Manuel Sales i Ferré
De Viquipèdia
Manuel Sales i Ferré (Ulldecona (Montsià), 1843 - Vinaròs (Baix Maestrat), 1910). Precursor de la introducció de la sociologia a Espanya, aquest filòsof, historiador i publicista, un dels escassos krausistes d’origen català, deixà un important llegat d’obres de caire científico-social. Activista intel·lectual en el camp de la reforma social, les seves propostes foren avançades i innovadores al seu temps.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Encara que nasqué a Ulldecona (Montsià) el 1843, estigué molt poc vinculat a Catalunya al llarg de la seva vida i, en canvi, residí a Madrid, Sevilla i al País Valencià. Rebé la seva instrucció primària a Tortosa i seguí el batxillerat a Castelló de la Plana i a València. Atès que des de petit revelà uns dots extraordinaris per a l’estudi, un cop enllestit l’ensenyament secundari fou enviat a Madrid on obtingué la llicenciatura i el doctorat en Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense. Des de 1871 fou professor auxiliar en les càtedres de Metafísica i Història Universal a la Universitat de Madrid, fins que el 1874 fou nomenat catedràtic de Geografia Històrica a la Universitat de Sevilla, plaça que posteriorment passaria a denominar-se d’Historia Universal. El 1899 obtingué per per concurs una càtedra de sociología a la Universitat de Madrid, la primera creada a Espanya.
Des de Madrid desplegà una considerable activitat en la difusió del pensament sociològic dins l’ámbit hispànic. Fou elegit president de la secció de Ciències Morals i Polítiques de l’Ateneu i des d’aquesta plataforma pogué donar a conèixer el seu pensament fora dels cercles estrictament acadèmics impartint diversos cursos des de 1897. El 1900 fou nomenat vice-secretari de l’Institut Internacional de Sociologia amb seu a París i el 1901 fundà l’Instituto de Sociologia, que el 1905 iniciaria la publicació d’un butlletí. Fou membre del Instituto de Reformas Sociales, que promogué un sistema de previsió social voluntari i privat, precursor d’un incipient Estat de benestar al nostre país i el 1907 ingressà a la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas. Morí el 1910 a la seva finca de Vinaròs (Baix Maestrat) i fou enterrat al cementiri civil de Madrid.
[edita] Pensament sociològic
Com succeí amb molts intel·lectuals de la seva generació, Sales i Ferré evolucionà del krausisme al positivisme, encara que al final de la seva vida recuperà part del llegat del culturalisme krausista. Sales i Ferré pertany a una generació immediatament anterior a la que impulsà el naixement d’una ciència social acadèmica i científica, per la qual cosa el seu pensament sociològic és tributari d’una visió a cavall entre la filosofia de la història i de l’evolucionisme spencerià.
El seu Tratado de sociología constitueix un vast fresc que il·lustra amb materials històrics les lleis que, segons el seu enfocament, governen l’avenç progressiu de la humanitat. En consonància amb les idees de l’època, formulades i defensades per Bachofen, Morgan i Engels, manté l’existència del matriarcat i del patriarcat com a fases primigènies i successives de l’evolució social primitiva. La instauració del patriarcat a l’aurora de la civilització humana tancaria així una etapa ginecocràtica anterior al llarg de la qual que l’hetairisme i el comunisme sexual donarien pas a la fixació de les relacions de parentiu. L’evolució de la tribu matriarcal a la patriarcal es correspon amb la més general de la societat familiar i troncal a la territorial i política, un procés que comporta canvis de gran envergadura en tots els àmbits de la vida social.
L’adveniment de la tribu patriarcal coincideix amb l’expansió del sedentarisme i la difusió de l’agricultura que obriran la porta, a través de la federació tribal, a la fundació de la ciutat. L’evolució d’aquesta nova modalitat d’unitat política, que passa per una fase troncal, territorial, timocràtica i democràtica, desemboca en algunes ocasions a la formació d’imperis, però en d’altres pot conduir directament a la construcció de nacions. La gènesi de la nació, com a forma superior del procés evolutiu, té lloc a Europa durant els segles IX i X, i el seu desenvolupament travessa també per les fases troncal, territorial, timocràtica i democràtica. A tenor de l’anàlisi que Sales i Ferré fa de la situació històrica de la darreria del segle XIX, quan ell estava escrivint, la societat de l’època es trobaria en una etapa de transició de la timocràcia a la democràcia, o sia, emprant un llenguatge més actual, del capitalisme al socialisme democràtic.
