Nicolas de Staël
De Viquipèdia
Nicolas de Staël (baró Nicolaï Vladimirovitch Staël von Holstein), va néixer el 5 de gener de 1914 Sant Petersburg i va morir el 16 de març de 1955 a Antibes. Està considerat una de les figures cabdals de la pintura del mitjan segle XX, per haver contribuït a superar la polaritat abstracció-figuració que va centrar les discussions plàstiques d’aquesta època.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infantesa
El pare de Nicolas de Staël, Vladimir Stael von Holstein, era un lloctinent general rus, comandant de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau a Sant Petersburg fins a 1917. La seva mare es deia Olga Sakhanskaya.
A causa de la revolució rusa, tota la família es va haver d’exiliar a Polònia el 1919. Allà van morir els pares d’Staël (el pare i la madrastra). En quedar-se orfe, el 1922, és enviat a Brusel·les a viure amb la família russa Fricero.
[edita] Començaments de carrera
Durants els anys 1930 viatja per tot Europa. El 1932 estudia a l'Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. El 1934 viu a París i el 1936, al Marroc, on coneix la seva companya, la pintora Jeannine Guillou, que apareixeria en algunes de les seves pintures de 1941 i 1942. També va viure a Algèria.
El 1936 va fer la seva primera exposició d'icones d'estil bizantí i aquarel·les a la Galerie Dietrich et Cie de Brussel·les.
Va prestar serveis a la Legió estrangera francesa del 1939 al 1941.
En algun moment, el 1940, va conèixer Jeanne Bucher, un dels seus futurs marxants.
[edita] Anys de guerra
El 1941 viu a Niça, on troba Alberto Magnelli, Jean Arp, Sonia Delaunay i Robert Delaunay . La seva influència inspira les seves primeres pintures abstractes, les Composicions.
El 1942, neix Anne, el primer fill de Nicolàs i Jeannine. Ella tenia un fill de nou anys, Antoine.
El 1943, durant l'ocupació nazi, Staël retorna a París amb Jeannine, però aquests anys sota la guerra són extremadament difícils.
Al començament les seves pintures formen part d’exposicions col·lectives: exposa amb Kandinsky, Magnelli... El 1944 coneix Georges Braque a Paris.Tot plegat atreu l’atenció de la critica.
A partir de 1944 comença a exposar en solitari, primer a la Galerie l'Esquisse i després a la Galerie Jeanne Bucher. El maig de 1945 les seves pintures s'inclouen al primer Saló de Maig i també va exhibir una mostra de la seva obra al Saló de Tardor d’aquell any.
Tanmateix continuen les dificultats: Jeannine mor el febrer de 1946, a causa de la malnutrició.
[edita] Anys d’èxit
El maig de 1946 Staël es va casar amb Françoise Chapouton. L'octubre d’aquest mateix any, gràcies a la seva amistat amb l'artista André Lanskoy (que va conèixer el 1944), Staël signa un contracte amb Louis Carré. Aquest acceptava comprar totes les pintures que fes l’artista.
Abans de gener de 1947 la família Staël es va trasllar a una casa més gran gràcies a l’augment de reconeixement i d’ingressos. El 1947 va conèixer el marxant americà Theodore Schempp.
L'abril de 1947 neix la seva segona filla, Laurence i l’abril de 1948 el seu fill Jerome . Aquell mateix any, a París, començava una llarga amistat amb l'artista alemany Johnny Friedlaender. Les seves pintures començaven a cridar l’atenció a escala mundial.
El 1950 exposa a la Galerie Jacques Dubourg en Paris[9] i Schempp introdueix les seves pintures a Nova York, amb una exposició privada al seu apartament. Ven unes quantes pintures a col·leccionistes importants incloent-hi Duncan Phillips.
A principi dels anys 50 obté un èxit considerable als Estats Units, i Anglaterra. El 1950 Leo Castelli organitza una exposició col·lectiva a la Galeria Sidney Janis a Nova York que l'inclou.
El 1952 fa exposicions en solitari a Londres, Montevideo, l'Uruguai, i a Paris. EL març de 1953 fa la seva primera exposició individual a M. Knoedler & cia, que va ser un èxit comercial i de crítica. El 1953 va fer una exposició a la Galeria Phillips a Washington DC, (coneguda avui com The Phillips Collection a Washington DC).
El 1953 Staël i Francoise van visitar diverses institucions als Estats Units, entre elles el MoMA i la Fundació Barnes a Merion.
De retorn a París, Staël coneix el marxant d'art Paul Rosenberg que li ofereix un contracte exclusiu. Staël accepta, en part perquè Rosenberg era francès i , en part, perquè era un important comerciant d'art de Nova York i representava molts pintors cubistes a qui Nicolas admirava.
Al final de 1953 la demanda de les pintures d’Staël era tan gran que Paul Rosenberg augmentava els seus preus i contínuament demanava més quadres. El 1954 va fer una exposició per a la qual Rosenberg va demanar quinze pintures addicionals. Una vegada més, aquesta va ser molt reeixida tant comercialment com des del punt de vista de la crítica.
