Institut Agrícola Català de Sant Isidre

De Viquipèdia

L' Institut Agrícola Català de Sant Isidre fou en els seus orígens una institució que agrupava els propietaris agraris catalans que pretenia defensar llurs interessos i fomentar l'estudi de les tècniques agrícoles. Es va fundar a Barcelona el 22 de maig de 1851, i el 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia i va desenvolupar un paper important davant el problema de la fil·loxera. Ha publicat des del 1908 un Anuari... i el cèlebre Calendari del Pagès (des del 1856, sense interrupció). També ha editat informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).

De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals, però a començament del segle XX, la seva tendència política era clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a les expropiacions per a crear l'Eixample de Barcelona. Durant els anys 1930 intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se a les posicions de la CEDA (Acció Popular Catalana), cosa que l'enfrontà amb Unió de Rabassaires per la llei de contractes de conreu, que, indirectament, fou una de les causes dels fets del sis d'octubre de 1934.

El 16 de març de 1993 es va fusionar amb ASAC-Joves Agricultors i el Sindicat de Pagesia per a constituir un nou organisme, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre-Asaja.