Partit de la Nacion Occitana
De Viquipèdia
El Partit de la Nacion Occitana (fins el 2004: Partit Nacionalista Occitan) (PNO) és un partit polític occità, fundat a Niça el 1959 per Francès Fontan (1929-1979), inspirat pel FLN algerià. Fou fundat com a un partit de caire independentista, amb diverses influències marxistes i llibertàries. Sempre ha estat reduït i poc conegut en l'opinió pública occitana però ha exercit una certa influència sobre el desenvolupament de l'occitanisme polític. El seu òrgan oficial és el bilíngüe Lo Lugarn, fundat el 1971 i editat a Agen.
[edita] Història
Fontan el bastí com a formació independentista i etnista, que proposava la unió de les classes occitanes per a l’alliberament nacional en un vague etnicisme d'insipiració marxista i llibertària. El seu eco social i militància ja eren reduïdes d’entrada, i aviat entraria en crisi perquè, en donar suport als independentistes algerians, indirectament, el donava a Charles de Gaulle. Aquest fet permetrà que tant Robèrt Lafont com certs secors eixits de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) prenguin més protagonisme polític. El 1961 Fontan va compondre Etnisme, vers un nacionalisme humanista, on afirma que l’estatització i independència de totes les ètnies havia d’estar associada amb una entesa internacional, on la llengua decidiria el criteri d'ètnia i nació. El 1969 compondrà La llengua occitana dins la lluita per l’alliberament nacional, on afirma que la llengua materna considerada com a l’índex sintètic de la nació, ha de ser purificada de tota aportació estrangera. I pel que fa als immigrants, els restaven tres solucions: retorn al país d’origen, quedar-se com a estrangers o quedar-se i acceptar la llengua del país.
El partit, però, tindrà posicions contradictòries. Per una banda, un membre del PNO fou empresonat per donar suport al FLN.
Per altra banda, el PNO va evolucionar vers un marxisme-leninisme tercermundista, però, que no li va fer guanyar adeptes i fins i tot patí l'escissió del Comitat Socialista Occitan d'Alliberament dirigit per Pèire Maclouf. La seva participació política va llanguir aleshores.
Francés Fontan va morir el 1979 i fou substituït per Jaume Ressaire. Des dels anys 1980, el PNO ha abandonat progressivament la seva orientació marcadament revolucionària. Avui el seu president Jaume Ressaire reivindica una orientació privilegiant una unitat teòrica entre nacionalistes de diversos orígens polítics, però rebutjant els extremistes de dretes i d'esquerres.
Molt de temps el PNO rebutjà participar a les eleccions regionals franceses, cosa que els va marginar encara més en profit del Partit Occità, que en va treure profit. Només a les eleccions europees del 2004 va participar en la Liste Occitanie, Catalogne, Pays Basque amb Christian Lacour, però amb uns resultats insignificants
[edita] Enllaç
- Pàgina oficial (occità)
|
Moviments polítics occitans (occitanisme politic) |
Aliança Lliure Europea — Anaram Au Patac — Convergència Democràtica Aranesa - Partit Nacionalista Aranès — Gardarem la Tèrra — Hartèra — Iniciativa per Occitània — Liga per la Renaissença dei Libertats Niçardi — Linha Imaginòt — Movement Regionalista Lengadocian — Occitània Libertària — País Nòstre — Paratge — Partit de la Nacion Occitana — Partit Occitan — Regions e Pòbles Solidaris — Unitat d'Aran — Unitat d'Òc
Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion — Comitats d'Accion Occitana — Corrent Revolucionari Occitan — Entau País — Federacion Anarquista-Comunista d'Occitània — Lucha Occitana — Movement Autonomista Occitan — Partit Provençau — Pòble d'Òc — Volèm Viure al País |
.svg/50px-Flag_of_Occitania_(with_star).svg.png){kind=small}
