Antoni Juncà i Soler
De Viquipèdia
Antoni Juncà i Soler (Figueres, 17 de maig de 1875 - Saragossa, 19 de febrer de 1952) va ser músic militar, professor de música i compositor, especialment de sardanes.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nascut en una família de molts germans, s'inicià a la música de ben jove, aprenent solfeig, piano, harmonia i contrapunt amb Isidre Lleys, organista i mestre de capella de l'església parroquial de Figueres. Amplià la seva formació estudiant clarinet amb Emili Ferrer i amb el prestigiós instrumentista Fèlix Sans; poc després, entrà com a tible i clarinet a la cobla-orquestra d'en Pere Sans, germà de l'anterior. El servei militar el passà fent de clarinetista a diverses bandes militars (Logronyo, Olot) fins al seu llicenciament el 1898.
Fou instrumentista de tible i de clarinet (a l'orquestra Moderna Catalana de Granollers), i director de cobles (com l'Antiga Pep, de Figueres), de corals (com el cor claverià Amigos de la Unión de Granollers o el de la Societat Coral Erato de Figueres) i d'orquestres (dirigí la Societat Gironina de Concerts en els dos concerts que aquesta va fer, el 1916).
Quan la seva situació personal ho permeté, es casà amb la biurenca Maria Casadevall, amb qui tingué cinc fills. Exercí de professor de música, i tingué per alumnes -entre altres- Josep Baró i Güell i Josep Maria Cervera i Berta.
[edita] Carrera militar
El 1903 guanyà per oposició la plaça de Músic Major de l'exèrcit i la resta de la seva carrera itinerà pels diversos destins on el portà la seva feina, majoritàriament dirigint bandes militars. De primer estigué a Vitòria, al Regiment d'Infanteria de Guipúscoa 53. Fou enviat a la banda del Regiment d'Àsia 55 (aquarterat el 1904 a Figueres i a partir del 1905 a Girona). Antoni Juncà era destinat a Tetuan el 1918, per tornar l'any sobre a Figueres. El 1924 fou traslladat a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo i, dos anys més tard, a Larache. A l'abril del 1932 s'incorporà a la guarnició de Melilla.
[edita] El compositor
Compongué una cinquantena de sardanes, molt sovint amb melodies de cançons i balls populars catalans. Les més conegudes són, probablement, L'abella i la flor, Les culleretes de Sant Miquel, Els fadrins de Sant Boi i l'emotiva Lluny de ma pàtria, escrita quan estava destinat al nord de l'Àfrica. També fou autor de la suite simfònica Cançons de ma terra, una missa, obres corals, obres per a banda, composicions per a piano i una col·lecció de marxes, premiada en una Festa de la Música Catalana. Transcriví diversos ballets populars, que harmonitzà i orquestrà. El 1981, la col·lecció Clàssics de la sardana de l'Obra del Ballet Popular li dedica monogràficament el volum XIII de la seva col·lecció de LPs.
En un article a la revista La Sardana del 1929, Juncà manifestava la seva concepció de la sardana: [ja és hora] de separar completament els dos gèneres de música sardanística que ara es conreen [parlant de les sardanes més aviat balladores i les més de concert]. Això permetria als autors del segon gènere esplaiar-se més àmpliament, sense les necessàries limitacions que el ritme de la dansa imposa , sense deixar d'ésser veritables sardanes. Jo veig surar per damunt de tot l'obra del mestre Morera, l'autor de sardanes més empordaneses de tot Catalunya, el continuador de l'obra iniciada per Pep Ventura i l'únic que, escrivint sardanes immillorables com a dansa, les pot fer figurar ensems com a immillorables peces de concert. Especialitzat en aquesta darrera modalitat, sobresurt la figura de Garreta, creador de la seva escola i que fa ja molts anys que ve enriquint amb la seva esplèndida producció el repertori musical de la nostra dansa.
Els seus nebots Joan i Josep Juncà i Albert també van ser músics.
[edita] Obres
- Cants de ma terra, suite per a cobla
- Cotiró, obra lliure per a cobla
- La filadora, suite
- Missa pastoril
- El niño de la bola, pas-doble
[edita] Sardanes
- A la Font Picant
- A la memòria de Juli Garreta (1926) intercala fragments de composicions del músic
- A la memòria de l'Avi Pep (1923)
- L'abella i la flor (1926)
- Adela (1925)
- L'angoixa (1938)
- L'Antònia (1906)
- L'aplec de Sant Martí (1914)
- L'avi Xena (1921)
- El Bosc de Can Feu (1920)
- Bosqueta rossinyolera (1923)
- La busca fresses (1909)
- La calellenca (1905)
- Cançó trista (1906)
- Canigó (1915)
- Cants i planys (1918)
- Catalunya plora (1935)
- Catalunya triomfant (1936)
- Cecília (1911), sardana per a orquestra (que l'autor etiquetà com a Opus 56)
- Les culleretes de Sant Miquel (1922), amb la música infantil de Cargol treu banya
- De Montserrat al cel (1924), per a dues cobles
- Enyorament (1930)
- La fada (1905)
- Les fades de l'Empordà (1946)
- Les fires de la Santa Creu (1935), lletra i música d'Antoni Soler
- La font d'en Pericot (1907)
- Font-Romeu (1919)
- Gatzara carnavalesca (1946)
- Girona (1935)
- L'hermosa Antònia, glossa de la suite Cants de ma terra
- La lluna de mel (1926)
- Lluny de ma pàtria (1916)
- Margarideta (1922)
- Maria (1923)
- Marta i Maria (1935)
- La molinera de Flaçà (1922)
- Montserrat (1924), per a dues cobles
- La nit de Sant Joan (1912)
- Les noces d'en Manelic (1924)
- Les noies de Prats de Molló (1920)
- Pilar (1940), a la seva filla
- Pluja menuda (1907)
- Raig de lluna (1907)
- Record de Lloret (1912)
- La reina Victòria (1905)
- Revifalla (1949)
- Rondalla fantàstica
- Rosa de Folló (1917)
- Roseta de l'Empordà (1935)
- Sang nova (1920)
- T'espero (1937)
- El testament de n'Amèlia (1922)
- La vaca cega (1920), inspirada en el poema homònim de Joan Maragall i dedicada a Pep Ventura
- Vallespir en festes (1947)
- La xerrameca dels vailets (1919)
Sardanes revesses: A l'atzar (1912), Cançó enfadosa (1906)
[edita] Bibliografia
- Robert Roqué Històries de sardanes III Barcelona: GISC, 2001
- Josep Antoni Juncà Ubierna Un músic català oblidat publicat a la revista Funció Publicació 12 (1998) [1]
