Banca Catalana
De Viquipèdia
Banca Catalana fou una entitat financera creada el març del 1959 per Florenci Pujol i Brugat, el seu fill Jordi Pujol i Soley i Francesc Cabana i Vancells, amb la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup d'homes de sectors econòmics diversos. El 1961 traslladà la central a Barcelona la central i canvià el nom a Banca Catalana.
Taula de continguts |
[edita] Origen i expansió
Mercè una nova llei d'Ordenació Bancària aprovada per les autoritats franquistes, durant els anys 1960 i 1970 es va expandir i obrí oficines arreu de Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, però també a Madrid, Saragossa, Bilbao i Sant Sebastià. Hom afirma que l'entitat va finançar activitats catalanistes de tota mena, fins i tot el fitxatge de Johann Cruyff pel FC Barcelona el 1974[2].
El 1971 absorbí el Banc d'Expansió Comercial de Capellades, i el 1980 el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona alhora que integrava el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. Fins i tot, i a petició del Banc d'Espanya, es va fer càrrec del Banc de Girona (1975) i del Banc Industrial del Mediterrani (1979), que passaven per dificultats. Entre 1974 i 1976 va repartir 516 milions de pessetes en dividends, tot i que tenia un dèficit d'11.086 milions, i es van fer algunes inversions acusades després d'irregularitat (com la de Montigalà, a Badalona)[3].
D'aquesta manera, el 1981 era el 10è grup bancari espanyol i el primer grup bancari català, amb uns dipòsits de 262 226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5 256 empleats. Mantenia posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions i tenia delegacions a Londres, París i Mèxic.
[edita] Cas Banca Catalana
Però el 1982 entrà en crisi quan un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits de la major part d'entitats financeres catalanes. Els primers intents de solució fracassaren, i com que un dels directius dels anys setanta fou l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley, el cas va prendre connotacions polítiques. El Banco de España nomenà tres administradors el novembre del 1982, que anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat el novembre del 1982, que seria coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits.
El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola, de manera que el 1984 el Banc de Biscaia es va fer amb el 89 % de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El maig de 1984 Jordi Pujol va ser inclòs en la querella presentada per la Fiscalia General de l'Estat dirigida per Carlos Jiménez Villarejo contra els ex-directius de l'entitat, i va ser objecte també de durs atacs en els articles d'Alfons Quintà en el diari El País. L'octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol durant dues hores i mitja a la seva residència oficial de la Casa dels Canonges, tràmit en el qual també van estar presents els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, i els advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba Roda. Això provocaria que les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 esdevinguessin una mena de referèndum popular[4].
El jutge va donar per conclosa la instrucció del sumari al maig de 1986, després d'haver recopilat més de 3.000 folis en nou volums, que es complementaven amb prop de 65.000 folis de documentació. Un mes després, els fiscals Mena i Villarejo presentaven la petició de processament de 18 exconsellers del banc, entre ells Pujol, per presumptes delictes d'apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. Nogensmenys, el novembre de 1986, reunit el ple de l'Audiència de Barcelona per decidir sobre aquesta petició, 33 magistrats van votar en contra de processar Pujol en l'estimar que no hi havia indicis racionals de criminalitat en la seva actuació com a vicepresident executiu de Banca Catalana, mentre que 8 jutges es van pronunciar a favor del processament. La instrucció del cas va seguir només per a la resta dels inculpats, però el març de 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari contra els antics consellers en no trobar indicis suficients de delicte, malgrat considerar que van poder dur a terme una gestió imprudent i fins i tot desastrosa[5].
[edita] La fi de l'entitat
El 1988 passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya, des del 2000 Banco Bilbao Vizcaya Argentaria. Aquest any el grup decidí l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne la denominació i tots els signes externs.
[edita] Els 25 implicats
Els implicats en la querella[6] foren Jordi Pujol, Jaume Carner i Suñol, Raimon Carrasco i Azemar, Francesc Cabana i Vancells, Andreu Ribera i Rovira, Oleguer Soldevila Godó, Víctor Sagi i Vallmitjana, Josep Lluís Vilaseca i Guasch, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Joan Martí i Mercadal, Martí Rosell Ballester, Manuel Ingla Torra, Delfi Mateu i Sayos, Francesc Constans Ros, Esteve Renom Pulit, Joan Casablancas i Bertran, Salvador Casanovas i Martí, Antoni de Moragas i Gallissá, Joan Millet Tusell, Ramón Miquet Ballart, Lluís Montserrat Navarro, Ferran Aleu Pascual, Antoni Armengol Arnau, Pere Messeguer Miranda i Ramon Monforte i Navalón.
[edita] Referències
- ↑ L'edifici de Banca Catalana a la web Pobles de Catalunya
- ↑ Article sobre les relacions entre Jordi Pujol i el Barça
- ↑ Article d'El País sobre les suposades irregularitats de la Banca Catalana
- ↑ Anuari del 1995
- ↑ Article sobre la resolució de la sentència del cas Banca Catalana
- ↑ Article d'El País sobre els implicats en la querella
