Hucbald

De Viquipèdia

Hucbald de Saint-Amand (840-930) fou un monjo del monestir de Sant Amand, de Tournay reconegut com a teòric musical.

Hucbald va proposà traçar línies per a fer més entenedora l'escriptura musical. Modificà el sistema de notació grega, basat en lletres -el coneixement del qual el devem al filòsof i estadista romà Boeci (524)-, tot reduint els vora de 300 signes diferents a uns 15 segons un criteri d'utilitat. A De Institutione Harmonica, Hucbald va escriure la paraula “Haleluia” amb signes convencionals, tot i que vagues, per damunt de cada síl·laba. Seguidament, afegí la seva notació de lletres i establí l'altura de cada so, encara que conservant els símbols convencionals (anomenats pneuma), que reuneixen certes característiques expressives del cant. Així doncs, el seu sistema es nodrí de l'antic i del nou, i servia al cantor per a trobar l'exactitud del to i una gamma variada d'efectes expressius. També li ensenya els rudiments de l'harmonia, o consonància, definint-la com “dues notes, de diferent altura, que sonen juntes”. Posteriorment aportà una definició més explícita: “La consonància és la mescla calculada i harmoniosa de dues notes, que es produeix sols quan aquestes dues notes, ocasionades per fonts diferents, es combinen en una sola unitat musical, com per exemple, quan canten junts un nen i un home la qual cosa, usualment, s'anomena organizatio”. A aquesta consonància l'anomenà organum.

Als seus llibres, Hucbald introduí dues línies que marquen una distància d'una quinta: una era la nota fa, l'altra la nota do. Per a fer-ho més clar, els hi assigna els colors vermell i groc.

No s'ha conservat cap polifonia d'Hucbald, malgrat que se'l reconeixia com a excel·lent músic, tal i com queda provat al seu trop Gloria Quem vere pia laus, i als seus tres oficis per a Sant Andreu, Sant Teodoric i Sant Pere. Cal recordar que als compositors de l'Alta Edat Mitjana no els estava permès d'escriure contrapunt per al cant pla de la missa.