L'abril de 1954 naixia el quart fill d’Staël, Gustave. Aquella primavera va fer una altra exitosa exposició a la galeria de Jacques Dubourg, a París. Les seves noves pintures marquen una sortida de l’abstacció i un retorn a la figuració.
[edita] Mort prematura
El 1953, Staël entra en un període de depressió que el porta a buscar aïllament al sud de França, a Antibes. Patia un afebliment anímic, psíquic i físic. Arran d'una reunió decebedora amb un crític d'art que el menysprea, el 16 de març de 1955 es va suïcidar llançant-se de la finestra del seu taller. Tenia 41 anys.
[edita] Llegat
La carrera d’Staël com a pintor abasta aproximadament 13 anys (des de 1942) durant els quals pinta més de mil quadres.
La pintura era el seu vehicle d’expressió: Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura.(escrit en motiu de la seva exposició a Nova York, febrer de 1953).
La seva obra mostra la influència de Gustave Courbet, Paul Cézanne, Édouard Manet, Henri Matisse, Pablo Picasso(especialment de les èpoques blava i rosa), Georges Braque, Fernand Léger i Chaim Soutine, així com dels mestres holandesos Rembrandt, Johannes Vermeer i Hercules Seghers. També de Velázquez, Delacroix i Goya, entre molts altres.
En els seus inicis té un estil més figuratiu, però cap els anys 40 evouciona cap a l’abstracció. El seu estil es va singularitzant; té punts de contacte amb l’expressionisme però es desenvolupa independentment de qualsevol moviment. Staël va defugir sempre i de forma deliberada de l’encasellament en un moviment.
Les seves pintures es caracteritzen per tenir grans gruixos de color empastats, amb empremtes de la paleta o dels pinzells. Les teles s’estructuren en grans zones de color, amb predomini de blaus, vermells i blancs. La textura i el color són els protagonistes. Representa sobretot paisatges, natures mortes i retrats. L’obra d’Staël aviat van tenir un cert reconeixement dins del món de l’art de postguerra i es va convertir en un dels artistes més influents dels anys 1950.
Staël, però, segueix amb la seva recerca artística. El 1952 un partit de futbol entre França i Suècia li inspira una sèrie d'obres en què comença a abandonar l'abstracció més pura per tornar a la figuració.
En les seves pintures posteriors busca un estil més “líric”: paisatges, músics de jazz, gavines. L’oli s’aclareix, es dilueix; els objectes esdevenen lleugers, impalpables. En les últimes pintures, de platges i paisatges, destaca el cel i els efectes de llum.
Durant tota la seva vida el pintor es va interessar per altres arts, especialment la música i la poesia. Va tenir especial relació amb el poeta René Char, per a qui va il·lustrar un llibre de poemes. La música és present en diferents moments de la seva obra, des de les primeres Composicions fins a la seva última obra inconclusa, Le concert, de gran format.
[edita] Llista de quadres
- De la Danse, 1946, (Centre Pompidou)
- Brise-Lames, 1946-1947
- La Vie dure, (1946, (Centre Pompidou)
- le toits, 1952, (Centre Pompidou)
- le Lavandou, 1952, (Centre Pompidou)
- Les Footballeurs (sèrie), Grand Parc des Princes ... 1952
- L'orchestre, 1953, (Centre Pompidou)
- Les musiciens, souvenir de Sidney Bechet 1953, (Centre Pompidou)
- Agrigente, 1953, Zürich, Kunsthaus
- La Tour Eiffel, 1954, Troyes, museu d'Art modern
- Agrigente, 1954, col·lecció particular
- La Cathédrale, 1954, Lyon, museu des Beaux-Arts
- Sicile, 1954, Grenoble, museu des Beaux-Arts
- Coin d'atelier, fond bleu, 1955, col·lecció particular
- Le Concert (Le grand concert), 1955 Antibes, Museu Picasso
[edita] Bibliografía
- AA. VV. Nicolas de Staël 1914-1955 (Catàleg de l’exposició a la Pedrera). Barcelona, 2007 Ed. Fundació Caixa Catalunya. ISBN 978-84-89860-84-1 236 p.
- Exhibition Catalogue, Nicolas de Staël, paintings 1950-1955, Mitchell-Innes & Nash, NYC. 1997, ISBN 0-9660769-1-5.
- Douglas Cooper, Nicolas de Staël, Masters and Movements, Weidenfeld and Nicolson Ltd. London, 1961.
- Laurent Greilsamer, Le prince foudroyé, la vie de Nicolas de Staël. Fayard, 1998 (ISBN 2213595526).
- Jean-Louis Andral (sous la direction de), Nicolas de Staël, un automne, un hiver. Catalogue de l'exposition du Musée Picasso à Antibes. Ed. Hazan, Paris, 2005.
- Jean-Paul Ameline (sous la direction de), Nicolas de Staël. Catalogue de l’exposition. Editions du Centre Pompidou, 2003.
- Marie du Bouchet, Nicolas de Staël, une illumination sans précédent. Découvertes Gallimard Arts, 200
