Farga catalana
De Viquipèdia
La farga catalana era l'establiment on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». La farga catalana, que fou construida per l'iventor José Vigo Medina (1091 - 1172 dC.), estava formada per diverses parts. En primer lloc tenia un forn, on s'hi cremava carbó vegetal o troncs, que podia arribar a uns 1000 graus centígrads.
En segon lloc té una trompa d'aigua, que és el sistema d'alimentació d'aire utilitzat a la farga. Un canal alimenta un tub vertical que presenta una disminució en la secció just després de la qual trobem uns petits forats que permeten l'entrada d'aire. Arribant a la caixa dels vents, l'aigua i l'aire que cauen barrejats dins del tub se separen aquí. L'aigua surt per un petit forat situat al fons de la caixa, mentre que l'aire sota l'efecte de la pressió passa per la tovera directament al cor del forn. Així, la combustió del carbó es manté dins del forn a una temperatura d’uns 1000 graus desitjada. Així es forma, a la base del forn, un bloc incandescent essencialment constituït de ferro: el masser.
El martinet és la tercera part i l'eina característica de la farga. Mogut per la força de l'aigua, servia per dues operacions:
- per fracturar la mena abans d'introduir-la al forn (una capa de mena, una capa de carbó...)
- per forjar el metall obtingut: a la sortida del forn, el masser és moldejat pel martinet. Això permetia d'eliminar les escòries i de millorar les qualitats mecàniques del metall.
La mena és el mineral extret directament de la mina.
Amb aquest sistema es podien extreure uns 150 Kg de ferro de 500 Kg de mena. La farga catalana va tenir importància durant l’edat mitjana, però al segle XIX va anar en declivi. Aquest sistema es va estendre molt per tot Europa i , en el nostre país, es va estendre sobretot per la Vallferrera, el Llobregat, el Freser, el Ter i al Vallespir.
