossío el 1908.

Es creu que el sacerdot amb el sobrepellís transparent que apareix a la part inferior dreta de l’obra és Andrés Núñez, qui va encarregar l’obra.