Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia

De Viquipèdia

Carles II (29 de maig de 1630 – 6 de febrer de 1685 rei d'Anglaterra, d'Escòcia i d'Irlanda.

Segons els monàrquics, Carles II va esdevenir rei d'Anglaterra i d'Escòcia a partir del moment de l'execució del seu pare Carles I el 30 de gener de 1649 durant la Revolució Anglesa; ara bé, el Parlament d'Anglaterra no el va reconèixer com a rei, però, per la seva banda, el 5 de febrer de 1649, el Parlament d'Escòcia sí que el va proclamar. Tanmateix, després de la seva derrota a la batalla de Worcester (3 de setembre de 1651) Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu, on va viure a França, les Províncies Unides dels Països Baixos i Països Baixos espanyols.

Després del col·lapse del sistema republicà del Protectorat imposat per Oliver Cromwell, el 1649 i que, a la seva mort, el seu fill Richard no va saber mantenir, el 1659, el general George Monk va invitar Carles II a assumir el tron. El 25 de maig de 1660 Carles II va desembarcar a Dover i va fer la seva entrada triomfal a Londres quatre dies després. El reberen tant els partidaris de la monarquia clàssica com els defensors del contractualisme o sigui d'una monarquia limitada pel Parlament.

Als greus problemes religiosos i constitucionals s'hi afegia la debilitat de la hisenda reial que depenia de l'ajut de Lluís XIV per un compromís de 1670 (tractat de Dover) en virtud del qual França donava un milió i mig de lliures anuals per tal d'estabilitzar la monarquia anglo-escocesa i impulsar la causa catòlica a les Illes Britàniques. Aquesta situació, segons la propaganda del partit whig, convertia Carles II un pensionat de Lluís XIV.

Com que no tenia fills legítims, a la seva mort, el succeí el seu germà Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia (1685-1688)