[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Hipòtesi del gran impacte - Viquipèdia

Hipòtesi del gran impacte

De Viquipèdia

Recreació artística del gran impacte.
Recreació artística del gran impacte.

La hipòtesi del gran impacte (en anglès Giant impact hypothesis, Big Whack o Big Splash) és la teoria científica més acceptada per explicar la formació de la Lluna. Postula que es va originar com a resultat d'una col·lisió entre la Terra i un planeta de la mida de Mart, que rep el nom de Thèia[1] o ocasionalment Orpheus o Orfeo. El nom de Thèia prové de la mitologia grega, ja que Thèia o Tia era la titànida mare de la deessa lunar Selene. La hipòtesi es va plantejar per primera vegada en una conferència sobre satèl·lits el 1974 i després va ser publicada a la revista científica Icarus per Hartmann i Davis el 1975.[2]

Taula de continguts

[edita] Thèia

El gran impacte vist des del pol sud terrestre.
El gran impacte vist des del pol sud terrestre.

Una de les hipòtesis és que Thèia es va formar en un punt de Lagrange respecte a la Terra, és a dir, aproximadament en la mateixa òrbita però 60° per davant o per darrere[3]. D'acord amb el que havia suggerit el 1772 Joseph Louis Lagrange, hi ha cinc punts en l'òrbita terrestre on els efectes de la gravetat del planeta s'anul·len en relació amb els del Sol. Dos dels punts de Lagrange (L4 i L5), situats a 150 milions de quilòmetres de la Terra, són considerats estables i per tant són zones amb prou potencial per a permetre l'acreció planetària en competició amb la Terra. Va ser en el punt L4 on es pensa que Thèia va començar a formar-se a l'eó Hadeà.

Quan el protoplaneta Thèia va créixer fins una mida comparable a la de Mart, uns 20 o 30 milions d'anys després de la seva formació, es va tornar massa massiu per romandre de forma estable en una òrbita troiana. La força gravitacional impulsava Thèia fora del punt de Lagrange que ocupava, al mateix temps que l'efecte de Coriolis empenyia al planeta de tornada. Com a conseqüència d'això, la seva distància angular a la Terra va començar a fluctuar, fins que Thèia va tenir massa suficient per escapar de L4.

[edita] Formació de la Lluna

Mentre Thèia es trobava atrapada en una òrbita cíclica, la Terra va tenir temps per diferenciar la seva estructura en el nucli i mantell que actualment presenta. Thèia també podria haver desenvolupat alguna estratificació durant el seu estadi en L4. Quan Thèia va créixer prou per escapar del punt de Lagrange, va entrar en una òrbita caòtica i la col·lisió d'ambdós planetes es va fer inevitable, ja que ambdós planetes ocupaven la mateixa òrbita. Es pensa que l'impacte es deuria produir uns cents d'anys després de l'escapada definitiva. S'ha calculat que això va succeir ara fa 4.533 milions d'anys; es creu que Thèia va impactar contra la Terra amb un angle oblic i a una velocitat de 40.000 km/h, destruint Thèia i expulsant la major part del mantell de Thèia i una fracció significativa del mantell terrestre cap a l'espai, mentre que el nucli de Thèia es va enfonsar dins del nucli terrestre.

Estimacions actuals basades en simulacions per ordinador de l'esmentat esdeveniment suggereixen que el 2% de la massa original de Thèia va acabar formant un disc de runes, la meitat del qual es va fusionar per formar la Lluna entre un i cent anys després de l'impacte. Independentment de la rotació i inclinació que tingués la Terra abans de l'impacte, després d'ell el dia hauria tingut una durada aproximada de cinc hores i l'equador terrestre s'hauria desplaçat més a prop del pla de l'òrbita lunar.

[edita] Evidències

Evidències indirectes de l'escenari d'impacte provenen de les roques recollides durant les missions del programa Apollo, que mostren que l'abundància dels isòtops d'oxigen (16O, 17O i 18O) és pràcticament igual a la que existeix a la Terra. La composició de la crosta lunar rica en anortosita així com l'existència de mostres riques en KREEP, recolzen la idea que en un passat una gran part de la Lluna va estar fosa, i un impacte gegantí va poder aportar l'energia suficient per formar un oceà de magma d'aquestes característiques.

