Fàbrica Casaramona
De Viquipèdia
La Fàbrica Casaramona és un antic edifici d'estil modernista construït del 1908 al 1911, a la falda de Montjuïc. Actual seu del CaixaForum.
Taula de continguts |
[edita] La construcció
La fàbrica era propietat de Casimir Casaramona i Puigcercós, industrial cotoner, especialitzat en la confecció de mantes i tovalloles, que necessitava un nou edifici per substituir la fàbrica anterior, que s'havia cremat.
Casaramona va encarregar el projecte a Josep Puig i Cadafalch, un dels arquitectes més destacats del modernisme català, que va projectar una fàbrica modèlica. Era un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies, de la qual només sobresortien dues torres. Eren dipòsits d'aigua que constituïen un sistema de protecció contra incendis dels més moderns a l'època. No tenia xemeneia, perquè funcionava amb energia elèctrica, cosa que contribuïa a la sensació general de netedat.
Va ser construïda totalment en maó vist, seguint el tradicional sistema català de construcció. Les formes aconseguides amb aquest material, en concret el remat de les façanes, els elements de ferro forjat i l'ús, si bé que limitat, de pedra i de ceràmica (a les torres i en un mosaic amb les inicials del propietari) embelleixen el conjunt.
Es va tenir especial cura de la il·luminació, vetllant per les condicions higièniques dels treballadors: es van obrir finestrals i es van alçat els sostres per inundar de llum, de sol i d’aire les instal·lacions, on havien de passar moltes hores els obrers.
De seguida es va reconèixer el gran valor arquitectònic de l'edifici. Es va inaugurar el 1913 i va rebre el Premi Anual d’Edificis Artístics concedit per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest mateix any va morir el seu propietari.
Va ser un dels primers edificis que es van aixecar a Montjuïc. Posteriorment va quedar amagada darrere de les noves construccions.
[edita] Dels anys 20 als 70
El negoci va tenir una vida molt curta. Després de la vaga general, l’empresa va fer fallida i el 1920 ja era tancada. Les seves naus van servir com a magatzems de l’Exposició Internacional de 1929.
Entre 1940 i 1992 l’edifici va allotjar les cavallerisses i el parc mòbil de la policia nacional.
L’any 1976 l’antiga fàbrica Casaramona de Josep Puig i Cadafalch va ser declarada Monument Històric d'interès nacional. Està considerada un dels més importants conjunts del Modernisme industrial a Catalunya. Te la consideració de Bé Cultural d'Interès Nacional.
[edita] La reconstrucció
Durant l'etapa anterior, el conjunt es va anar degradant. Aleshores la Fundació “La Caixa” va adquirir-lo i va decidir restaurar-lo, modernitzant-lo i adaptant-lo per a usos culturals i socials. Aquestes reformes van anar conformant l'actual centre cultural CaixaForum
Es va plantejar una restauració acurada, respectant al màxim arquitectura, materials, colors i tècniques. Va constar de diverses fases:
- La primera, de consolidació i restauració, encarregada a un arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta. Es va recuperar l'aspecte extern original, els elements decoratius amb pedra, rajola i ferro i es van eliminar els afegits.
- En segon lloc, es va crear un gran vestíbul soterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica per a sales d'exposicions. Amb aquest objectiu van treballar en col·laboració l'arquitecte Roberto Luna i l'enginyer Robert Brufau. El projecte permet guanyar 5.000 m2 soterranis i la creació d'una nova entrada. Es van fer nous fonaments, reforçar pilars, bogues, voltes de maó. Es van excavar uns 40.00 m3 de terra.
- Finalment, es va fer l'entrada actual i es van dissenyar l'auditori, la mediateca, els magatzems i els serveis. Arata Isozaki va dissenyar la monumental estructura de vidre i acer, en forma d'arbre. El pati és de pedra calissa en referència al Pavelló d'Alemanya que Mies van der Rohe va construir per a l’Exposició Internacional de 1929.
El revestiment de vidre de l'entrada vol crear una sensació de continuïtat entre el vestíbul i el pati. L'entrada està formada per grans blocs de pedra de 1.200 kg que ha calgut assentar amb precissió de mil·límetres.
Al vestíbul es poden contemplar dues obres emblemàtiques: el mural que l’artista Sol LeWitt va concebre especialment per al nou centre i el núvol de neó que Lucio Fontana va realitzar per la Triennal de Milà de 1953.
Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener de 1976.
