Cantar de Mio Cid
De Viquipèdia
Cantar de Mio Cid, cançó de gesta anònima, que se suposa que fou composta a principis del segle XII.
Tan sols es conserva un text escrit el 1307 i no publicat fins al segle XVIII. És un document molt valuós pel seu caràcter històric, que ens dóna a conèixer l'època que va ser compost: costums, classes socials i esdeveniments, entre altres.
Literàriament segueix el model de l'èpica francesa, però amb més escenes domèstiques que apropen l'obra als lectors, com acostuma a passar en les adaptacions espanyoles. Era una obra que es transmetia oralment però s'ha conservat perquè va ser escrita una de les seves versions.
Taula de continguts |
[edita] El manuscrit
Existeix un exemplar únic que actualment es troba a la Biblioteca Nacional d'Espanya a Madrid.
Al segle XVI es guardava en l'Arxiu de Vivar del Cid. Després se sap que va estar en un convent de monges del mateix poble. Eugenio Llaguno y Amírola, secretari del Consell d'Estat, el va rescatar el 1779 perquè ho publiqués Tomás Antonio Sánchez. Quan es va acabar l'edició, Emilio Llaguno ho va retenir en el seu poder i més tard als seus hereus. Va passar després a Pascual de Gayangos i durant aquest temps, cap a 1858, ho va veure i va consultar Dames-Hinard. A continuació va ser enviat a Boston perquè ho veiés Ticknor.
El 1863 ja ho posseïa el primer marquès de Pidal. Finalment i abans de la seva custòdia a la Biblioteca Nacional de Madrid, (va ser comprat el 20 de desembre de 1960) ho va heretar Alejandro Pidal i a casa seva ho van estudiar Vollmöller, Baist, Huntington i Ramón Menéndez Pidal.
Es tracta d'un tom de 74 fulles de pergamí gruixut i gaire ben preparat. Altres 2 fulles li serveixen de guardes. A l'inrevés de la fulla 74 hi ha unes escriptures amb taques de color marró, degudes a reactius antics. Menéndez Pidal va assolir llegir el primer paràgraf (amb ajuda d'altres reactius químics) però no va tenir la mateixa sort amb el segon paràgraf. En aquesta mateixa pàgina hi ha també diverses ratlles en llatí, escrits amb lletra gran, del segle XIV.
L'enquadernació del tom és del segle XV. Està feta en taula folrada de badana i amb orles estampades. Les fulles estan repartides en 11 quaderns; al primer li falta la primera fulla; al seté li falta una altra, igual que al desé.
La lletra del manuscrit és clara i cada vers comença amb majúscula. De tant en tant hi ha lletres cabdals amb adorns. Precisament pel tipus de lletra que s'empra, alguns erudits van creure que el manuscrit podria ser de l'any 1207. Però nous estudis asseguren que en realitat pertany al segle XIV, basant-se que aquesta lletra se sembla més a la qual s'usa en els privilegis d'Alfons XI de Castella (1312-1350). Les lletres majúscules tenen en el seu interior dos trets paral·lels, detall que era comú a la fi del segle XIII i durant tot el segle XIV. Altres detalls que tenen en compte els investigadors per a situar el manuscrit en el segle XIV són: que s'empra molt la y (en paraules com myo, rey, yr), cosa rara en documents de la primera meitat del segle XIII i molt comú en el XIV i XV i que utilitza la v com inicial de paraula en lloc de la u (en paraules com valer, vno) i finalment l'ús de Gonçalo, Gonçalez en lloc de Gonçalvo o Gonçalvez.
En l'explicit es llegix:
- Quien escribió este libro dé Dios paraiso: amen
- Per abbat le escribió en el mes de mayo'
- En era de mil e CC XLV años
Hi ha hagut sempre molta controvèrsia entre els erudits sobre la interpretació d'aquest explicit. Heus aquí algunes deduccions:
Abbat és nom i no títol, doncs si fos un abat duria un dom, segons l'acostumat en abats benedictins de l'època.
Hi va haver un Pero Abad, Chantre de la Clerecía Real que apareix en documents el 1253. Potser sigui l'autor del manuscrit i que va escriure era per equivocació en lloc d'any, sent llavors l'any de 1245.
Després d'estudis fructuosos sobre el tema es va arribar a la conclusió que el manuscrit és probablement del segle XIV però que és una còpia d'un anterior que es va escriure segurament en el segle XII, any de 1140, en temps d'Alfons VII de Casetella.
L'any 2003, els professors de la Universitat de Burgos Timoteo Riaño Rodríguez i María del Carmen Gutiérrez afirmen que es tracta d'una còpia realitzada al voltant de 1235, conclusió a la qual arriben arran d'un estudi lingüístic i paleogràfic.
[edita] Els autors
Seguint la interpretació del text, l'estil, els temes, els llocs descrits, els investigadors han arribat a la conclusió que van ser dos els autors i ambdós joglars. Tenint en compte les següents característiques, el Cantar de Mío Cid es pot enclavar en l'anomenat Mester de Joglaria, així com en l'Èpica mitjeval dels canatars de gesta
- El seu contingut són fetes èpiques
- Era recitat i cantat al so d'un instrument
- S'utilitza el vers èpic
[edita] El tema
Es tracta d'un heroi desterrat injustament, que ha de recuperar el seu honor. A través de l'obra es viu l'engrandiment progressiu del personatge. Tot això es completa a més amb el desenvolupament de l'acció guerrera i política.
[edita] Estructura de l'obra i argument
El Poema de Mío Cid conta les fetes de Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid Campeador.
Se sol dividir l'obra en tres parts:
- Cantar del destierro (vv. 1-1086). El Cid ha estat desterrat de Castella. Deixa a la seva esposa i filles, i inicia una guerra plagada de victòries, enviant un present al rei després de cadascuna.
- Cantar de les bodas de les hijas del Cid (vv.1087-2277). El Cid conquesta València i la hi dóna al rei Alfonso, que el perdona. Es concerta les noces de les seves filles amb els infants de Carrión.
- Cantar de la afrenta de Corpes (vv. 2278-3730). Més victòries de l'heroi castellà. Els seus gendres acumulen gran rencor contra ell i parteixen amb les seves esposes a les seves terres. A la roureda de Corpes les assoten i les abandonen. El Cid ha estat deshonrat i demana justícia al rei. Els infants de Carrión són derrotats pel cid. Els matrimonis són nuls i les seves filles es casen amb els infants de Navarra i Aragó.
