[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Polipoesia - Viquipèdia

Polipoesia

De Viquipèdia

Icona de copyedit
Nota: L'article necessita algunes millores quant a la seua ortografia i gramàtica:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article)
S'han trobat faltes ortogràfiques, gramaticals, barbarismes o altres aspectes lingüístics incorrectes.

La Polipoesia es un moviment poètic fundat a Itàlia per Enzo Minarelli a mitjans dels anys vuitanta.

La Polipoesia, com la traducció literal del terme explica, son "moltes poesies" o diverses maneres de interpretar un poema, ja que aplica al recitat disciplines com la performance, el sorollisme, la distorsió o desfragmentació fonètica, els mitjans audiovisuals, l'acció poètica, la música i les noves tecnologíes.

La Polipoesia embranca i amplifica la Poesia Concreta, el Dadaisme i el Futurisme. Desenvolupant aspectes inèdits i posibilitats noves per a la poesia purament literaria o escrita. D'aquesta manera, la poesia esdevé sonora, escenificada, gestualitzada, ballada, electrificada, interactuada i infinita.

Cada polipopeta desenvolupa el seu estil o marca personal al interpretar el poema mitjançant el filtre vocal, teatral, audiovisual, musical o tecnológic. D'aquesta manera, les posibilitats de difusió i de trobada amb l'espectador son múltiples, polifacétiques, poliédriques i polimórfiques. Es a dir, polipoétiques.


Taula de continguts

[edita] Breu història

[edita] Itàlia – La tecnología poètica

Originalment aquest terme neix al 1983, quan el poeta italià Enzo Minarelli (Venecia, 1951) l'utilitza en el seu assaig "Polipoesía, dalla lectura alla performance di poesia sonora", aparegut en el catàleg d'art "Visioni, Violazioni, Vivisezioni". Encara que la seva concreció com tendència poètica no es verificaria fins quatre anys més tard, amb l'aparició en el catàleg "Tramesa d’Art" (Valencia, 1987) del "Manifesto della Polipoesia".

Convertit en el principal teóric del movimient, Minarelli ha protagonitzat de llavors ença diverses iniciatives, com festivals, encontres i l'arxiu de polipoesia "3ViTre". Així mateix, és l'autor de poemaris com "Poemi Cognomi" (1988), "Meccanografie" (1991) o "Poesie Doccaso" (1993), entre d'altres.

Encara que vist amb recel per la poesia de vanguardia, aquesta incipient proposta molt aviat va despertar la curiositat d'una part significativa de la poesia sonora i fonètica italiana. Autors com Stefano Docimo, Giovanni Fontana o Enzo Berardi seran els seus primers promotors. Als que s'hi afageix la revista holandesa "Slowscan", que publica un especial dedicat a la polipoesia l'any 1988. O la revista italiana "Baobab", que amb Adriano Spatola (Sapjane, 1941-Sant'Ilario d'Enza, 1988), Corrado Costa (Mulino di Bazzano, 1929-Reggio Emilia, 1991), Ivano Burani (Reggio Emilia, 1930), i la poetessa Tomaso Binga al capdevant (alias de Bianca Menna. Salerno, 1938) es converteixen en els seus principals impulsors.

Autors com Massimo Mori, Gian Paolo Roffi o Luigi Pasotelli aferman el terme. De tal forma que, durant els anys noranta, gràcies entre d'altres a la desbordant activitat de poetes com Lello Voce (Nápoles, 1957) o de grups como el laboratori Sparajurij de Turí, el gènere de la poesia-acció o performance poètica (nom original de la polipoesia), coneix un gran éxit. Sobre tot rel·lacionat amb l'organizació de recitals de slam poetry, en la línia de les llegendaries vetllades del Nuyorican Poets Café de Nova Iork.

[edita] Catalunya – La poesia fora del llibre

Potser per ésser el país on va veure per primera vegada la llum el manifest polipoètic, l'altre gran focus de irradiació d'aquest nou gènere es Catalunya. Concretament a Barcelona, on Xavier Sabater (Barcelona, 1953) i Xavier Theros (Barcelona, 1963) funden l'any 1989 el primer grup de polipoesia de la Peninsula: Poliphonetica Dinámica. Formació de vida breu, després de la qual Sabater fundara amb Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964) el grup La Papa (Performers, Artistes i Poetes Associats), l'any 1990. Junts organitzen el cicle "Topades amb les noves tendències" (sala Ragtime, 1990) i la "Festa de la Polipoesia" (bar Glaciar, 1991), primers cicles rel·lacionats amb aquest estil organitzats a Espanya.

