[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Regles d'accentuació del català - Viquipèdia

Regles d'accentuació del català

De Viquipèdia

Taula de continguts

[edita] Regles generals d'accentuació

  • Les paraules monosíl·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que constitueixen l'accent diacrític).
  • S'accentuen les paraules agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en -in (on la i és vocal). S'escriu, per tant: català, però, també, camí, pastís, cabàs, progrés, Berlín, sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu (acaben en semivocal).
  • S'accentuen les paraules planes (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. Per exemple s'accentuen: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu. Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal), examen, Caucas.
  • S'accentuen totes les paraules esdrúixoles (l'antepenúltima síl·laba és la tònica). Per exemple: història, tònica, àrea, Núria, període.

[edita] Tipus d'accents

Hi ha dos tipus d'accents: l'accent greu o obert (`) i l'agut o tancat (´). L'accent greu es col·loca sobre de les vocals obertes, seguint les normes anteriors; i l'agut, sobre les vocals tancades. La a és la vocal oberta i la i i la u són les vocals tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades, per tant, tant poden poden portar l'accent greu com l'agut, depenent de si la vocal és oberta o tancada. Exemples: bàscula, vàlid, matalàs, interès, bèstia, perquè, cèntim, mòdul, allò, òliba, repòs, arròs, vindré, accés, també, legítima, veí, rítmic, pastós, tórtora, cantó, institució, múscul, brúixola, pallús.

[edita] Accentuació de la "e" als estàndards de l'IEC i de l'AVL - Divergències entre è/é

Degut a la diferència de pronunciació de certes <e> tòniques en els dos blocs del català ([e]/[ɛ]), existeixen dues formes d'accentuació: la de l'estàndard de l'IEC, on hi hauria representat el bloc oriental i la e s'accentuaria greu <è> [ɛ], i la de l'AVL, on hi hauria representat el bloc occidental i la e s'accentuaria agut <é> [e]. Aquesta divergència existeix en certs casos:

  • Les paraules agudes en -es que no dupliquen la s en formar el plural: anglès/anglés, francès/francés, comprès/comprés, admès/admés, cortès/cortés, il·lès/il·lés (en canvi, tot i duplicar la s en la forma de plural, també hi ha divergència a interès/interés, estrès/estrés i espès/espés).
  • Els numerals ordinals i altres paraules acabades en -e: cinquè/cinqué, sisè/sisé; alè/alé, cafè/café, obscè/obscé, serè/seré (tanmateix, s’escriuen sempre amb accent agut cabriolé, consomé, macramé, peroné, puré, suflé, ximpanzé).
  • Les formes de la tercera persona del singular del present d'indicatiu d'alguns verbs de la segona conjugació i altres paraules acabades en -en: aprèn/aprén, comprèn/comprén, depèn/depén, ofèn/ofén; amèn/amén, edèn/edén, mossèn/mossén (en canvi, s'escriuen sempre amb accent agut atén, entén, pretén i encén).
  • Els infinitius acabats en -èixer/-éixer, -èncer/-éncer, ènyer/ényer: conèixer/conéixer, merèixer/meréixer, parèixer/paréixer (amb l'excepció de créixer i de néixer); convèncer/convéncer, vèncer/véncer; atènyer/atényer, estrènyer/estrényer.
  • La segona i la tercera persones del plural dels imperfets d'indicatiu amb accent en el radical: fèiem/féiem, fèieu/féieu, crèiem/créiem, crèieu/créieu.
  • I les paraules planes acabades en -ol: pèsol/pésol, tèrbol/térbol, terratrèmol/terratrémol, sègol/ségol, trèvol/trévol, cèrcol/cércol, grèvol/grévol (en canvi, s'escriu sempre amb accent agut cérvol tot i ésser pronunciat amb [ɛ] al bloc oriental).

Tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada al bloc occidental, a fi d'evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats del català, l'AVL manté l'accent greu de dos paraules gramaticals d'ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans acabats en consonant (èter, èster, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.

[edita] Accent diacrític

S'anomena accent diacrític aquell accent que es col·loca sobre algunes paraules, que seguint les normes generals no haurien de portar accent, per distingir-les d'unes altres paraules que s'escriuen igual però que es pronuncien diferent.

A continuació, algunes de les paraules que porten accent diacrític en català:

per una llista més completa vegeu l'article principal sobre l'accent diacrític.
  • , béns (riquesa; adverbi); be, bens (xai; nom de lletra)
  • déu (divinitat), adéu, semidéu; deu, deus (número; font; verb deure)
  • dóna, dónes (del verb donar); dona, dones (persona del sexe femení)
  • és (verb ésser o ser); es (pronom)
  • fóra (del verb ésser); fora (adverbi de lloc)
  • (part del cos); ma(possessiu)
  • més (quantitatiu); mes (període de l'any, conjunció, possessiu)
  • món (univers), rodamón; mon (possessiu)
  • nét, renét, besnét... (parentiu); net, renet... (adjectiu)
  • ós, óssos (animal); os, ossos (de l'esquelet)
  • óssa (animal); ossa (ossada)
  • pèl, pèls (vellositat); repèl, contrapèl...; pel, pels (contracció)
  • què (interrogatiu i relatiu precedit de preposició); que (relatiu àton)
  • (verb saber); se (pronom reflexiu)
  • (afirmació); si (conjunció)
  • sóc (del verb ésser); soc (soca; esclop...)
  • són (verb ésser); son (el fet o les ganes de dormir; possessiu)
  • (verb tenir); te (infusió; nom de la t; pronom feble)
  • ús (acció d'usar); us (pronom feble)
  • véns, vénen (verb venir); vens, venen (verb vendre)
  • vós (tractament); -vos (pronom feble)