Ismaïlisme
De Viquipèdia
L'Ismaïlisme és un dels corrents de l'Islam xiïta. Els seus membres són anomenats també "septimans". No en reconeixen més que els set primers imams xiïtes.
[edita] Història
El seu origen es remunta a la mort, en 765, del sisè imam xiïta i les discussions a propòsit de la seva successió. L'esmentat imam, Ja'far as-Sadiq, havia nomenat successor al seu primogènit Ismail però aquest va morir uns anys abans que el seu pare. La part de la comunitat xiïta que més endavant formarà la branca dels imamites va decidir que li succeís el seu altre fill, Musa al-Kazim, com a setè imam. El grup anomenat després ismailita, tanmateix, no va admetre la mort d'Ismail i van estendre la creença que s'havia ocultat i que tornaria al final dels temps com a Mahdi. Els historiadors no ismailites reconeixen que l'ocultació en realitat pretenia resoldre els problemes derivats de la figura de l'imam com a líder polític, ja que els imames xiïtes eren durament perseguits pel poder califal de Bagdad i acabaven invariablement morts o empresonats. En "ocultar-se", l'imam adquiria una forta i exclusiva dimensió espiritual i els fidels tenien més llibertat de moviments per adoptar posicions respecte al poder polític imperant. Molt perseguits, els ismailites van continuar venerant en secret al seu imam ocult mentre feien un proselitisme molt actiu, primer a Orient Mitjà i després en la resta del món musulmà. Van aconseguir establir un petit estat a Tunísia gràcies a l'adhesió d'algunes tribus berebers i d'allà es van llançar a la conquesta d'Egipte, on fundaran la dinastia fatimita. Altres ismailites, anomenats càrmates, van rebutjar l'autoritat dels califes-imams fatimites i van fundar un Estat a Bahrein, distingint-se per un ús extraordinari de la violència. Els fatimites, per la seva part, van tenir un cisma en 1094, a la mort del califa Al Mustansir, que donarà lloc a dos grups rivals: nizarites i musta'lites.
[edita] Doctrina
Professen doctrines molt complexes fortament influïdes pel neoplatonisme, el gnosticisme i creences preses a altres religions com el maniqueisme. Per a ells l'Islam té dos principis complementaris: l'exotèric o zahirí representat pel profeta, l'Alcorà en el seu sentit literal i la Xària, i l'esotèric o batiní personificat per l'imam i la interpretació mística de l'Alcorà. Els ismailíes pensen que l'Alcorà és una al·legoria d'un missatge ocult que, al seu torn, és al·legoria d'un altre més ocult encara i així successivament fins set nivells d'esoterisme, els últims dels quals conté la veritat suprema. A la seva fortalesa d'Alamut, a l'Iran, els nizaríes van reformar l'Ismaïlisme abandonant definitivament totes les prescripcions rituals islàmiques per centrar-se únicament en l'aspecte esotèric de la seva fe.
[edita] Avui
Els moderns ismailites són anomenats de vegades neoismailites, potser perquè ha de veure poc amb l'activisme violent que els va caracteritzar segles enrere. Són al voltant de quinze milions de persones que viuen, sobretot, a Índia, el Pakistan, Síria, Tadjikistan (a la regió de Badakhxan) i el Iemen i es reparteixen en dues grans comunitats: els bohras, evolució dels musta'lites, i els joia o khodjas, hereus dels nizarites, el cap espiritual del qual és l'Agha khan. A Síria, el Líban i Israel hi ha també els Drusos, membres d'una secta iniciàtica derivada de l'Ismaïlisme fatimita. A Àsia central i l'Àfrica de l'est també tenen certa presència.