Després de totes dues separacions, Sabater es converteix en el teòric espanyol amb més pes, publicant nombroses antologies i recopilacions des de la seva editorial Sediciones. Així mateix, des de 1991 dirigeix el Festival de Polipoesía de Barcelona i la revista on-line Barcelona Attractions, on han aparegut algunes de les seves reflexions sobre el gènere.

Por la seva banda, els altres dos introductors d'aquest moviment, Xavier Theros i Rafael Metlikovez, funden a finals de 1991 el grup de polipoesia més conegut del panorama català i espanyol: Accidents Polipoètics. Junts organitzaran (amb al nom de guerra de "La hiena ya no se ríe"), els primers encontres de polipoetes, com "De reptiles y Batracios" (1992), "Robespierre contra el capitán Trueno" (1993) y "Poesía Paleopoética" (1994), amb la col·laboració de creadors com Enric Casasses, Jordi Pope, Oscar Abril ascaso, Noel Tatú, C-72R o Antoni Ignorant. Una formació que, després d'aquest període dedicat a l'organització de trobades, es va dedicar a difondre el térme per mig món. Amb recordades participacions en el festival Polyphonix (CCCB de Barcelona al 1997 i centre Georges Pompidou de Paris en 2002), en el festival Faladura de spoken word (Porto, 2000 i 2003) o en la recent inclusió a la prestigiosa recopilació on-line Lyrikline. També van editar el CD "Polipoesía Urbana de Pueblo" (Madrid, 1995) i el curtmetratje "Más Triste es Robar" (dirigit l'any 1997 per Luís de la Madrid, André Cruz i Pere Pueyo). Així com diversos llibres, la revista "Polinesia" i els espectacles de teatre "Pim, pam, pum Lorca" (1998), "Soltero busca" (2001), "Franco ha muerto o cómo idiotizar a un pollo" (2005) i "Fe, esperanza y Cha-cha-chá" (2007).

L'aparició de la polipoesia barcelonesa coincideix en el temps amb l'activitat de diversos grups que mantindran complexes relacions amb els seus principals promotors. Per una banda, els poetes sonors de influència conceptual, com Bartolomé Ferrando, Víctor Sunyol, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Benet Rossell, Perejaume o Gustavo Vega. D'altre, un grup molt actiu a finals dels anys vuitanta, amb Jordi Pope, Enric Casasses, Àngel Carmona, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna o Albert Subirats. Poetes que colaboraran activament amb els primers recitals de polipoesia. A aquests s'hi uneixen autors com el gallec Antón Reixa, el sevillà Antonio Murga o els barcelonins Joan Crek i Victor Nubla (Macromassa).

La segona generació de polipoetes l'encapçala Eduard Escofet (Barcelona, 1979), organitzador del cicle "Viatges a la Polinesia" (1997-2000) i conegut internacionalment com a director d'un dels millors festivals d'aquest estil: "Projectes Poètics Sense Títol-PROPOSTA" (2000-2004). A la seva tasca com divulgador se li afegeixen llibres com "El vers i la mirada" (2005) i la inclusió en la pàgina berlinesa Lyrikline, així com nombrosos recitals per Europa i Iberoamèrica.

Altres poetes que s'han definit com polipoetes son els catalans Jordi Teixidó, Xavier Canals, Noel Tatú, el tortosí Josep Ramon Roig, el col·lectiu tarragoní La Pell del Llavi o Josep Pedrals. També artistes com Pau Riba, Jaume Sisa o Christian Atanasiu han conreat aquesta modalitat. Pel que fa a la resta de l'Estat espanyol destaca el poeta sevillà Antonio Murga, l'esplèndida posada en escena dels madrilenys Ajo y Mastretta o dels cordovesos Poliposeidas.

[edita] Panoràmica – Fonètics i polipoetes

La repercusió de la polipoesia fora d'Itàlia i Catalunya ha estat molt menor. No obstant, encara que assimilada com una forma més de la poesia sonora i de la performance de tall clàssic, compte amb notables veus com els poetes nord-americans John Giorno i Lawrence Ferlinghetti, darrers membres vius de la Beatnik Generation. O el parisí Jean Jacques Lebel, fundador junt amb Allen Ginsberg del festival Poliphonix i darrer director de la revista Surrealisme.

