Crack del 29
De Viquipèdia
El Crack del 1929, també anomenat la caiguda de la Borsa de Wall Street, representa la fallida del mercat de valors que ocorria a finals d'octubre, de 1929. Començava el 24 d'octubre "Dijous negre" i continuava fins el 29 d'octubre de 1929 "Dimarts negre", quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia de forma imparable. De fet, els darrers dies varen viure una agitació del mercat amb fortes vendes provocades per pànic intercalat amb períodes breus de recuperació.
[edita] Història
El 3 de setembre de 1929, l’índex Dow Jones arribava a un màxim de 381,17 punts. El 21 d'octubre, al Senat es rebutja una esmena per imposar aranzels només a les importacions agrícoles. Tres dies més tard la borsa patia el seu primer sotrac. Es batia el record de 13 milions d’accions negociades en un dia. El mercat estava pres pel pànic. Abans de migdia del Dijous Negre, ja hi havia hagut onze suïcidis d'importants inversors. A migdia del 24 d'octubre uns quants banquers de Wall Street es reuneixen per trobar una solució. El grup incloïa Thomas W. Lamont, cap en funcions de Morgan Bank; Albert Wiggin màxim executiu del Chase National Bank i Charles E. Mitchell, president del National City Bank. Escollien Richard Whitney, vicepresident de la borsa, per actuar en el seu nom. Amb el suport dels recursos financers dels tres bancs, Whitney mira d'adquirir un paquet important d'accions de la US Steel a un preu ben per damunt del de mercat. Per a no aixecar sospites entre els operadors, Whitney fa ofertes similars en altres títols de referència. Encara que aquesta tàctica havia acabat amb una crisi anterior, el Pànic de 1907, aquesta vegada només tornava la estabilitat al mercat temporalment. Durant el cap de setmana, els esdeveniments eren recollits àmpliament per tots els diaris. El dilluns, 28 d'octubre, els inversors decidien sortir del mercat i la caiguda continuava amb un rècord de pèrdua del Dow Jones d'un 13% en una sessió.
William C. Durant, magnat del sector automobilístic, es reunia amb membres de la família Rockefeller i altres gegants financers per comprar grans quantitats d’accions i demostrar al públic la seva confiança en el mercat, però el seu esforç fracassava. El índex Dow Jones tornà a batre un record i cau un 12% amb 16,4 milions d’accions negociades. Després del Crack, l’índex continuaria baixant fins a arribar als 41.22 punts el 8 de juliol de 1932. Era l’índex més baix que la borsa hagi tingut des dels anys 1800, i no recuperaria el seu nivell de cotització fins novembre de 1954, gairebé un quart de segle més tard.
[edita] Les causes
La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys 1920, que havien portat a milions d'americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica. El 24 d'octubre de 1929, amb el Dow Jones a 381.17, (el seu tercer màxim des de setembre), la "bombolla" finalment va esclatar i comença el pànic de la gent que desesperadament intentava desfer-se de les seves accions abans que no valguessin res. Els bancs que havien concedit crèdits per finançar la compra d’accions, es trobaven igualment endeutats, i molts varen acabar en fallida. Mentre que milions de persones perdien els seus estalvis, els negocis perdien les seves línies de crèdit i els seus clients i, finalment, estaven forçats al tancament que, a la vegada, provocava una desocupació massiva.
Tot això no feia sinó empitjorar una situació econòmica ja fràgil, i va ser un factor clau en el desenvolupament de la Gran depressió. En aquest punt, hi ha una forta controvèrsia entre economistes i historiadors sobre l’impacte que el Crack del 29 va tenir. Alguns pensen que les reaccions polítiques de control posterior, com ara els aranzels sobre importació, varen influir mes que la pròpia caiguda de la borsa.
[edita] Investigació oficial de l'Accident
El 1931, s'establia la Comissió Pecora per estudiar les causes de la caiguda. Basat en part en els descobriments de la Comissió, el Congrés dels Estats Units aprovava lleis per separar els bancs mercantils, amb activitats centrades en la gestió de dipòsits i concessió de préstecs, i els bancs d'inversions el paper dels quals era emetre, assegurar, i distribuir accions, bons i altres bens financers. Després de l'experiència del 1929, les borses de tot el món varen instituir mesures per suspendre temporalment el comerç en cas de disminucions ràpides, per tal d’evitar les caigudes encadenades. El 19 d'octubre de 1987 va haver una situació similar i fins i tot més aguda que al 1929. El dilluns Negre de 1987, la caiguda de l’índex Dow Jones va ser d’un 22.6%.