Diverses evidències mostren que si la Lluna té un nucli ric en ferro, aquest ha de ser petit, menor d'un 25% del radi lunar, a diferència de la major part dels cossos terrestres on el nucli suposa al voltant del 50% del radi total. Les condicions d'un impacte donen lloc a una Lluna formada majoritàriament pels mantells de la Terra i del cos impactant -amb el nucli d'aquest últim agregant-se a la Terra- i satisfan les restriccions del moment angular del sistema Terra-Luna.[4]

[edita] Dificultats

Animació que mostra com l'òrbita de Thèia va deixar de ser estable per acabar impactant amb la Terra.
Animació que mostra com l'òrbita de Thèia va deixar de ser estable per acabar impactant amb la Terra.

Malgrat ser la teoria dominant per explicar l'origen de la Lluna, existeixen diversos interrogants que no han estat resolts. Entre aquests s'inclouen:

  • Les relacions entre els elements volàtils a la Lluna no són consistents amb la hipòtesi del gran impacte. En concret es podria esperar que la relació entre els elements rubidi/cesi fos més gran a la Lluna que a la Terra, ja que el cesi és més volàtil que el rubidi, però el resultat és justament el contrari.[5]
  • No existeix evidència que a la Terra hi hagi hagut un oceà de magma global, que és una conseqüència derivada de la hipòtesi del gran impacte, i s'han trobat materials al mantell terrestre que semblen no haver estat mai en una oceà de magma.[5]
  • El contingut del 13% de òxid de ferro (FeO) a la Lluna -superior al 8% que té el mantell terrestre- descarta que el material protollunar pugui provenir, excepte en una part petita, del mantell de la Terra.[6]
  • Si la major part del material protollunar prové del cos impactant, la Lluna hauria d'estar enriquida en elements sideròfils, quan en realitat és deficient en ells.[7]
  • Certes simulacions de la formació de la Lluna requereixen que la quantitat de moment angular del sistema Terra-Lluna sigui aproximadament el doble que en l'actualitat. Tanmateix, aquestes simulacions no tenen en compte la rotació de la Terra abans de l'impacte, per la qual cosa alguns investigadors consideren que això no és una evidència suficient per descartar la hipòtesi del gran impacte.[8][9]

[edita] Referències

  1. ↑ U. Wiechert, A. N. Halliday, D.-C. Lee, G. A. Snyder, L. A. Taylor, D. Rumble (October 2001). «Science» 294 (12): 345-348.[1]
  2. ↑ William K. Hartmann; Donald R. Davis: "Satellite-sized planetesimals and lunar origin" (International Astronomical Union, Colloquium on Planetary Satellites, Cornell University, Ithaca, N.Y., 18-21 d'agost de 1974) Icarus, vol. 24, Abril 1975, p. 504-515
  3. ↑ Belbruno, E., J. Richard Gott III (2005). «Where Did The Moon Come From?». The Astronomical Journal 129 (3): 1724-1745.
  4. ↑ R. Canup and E. Asphaug (2001). «Origin of the Moon in a giant impact near the end of the Earth's formation». Nature 412: 708-712.
  5. ↑ 5,0 5,1 Tests of the Giant Impact Hypothesis, J. H. Jones, Lunar and Planetary Science, Origin of the Earth and Moon Conference, 1998 [2].
  6. ↑ The Bulk Composition of the Moon, Stuart R. Taylor, Lunar and Planetary Science, 1997, [3]
  7. ↑ E. M. Galimov and A. M. Krivtsov (desembre de 2005). «Origin of the Earth-Moon System». J. Earth Syst. Sci. 114 (6): 593-600. [4]
  8. ↑ Canup, Robin (Spring 1999). Big Bang, New Moon. Technology Today. Southwest Research Institute. Data d'accés: 25-07-2007.
  9. ↑ Taylor, G. Jeffrey (31 de desembre de 1998). Origin of the Earth and Moon. Planetary Science Research Discoveries (PSRD). Hawaii Institute of Geophysics & Planetology. Data d'accés: 2007-07-25.

[edita] Vegeu també