Gallaecia (província romana)

De Viquipèdia

Gallaecia era el nom de la regió de l'Imperi romà situada al nord-oest de la Península Ibèrica. Cap el segle III aC aparegué per primer cop el topònim Callaecia o Gallaecia, que feia referència al territori que comprenia tot l’extrem NO de la Península Ibèrica entre Noega (a la costa Cantàbrica) i Portucale (avui Oporto). Es consideren com a dues fases de conquesta i colonització romana a Galícia:

• Fase Lusitana, entre el 137 aC i el 60 aC. Cap el 137 aC els gallecs foren atacats per les tropes romanes de Juni Brut Callaicus com a càstig per haver donat suport Viriat. Brut arribà fins al Miño, i segons Pau Orosi, matà 50.000 gallecs i va fer captius 6.000 més. Després continuaren l’obra les campanyes lusitanes de Marc Licini Cras (96-94 aC), les de Perpenna el 74 aC i la definitiva de Juli Cèsar el 60 aC, que culminà amb la presa de Brigantium (actualment Corunya).

• Fase cantàbrica, entre el 29 i el 19 aC es conquerí la totalitat del territori gallec després de les Guerres Càntabres dirigides per Octavi August. Els generals Antisti i Caristi la culminaren amb la presa de Castro Medulio, un episodi similar al de la presa de Numància. Això suposaria la seva submissió total a Roma.

Un cop conquerida Galícia, d’antuvi formarà part de la província d’Hispània Citerior, i després de la Lusitània. Posteriorment formarà una província pròpia, la Callaecia, juntament amb el nord de Portugal i bona part d’Astúries, com a part d’Hispània, però el 216 se’n separà i instal·laren la nova capital a Bracara Augusta (avui Braga, Portugal). Els principals nuclis de població creats foren les capitals dels tres conventus:

• Bracara Augusta (Braga), amb 24 populi i 285.000 habitants.
• Lucus Augusti (Lugo), amb 15 populi i 166.000 habitants.
• Asturica Augusta (Astorga), amb 22 populi i 240.000 habitants.

També destacaren altres centres com Farum Brigantium (Corunya), Aquae Urentes (Ourense), Duo Pontes (Pontevedra) i Vicus Spacorum (Vigo). Les principals restes romanes de l’època són les muralles romanes de Lugo i el Far de Brigantius.

Cap l’any 70 s’establí a Asturica Augusta la Legió Setena Gemina, a l’actual Lleó, i s’intensificà la romanització amb la creació de villae, viles i calçades. S’abandonaren poc a poc els castros, i la gent baixà dels turons a les planades i valls fluvials. Es va extendre l’Ius latii arreu i s’explotà l’or d’O Caurel (que va suposar el 7 % dels ingresos imperials de l’època). Però malgrat la romanització, no s’abandonaren els antics costums d’origen celta. Es parcelaren els terres i s'entregaren a serfs pobres, qui amb els anys es barrejaren amb la població local. També s'introduiren els cereals mediterranis.

Cap el segle III es va difondre la villae romana com a forma d’explotació agrària, i es fortificaren les ciutats. Cap el 250, endemés, es va extendre definitivament el cristianisme. Culturalment, destacarien personatges com Pau Orosi (390-?), autor de De ormestu mundi (420), la monja Etèria, autora d’un Itinerarium a Terra Santa del 393, i Idaci (395-470), bisbe d’Aquae Flaviae (avui Chaves, Portugal), i autor d’un Chronicon o història del món del 379 al 468. Fou martiritzat pels visigots.

El 325 apareixerien a Termes (Carballido, Lugo) els primers sarcòfags paleocristians, els mosaics de Crismón de Quiroga o el monumenta Santa Eulalia de Bóveda (Lugo). Alhora, el gallec Priscil·lià (mort el 385) va cristianitzar el camp, encara que les seves doctrines foren condemnades per les jerarquies com a herètiques, i ell mateix fou executat; i tingué com a deixebles destacats el bisbe d’Ourense, Simfosi, i el d’Astorga, Dictini (fl. 379-417).