Stevie Ray Vaughan
De Viquipèdia
Stephen ("Stevie") Ray Vaughan (3 d' Octubre de 1954 - 27 d' Agost de 1990), nascut a Dallas, Texas (E.U.A.) era un guitarrista de blues nord-americà. L'atracció que genera el seu talent el va fer un dels guitarristes de blues elèctric més importants del món. El 2003 la revista Rolling Stone va situar Stevie Ray Vaughan el 7è de la seva llista dels 100 Millors Guitarristes de tots els temps. Era el germà petit de Jimmie Vaughan.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Inicis
Vaughan va néixer a Dallas, Texas i va creixer al barri d'Oak Cliff de la mateixa ciutat. Els seus pares no tenien cap talent musical significatiu però eren aficionats fervents a la música. Portaven en Vaughan i al seu germà gran Jimmie a concerts a veure Fats Domino, Jimmy Reed, i Bob Wills. Encara que Vaughan primer volia tocar la bateria, Michael Quinn li va donar una guitarra quan tenia vuit anys. Jimmie Vaughan li va donar les primeres lliçons de guitarra. Vaughan va dir a Guitar Magazine, "Mon germà Jimmie fou de fet una de les influències més grans en la meva forma de tocar. Ell fou la raó de perquè vaig començar a tocar, veient-lo a ell i veient el que es podia fer". Després el seu germà li va ensenyar uns quants acords simples. Vaughan va aprendre a tocar la guitarra pel seu compte. Tocava completament d'oïda i mai va aprendre a llegir notació musical. Quan tenia 13 anys tocava a locals on es va trobar amb molts dels seus ídols del blues. Uns quants anys més tard va deixar l'Institut F. Kimball i se'n va anar a Austin a fer carrera musical. El talent de Vaughan va atrapar l'atenció guitarrista Johnny Winter, i de Clifford Antone, amo d'un club de blues.
[edita] Primeres col·laboracions
[edita] SRV & Double Trouble
[edita] Desintoxicació
[edita] Mort
[edita] Influències musicals i estil
L'estil de Vaughan va ser molt influenciat per molts guitarristes de blues. Al capdavant de tots hi havia Albert King, que s'anomenava a ell mateix el "padrí de bateig" de l'Stevie, Otis Rush, Buddy Guy i Jimi Hendrix. La cançó "Rude Mood" és una influència directa (segons el mateix SRV) d'una cançó de Sam "Lightning"(Llampec) Hopkins anomenada "Lightning Sky Hop". També estava molt influenciat per Lonnie Mack. Stevie Ray Vaughan, que tenia Mack com un ídol des de nen, va produir el 1984 l'àlbum "Strike Like Lightning" de retorn d'en Mack a l'escena, que fou molt celebrat pel públic i va tenir èxit comercial. Vaughan és reconegut pel so distintiu de la seva guitarra, que es basa en part en fer servir cordes gruixudes (qualsevol de 13 a 16 -mesures nord-americanes-) que afinava mig-pas per sota (vosaltres sou músics, sabreu de què va). El so i l'estil de tocar de Vaughan, que sovint incorporava parts en què feia de guitarra rítmica i solista alhora, va fer sorgir moltes comparacions amb Hendrix; Vaughan va fer vàries versions de cançons de Hendrix en els seus àlbums d'estudi i en actuacions, com "Little Wing", "Voodoo Child (Slight return)" -aquesta és la versió que surt a la pel·lícula "Black Hawk Down" - i "Third Stone from the Sun". També estava molt influenciat per Freddie King, un altre bluesman de Texas, principalment per l'ús del to i la forma d'atacar; el vibrato potent de King es pot sentir en l'estil de Vaughan. Una altra influència estilística fou Albert Collins. Feia servir el dit índex com a púa a l'estil Albert Collins i així podia obtenir variacions de to dels seus amplificadors. Vaughan preferia utilitzar les capacitats de to directes dels seus amplificadors de guitarra. Els efectes que usava als anys vuitanta incloïen l'Ibanez Tube Screamer, un pedal de veu wah-wah, i un selector de loop MXR. També va ser ben conegut per fer servir l'altaveu Fender Vibratone. Se'n va comprar un el gener de 1984 i en va fer servir 3 d'aquests durant la seva carrera fins la seva mort. Malgrat els rumors, Vaughan mai va fer servir un altaveu Leslie en la seva carrera. També tenia un/una stompbox chorus Boss DC-2 Dimension per a aconseguir un efecte coral brillant i melòdic. També usava el volum fort per a aconseguir efectes dinàmics i estimulants del rendiment saturat natural dels seus amplificadors.
[edita] Les guitarres de Vaughan i el seu equip musical
Les principals guitarres d'Stevie Ray Vaughan eren Fender Stratocaster. La més coneguda era una del 1962, cremada pel sol, amb un màstil (coll) de fullola de palissandre brasiler [...] En aquesta guitarra en particular, s'hi va fer instal·lar un trèmolo d'esquerrà. [...] segurament degut a la influència de Jimi Hendrix en la seva forma de tocar. Aquesta guitarra era coneguda com Número U. Tenia un coll gruixut en forma de D que era perfecte per les seves mans grans i dits grossos. Tenia un to com un grunyit fort i profund que la feia immediatament reconeixible. [...] Encara que Número U va fer servir peces de recanvi de Fender Stratocaster, les úniques peces de la guitarra original que quedaven el 1990 eren el cos i els pickups (càpsules fonocaptores?). Al llarg dels anys, Vaughan i Rene Martinez, el seu tècnic instrumental, van canviar el pickguard, el trèmolo i el coll. La guitarra va ser curosament examinada pels treballadors de la botiga Fender Custom per fer-ne una tirada de 100 còpies el 2004. Els pickups de la guitarra pertanyien a una remesa feta a Fender el 1959 que havien estat més recargolats del compte per error, i això produïa el so característic de la Número U.
[edita] Discografia
[edita] Una cita d'Stevie Ray Vaughan
"Ja que no sé llegir música i tot això, trobo que vaig pel bon camí quan tan sols escolto cap on provo d'anar amb allò, i cap on pot anar, i no provar de donar-hi presses, ni provar de confeccionar res mentre hi vaig, només deixar que les coses surtin enfora. Llavors estic molt millor. Si començo a estar pendent de l'acord que estic tocant, de si aquesta és la manera correcta de fer això o allò, llavors acabo pensant només en allò en comptes de tocar des del cor, és a dir toco des del cap, i allí és on trobo que tinc problemes. Si hi vaig només amb el que tinc al cor i deixo que surti, llavors vaig bé."
