Ars antiqua
De Viquipèdia
L'ars antiqua o ars vetus, és el període que compren la producció polifònica musical dels segles XII i XIII, i és el primer gran període de la polifonia occidental. El seu fonament és la la famosa Escola de Notre-Dame de París, de la qual sorgiran dos músics d'enorme rellevància: Léonin i Pérotin.
El que s'anomena ars antiqua comprèn aproximadament el període entre el 1170 i el 1310. Aquesta denominació va sorgir cap el 1320 com a concepte oposat a l'ars nova, període que es desenvolupa aproximadament entre el 1310 i el 1375. El concepte ars antiqua apareix sobretot a l'obra de Jacobus de Lieja, cap el 1320.
[edita] Història
L'ars antiqua es una conseqüència del desenvolupament musical ocorregut entre els segles IX i XII, quan apareixen les primeres formes polifòniques:
- L'organum, que consistia en afegir a una melodia gregoriana, anomenada cantus firmus, una segona veu a la distància d'un interval de quarta o quinta, anomenada veu organalis. Aquesta tècnica es desenvolupà en el marc de la música religiosa.
- El discantus, que consistia en dues veus que seguien moviments contraris.
- El cànon, que és una forma polifònica en la qual hi ha una sola melodia però que es va repetint mitjançant entrades successives de diferents veus o instruments. La diferència amb les altres formes polifòniques és que aquí hi ha una sola melodia però cantada o tocada en temps diferents. És la primera aparició d'un art polifònic profà i ple de vida.
En aquesta època es desenvolupa la tècnica coneguda com a "nota contra nota" o contrapunctus, que amb el temps es va elaborant cada cop més fonamentalment en la part rítmica arribant-se a cantar moltes notes per cada nota del tenor, nota que moltes vegades tenia el suport d'algun instrument.
Amb l'escola de París neix un nou sistema polifònic, el conductus, en el que la melodia principal no és gregoriana, sinó inventada pel compositor, amb un ritme més o menys processional. Però la gran invenció d'aquesta escola és el motet.
El motet és un cant a dos o tres veus de caràcter contrapuntístic. Té la peculiaritat que cada veu independent té un text diferent i un ritme també diferent, per la qual cosa resulta una música molt vivaç i contrastada.
[edita] Compositors i teòrics destacats
Entre els nombrosos compositors, a més dels citats Léonin i Pérotin de l'Escola de Notre-Dame, cal afegir el gran compositor de motets Petrus de Cruce.
Entre els teòrics cal destacar Jacobus de Lieja, i també a Franco de Colonia i Adam de la Halle.
Tot i que l'estil de l´ars antiqua va començar a passar de moda durant les primeres dues dècades del segle XIV, va tenir el darrer defensor en Jacobus de Lieja, que en el seu Speculum Musicae (c. 1320) va llançar un violent atac contra un ars nova "irreverent i corrupte", defensant vigorosament l'estil antic. Els seus comentaris poden considerar-se un model per als crítics de música des de l'edat mitjana fins a l'actualitat. Per a Jacobus, l´ars antiqua era una musica modesta, i l´ars nova era musica lasciva, és a dir, indulgent, capriciosa, indecent, i sensual.
[edita] Bibliografia
- Article "Ars antiqua", a The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. 20 vol. Londres, Macmillan Publishers Ltd., 1980. ISBN 1-56159-174-2 (anglès)
- Richard H. Hoppin: Medieval Music. Nova York, W.W. Norton & Co., 1978. ISBN 0-393-09090-6 (anglès)
- Harold Gleason; Warren Becker: Music in the Middle Ages and Renaissance (Music Literature Outlines Series I). Bloomington, Indiana. Frangipani Press, 1986. ISBN 0-89917-034-X (anglès)
- Franco of Cologne: Ars cantus mensurabilis, (trad. Oliver Strunk). Source Readings in Music History. New York, W.W. Norton & Co., 1950. (anglès)
