Bàrtolo de Sassoferrato
De Viquipèdia
Bàrtolo de Sassoferrato (Sassoferrato (Itàlia), 1314 - Perugia (Itàlia), 13 de juliol de 1357), fou un dels més insignes juristes de l'Europa continental del segle XIV, i el major exponent de l'escola jurídica dels comentaristes o post-glossadors.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Estudià dret civil a la universitat de Perugia i a la universitat de Bolonya, on aconseguí la licentia docenti el 1334. Fou deixeble de Cino de Pistoia.
El 1339 començà la docència del dret a Pisa i posteriorment a Perugia, d'on n'obtingué la ciutadania honoraria el 1348. L'any 1355, l'emperador Carles IV el nomenà consiliarius seu.
A Perugia tingué com a deixebles, entre altres, Baldo degli Ubaldi i els germans d'aquest, Angelo i Pietro.
Morì a l'edat de 43 anys.
[edita] Obres
Malgrat la seva vida breu, Bàrtolo va deixar un extraordinari nombre d'obres.
Va escriure comentaris sobre totes les parts del Corpus iuris civilis de Justinià (llevat de les Institucions).
Escrigué també nombrosos tractats sobre matèries específiques, entre els quals el seu famós llibre sobre el dret dels rius (De fluminibus seu Tyberiadis). Fou també un prolífic autor de dictamens jurídics (se'n coneixen com a mínims 400 consilia), escrits a petició de particulars.
Són molt rellevants les seves concepcions jurídiques relatives a les relacions entre l'Església i l'Imperi- Amb el seu tractat sobre el dret de represàlia esdevingué un dels fundadors del dret internacional privat.
A ell es deu la introducció d'un gran nombre de conceptes jurídics, que han passat a formar part de la tradició jurídica europea, en particular en l'àrea dels conflictes jurisdiccionals --un camp de gran actualitat en el segle XIV a Itàlia, on cada ciutat tenia les seves lleis o estatuts i els seus propis costums--.
[edita] Empremta en el lèxic
La paraula catalana bàrtul ("agafa els bàrtuls i ves-te'n d'aquí"), no recollida en el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, però sí en el Diccionari català-valencià-balear [1], prové del mot castellà "bártulos" que segons Joan Coromines té per orígen la referència als llibres de Bàrtolo de Sassoferrato.[2]
[edita] Bibliografia
- Maria Ada Benedetto (1958) . Bartolo da Sassoferrato. A Novissimo Digesto Italiano. Vol 2. ISBN 88-02-01797-2. pp. 279-280. (en italià)
- Friedrich Carl von Savigny (1850). Geschichte des römischen Rechts im Mittelalter. Vol. 6. pp. 137-184. (en alemany)
- Walter Ullmann (1962). Bartolus and English Jurisprudence. A Bartolo da Sassoferrato. Studi e Documenti per il VI centenario. Vol. 1. pp. 47-73. (en anglès)
- Diego Quaglioni. Politica e diritto nel Trecento italiano : il De tyranno di Bartolo da Sassoferrato, 1314-1357 / Diego Quaglioni ; amb l'edició crítica dels tractats De guelphis et gebellinis, De regimine civitatis i De tyranno. - Firenze : L. S. Olschki, 1983. - 257 p (en italià).
[edita] Notes
- ↑ El Diccionari català-valencià-balear (Disponible en línia) en recull la doble acepció d'atuells o utensilis i d'embalum, o cosa voluminosa.
- ↑ Joan Coromines estableix el sentit històric i etimològic de bártulos com a: <<"libros de estudio" 1627, "argumentos jurídicos" 1ªmitad S.XVII, "enseres" 1780, del nombre del famoso jurisconsulto boloñés del S. XIV Bártolo, cuyas obras eran libro de texto fundamental para los estudiantes de derecho.>> (Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana. Ed. Gredos, Madrid 1976).
