Ressonància Magnètica Nuclear
De Viquipèdia
La Ressonància Magnètica Nuclear (RMN, o en anglès NMR, de Nuclear Magnetic Resonance) és un fenomen físic descrit originalment el 1946 per Felix Bloch i Edward Mills Purcell, que van guanyar el Premi Nobel de Física per aquest descobriment el 1952.
La RMN es basa en la interacció entre
- Nuclis atòmics sota la influència d'un camp magnètic extern i,
- Un camp electromagnètic d'una freqüència determinada.
La mesura de la radiació absorbida i emesa pels nuclis atòmics dóna informació valuosa sobre les seves propietats magnètiques. La RMN es pot utilitzar només amb nuclis amb moment magnètic diferent de zero. Això vol dir àtoms amb un nombre senar de protons i neutrons, com ara 1H, 2H, 13C, 15N, 31P, 19F. El moment magnètic d'aquests àtoms esta quantitzat, i pot prendre una sèrie de valors determinats. El camp magnètic extern fa que hi hagi petites diferències energètiques entre aquests estats. Si el camp electromagnètic té la freqüència adequada, un nucli pot absorbir un fotó i passar a un estat d'energia més elevada; quan aquest nucli es relaxa, també emet un fotó.
La RMN s'utilitza com a eina espectroscòpica per obtenir dades físiques i químiques de compostos químics. En la pràctica, la RMN sobre àtoms d'hidrogen o de carboni es la que té més rellevància, ja que aquests àtoms es troben presents en la majoria de molècules, si més no les orgàniques (tot i que el 13C no es l'isòtop més abundant, sol haver-n'hi una proporció prou elevada en qualsevol mostra). El principi bàsic és que, si bé les propietats magnètiques de cada àtom depenen principalment de la composició del seu nucli (nombre de protons i de neutrons), l'ambient al voltant d'aquest àtom també hi té un efecte (apantallament electrònic i acoblament d'spin). Això fa possible que cada àtom (o grup d'àtoms equivalents) en una molècula doni una senyal diferent en l'espectre RMN.
