Réjean Ducharme
De Viquipèdia
Réjean Ducharme (Saint Felix de Valois, Quebec, Canadà, 12 d'agost de 1941) és escriptor, dramaturg i escultor.
Féu estudis a la ciutat de Joliette i a Montréal. Més tard s'allistà a la aviació canadenca que l'envià de maniobres al Grand Nord el 1962. Els tres anys següents els passà viatjant per Canadà, els Estats Units i Mèxic. Ja al Canadà treballà com a corrector al diaris Matin i Quebec Presse, feina que alternà amb la de taxista.
El 1966 publicà el seu primer treball, i potser el més reconegut de tota la seva obra, L'avalée des avalées. Els textos d'aquest llibre inspiraren la pel·lícula Léolo, (1992), de Jean Claude Lauzon. La novel·la guanya el Premi del Governador General, (Prix Governeur Générale). L'any següent, (1967), publica la seva segona novel·la, Le nez qui voque, que aconsegueix guanyar el Premi de la Província de Quebec, (Prix du Province du Quebec). El (1968) fa la seva primera incursió en el món de la dramatúrgia escrivint l'obra de teatre Le Cid Maghané. Continua el seu treball literari publicant les novel·les L'Oceantume, (1968), La fille du Christophe Colomb, (1969), i una altra obra de teatre, Le marquis qui perdit (1969).
Després d'un període d'inactivitat literària de 5 anys, torna a publicar el (1974). És la novel·la L'Hiver de force que el va fer mereixedor del premi Canadà-Bèlgica, (Prix Canada-Belgique). El (1976) publica Les Enfantômes, (1976) obra que va ser premiada amb el Premi Quebec-Paris, (Prix Québec-Paris). En aquesta època combina la seva tasca literària amb escriure les lletres de les cançons del cantant canadenc Robert Charlebois.
El (1978) escriu el guió de la pel·lícula Les Bons de Barras de Francis Mankiewitz. Per a aquest director tornarà a escriure un altra guió, el de la pel·lícula Les Beaux Souvenirs el (1981). El (1982) tornà a escriure una altra obra de teatre, Ha, ha..., treball que el va fer guanyar per segon cop el Premi del Governador General i a l'any següent un altra premi, el del diari Journal de Montréal.
Es produí un altra període de silenci literari que es trencà el 1990 quan li va ser concedit el premi Gilles Corbeil (Prix Gilles Corbeil) pel conjunt de la seva obra. El (1991) publica una altra novel·la, Devadé que també guanya un premi, l'Alexandre-Vialatte (Prix Alexandre-Vialatte). De nou el conjunt dels seus treballs literaris tornen a ser guardonats el (1994) amb el premi Athanase-David, (Prix Athanase-David). El (1999) li va ser atorgat el Gran Premi Nacional de les Lletres del Ministeri francès de Cultura.
Réjean Ducharme és un home extremadament tímid que sempre s'ha negat a concedir entrevistes i només es tenen tres fotografies públiques d'ell. En tots els seus anys de carrera mai ha concedit una entrevista ni ha parlat en públic, fet que fa extremadament difícil saber quina es la seva forma de treballar o la seva inspiració.
Cap llibre de Ducharme ha estat traduït al català.
[edita] Obra
- L'Avalée des avalés (Gallimard, 1966)
- Le Nez qui voque (Gallimard, 1967)
- L'Océantume (Gallimard, 1968)
- La Fille de Christophe Colomb (Gallimard, 1969)
- L'Hiver de force (Gallimard, 1973)
- Les Enfantômes (Lacombe, 1976)
- Dévadé (Lacombe, 1991)
- Va savoir (Gallimard, 1994)
- Gros Mots (Gallimard, 1999)