De la influència de la polipoesia en la poètica contemporania destaquen les aportacions dels nord-americans Richard Kostelanetz, Diamanda Galas, Lydia Lunch o Larry Wendt. A Canadá, els membres del grup Four Horsemen. La sud-africana Tracy Splinter i el britànic Mark Sutherland. Els francessos Gerard Jacquet, Bernard Heidsieck, Christian Prigent o Nathalie Quintana. Els portuguessos Fernando Aguiar o el grup lisboeta Copo. El poeta rus Valeri Scherstjanoi. Els japonessos Nobuo Kubota, Suzuki Takeo i Seiji Shimoda. O el brasileny Philadelpho Menezes.

Fruit d'aquest creixent interés son les numeroses trobades de poesia que inclouen apartats de polipoesia en les seves programacions. Com els festivals de Medellin o Berlin. Pel que fa als dedicats estrictament a la poesia oral destaca el més antic de tots: Poliphonix, celebrat de forma itinerant en diversos llocs del món. El Festival de Polipoesia de Barcelona, Intersignos de Brasil, Yuxtaposiciones de Madrid, el Festival de Polipoesia de Bolonia, Bobeobi de Berlin o l'extint Proposta de Barcelona. També s'han organitzat, amb més o menys fortuna, encontres a Lisboa, Porto, Toronto, Moscou, Méxic DF, L'Habana, Budapest, São Paulo, Montevideo, Atenes o Buenos Aires.

[edita] El Manifest de la Polipoesia

ENZO MINARELLI: Tramesa d'Art, Valencia 1987

  1. Únicament el desenvolupament de les noves tecnologies marcarà el progrés de la poesia sonora: els mitjans electrònics i l'ordinador són i seran els veritables protagonistes.
  2. L'objecte “llengua” ha de ser indagat en les seus mínims i màxims segments: la paraula, element bàsic de l'experimentació sonora, assumeix les connotacions de multiparaula, penetrada en el seu interior i redefinida en el seu exterior. La paraula ha de poder alliberar la seva polivalent sonoritat.
  3. L'elaboració del so no vol límits, ha de ser empesa cap al llindar del sorollisme pur, un sorollisme significant: l'ambigüitat sonora, ja sigui lingüística com oral, agafa sentit si s'explota al màxim l'aparell instrumental de la boca.
  4. La recuperació de la sensibilitat del temps (el minut, el segon), ha d'anar més enllà dels cànons de l'harmonia o de la disharmonia, perquè només el muntatge és el paràmetre just de la síntesi i de l'equilibri.
  5. La llengua és ritme i els valors tonals són els veritables vectors del significat: primer l'acte racional i després l'emotiu.
  6. La Polipoesia és concebuda i realitzada per a l'espectacle en viu; té com "prima donna" a la poesia sonora, que serà el punt de partida que interrelacionarà entre:
  • la musicalitat (acompanyament o línia rítmica),
  • la mímica, el gest, la dansa (interpretació, ampliació, integració del tema sonor),
  • la imatge (televisiva o per diapositiva, com associació, explotació, redundància o alternativa),
  • la llum, l'espai,
  • els vestits i els objectes.

[edita] Bibliografia

  • Accidents Polipoètics (1992), Accidents polipoètics, Urgell: Dentro di me. ISBN.
  • Accidents Polipoètics (1997), Más triste es robar, Barcelona: Del Khan. ISBN.
  • Accidents Polipoètics (2003), Todos tenemos la razón, Barcelona: La Tempestad. ISBN.
  • Sabater, Xavier (1992), Polipoesia. Primera Antologia, Barcelona: Sabater Edicions. ISBN.
  • Sabater, Xavier (1992), SABA-SANYO-CASIO, Barcelona: Sabater Edicions. ISBN.
  • Theros, Xavier (2003), Guía turística de las batidos, Barcelona: La Olla Exprés. ISBN.
  • Theros, Xavier (2003), Diccionario inconveniente, Barcelona: La Tempestad. ISBN.
  • VVAA (1993), Poesia Experimental, Barcelona: Sabater Edicions. ISBN.

[edita] Enllaços externs

[edita] Referències