Ángel Herrera Oria

De Viquipèdia

Ángel Herrera Oria (Santander, 19 de desembre de 1886 - Madrid, 28 de juliol de 1968) fou un advocat de l'Estat, periodista i sacerdot espanyol. Va fer el batxillerat en el col·legi dels jesuïtes de Valladolid i va estudiar Dret en la universitat de Salamanca. El 1907 aprova l'oposició al cos d'Advocats de l'Estat i fou destinat a Burgos, però als set mesos demanà excedència i es traslladà a Madrid, on fa el doctorat en Dret en 1908.

Fundador, juntament amb el sacerdot Angel Ayala, de l'Associación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) en 1910. En 1911, funda l'Editorial Catòlica, editora del diari "El Debate" en la seva segona època, en fou director 22 anys, i d'altres diaris regionals. En 1926 crea l'Escola de Periodisme d'"El Debate", una de les seves obres més famoses. Quan es proclama la II República en 1931 Herrera Oria adopta com a tàctica davant el nou règim la seva teoria del accidentalisme, una adaptació prudent davant unes circumstàncies adverses, però que segons la seva doctrina el que importava era el contingut i l'orientació del règim i no la forma de govern. Aquesta postura crearà polèmiques amb altres mitjans com el diari ABC, defensor a ultrança de la institució monàrquica. Quan es crea Acció Nacional, intent de formar una poderosa força de dreta, després denominada Acció Popular (per no estar autoritzat l'ús del terme nacional per a designar institucions o organismes no estatals), Herrera fou designat primer president de la seva junta directiva.

Es presentà com a candidat a les eleccions a Corts Constituents per Madrid, però no va resultar escollit. En 1933 abandona la direcció d' "El Debat" i és nomenat president de la Junta Central d'Acción Católica, fundant també el "Centre d'Estudis Universitaris" i el "Institut Social Obrer". En 1935, dimiteix de la presidència de l'Associació de Propagandistas i de la direcció de l'Escola de Periodisme de "El Debate" i el 1936, abans del començament de la Guerra Civil, va marxar a Friburg (Suïssa) on va començar la carrera eclesiàstica en el seminari de Sant Carles, sent ordenat sacerdot el 28 de juliol de 1940. No tornà A Espanya fins a l'any 1943, que és designat coadjutor de la parròquia de Santa Lucia a Santander. En aquesta ciutat crea un centre d'estudi per a sacerdots joves, del que sortirien diversos futurs bisbes.

Des d'una posició indirecta i de forma vocacional no abandona la política i en 1945 fou enviat a Roma i Lausana pel ministre d'Afers exteriors, Alberto Martín Artajo, per a sondejar l'actitud de la Santa Seu sobre un hipotètic acord entre Franco i Joan de Borbó. Així mateix, l'Associación Católica Nacional de Propagandistas col·labora activament amb el règim franquista. El 12 d'octubre de 1947 és nomenat bisbe de Màlaga. En aquesta diòcesi, a través de les seves homilies dominicals, va quedar reflectit el seu pensament social, molt influït per la doctrina de Lleó XIII. En aquesta província va crear més de dues-centes escoles-capella rurals, per a la formació de joves analfabets. En 1958 li fou concedit per l'Escola de Periodisme de l'Església el títol de Periodista d'Honor.

Va assistir al Concili Vaticà II participant en els debats sobre L'esquema de l'Església i el món modern. En complir 75 anys dimití de la seu a petició del papa Pau VI i el 25 de gener de 1965 fou elevat a cardenal.

[edita] Bibliografia

García Escudero, José María: De periodista a cardenal: vida de Ángel Herrera, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1998
García Escudero, José María: El pensamiento de Ángel Herrera: antología política y social, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1987
Herrera Oria, Ángel: Obras completas (6 vols., edited by José Luis Gutiérrez García), Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 2002-2006
Sánchez Jiménez, José: El Cardenal Herrera Oria: Pensamiento y acción social, Madrid: Encuentro, 1986