Pel que fa les causes de l’evolució social i política, contempla la presència simultània de factors físics (econòmics i ambientals) i psíquics (culturals), entre els quals destaca el dret i la religió, sense acceptar l’existència d’un sol element determinant exclusiu.
A diferència del Tratado de sociología, la seva Sociologia general, escrita al final de la seva vida i publicada pòstumament, és més sistemàtica. En aquesta obra, que se sitúa entre el psicologisme de Tarde i l’objectivisme de Durkheim, planteja el problema de l’objecte i el mètode de la disciplina. Critica el biologisme sociològic i destaca la natura singular del fet social: “La semblança entre l’organisme i la societat consisteix en el fet que un i altra són sistemes d’activitats coordinades entre si i subordinades a una direcció comuna. En tota la resta difereixen. L’element orgànic és la cèl·lula; l’element social, l’individu”. També se separa del psicologisme social, tot adoptant una posició eclèctica, de síntesi, entre el psicologisme i el sociologisme. Dóna una gran importància al medi natural i a la dialèctica entre població i recursos com a factors que condicionen l’evolució social, encara que, en igualtat de condicions, el factor genètic pot acabar essent determinant. És veritat que l’evolució social resulta sempre de l’evolució entre natura i esperit, però en aquest joc dinàmic l’evolució inconscient sempre domina a la conscient, fins i tot en l’apogeu de les civilitzaciones més avançades.
[edita] Idees polítiques
En el context de l’època les seves idees polítiques són clarament progressistes. “Tot moviment socialista ha nascut de la recrudescència de l’individualisme, amb l’objecte de restablir l’equilibri trencat entre la col·lectivitat i l’individu”. De tota manera, encara que es mostra comprensiu envers el socialisme, assenyala els seus excessos i hi expressa les seves reserves. En canvi, es mostra molt crític de l’anarquisme.
“Entre el socialisme i l’individualisme, l’evolució continua el seu camí cap a democràcia, que consisteix a agermanar la llibertat de l’individu amb la solidaritat del conjunt”. Des d’un punt de vista dialèctic, podem dir que la democràcia constitueix la síntesi d’aquests dos elements antitètics, essent més un moviment moral i cultural que no pas econòmic i polític.
[edita] Propostes de reforma social
En consonància amb els ideals krausistes, Sales i Ferré es mostra molt sensible a les qüestions socials, en particular la política social i la reforma educativa. Tot rebutjant l’Estat liberal de laisser faire, propugna un govern intervencionista de caràcter paternal i protector de les classes més necessitades, però respectant sempre la llibertat. En un treball sobre “El pauperisme i la caritat” (1910), a partir de l’experiència dels països més avançats, advoca per una assegurança d’atur, de vellesa i d’invalidesa, per la creació de borses de treball, de cases de maternitat per a mares pobres i solteres, de llars d'infants i especialment de programes d’assistència domiciliària per a diverses categories de la població. Un dels seus cavalls de batalla és el retard del sistema educatiu al nostre país. En una conferència sobre “Les causes de la nostra decadència” (1902) afirma: “Siguem rics i instruïts, i ho serem tot” i en consonància amb aquest lema proposa desenvolupar la instrucció pública a tots els nivells, emprendre una campanya radical d’higiene i sanejament i millorar les condicions econòmiques de vida. Tanmateix, és conscient que una de les traves que més frenen el desenvolupament d’Espanya són les nostres clases dirigents, a les quals titlla de dèbils, apocades, imprevisores, irresolutes, egoistes i gens escrupuloses amb l’acompliment dels seus deures i les acusa de dedicar-se al foment dels seus interessos particulars en lloc de consagrar-se al conreu del benestar comú.
[edita] Obra
- 1887 Civilización europea: Consideraciones acerca de su presente, su pasado y su porvenir (Discurso leído en el Ateneo y Sociedad de Excursiones).Madrid: Librería de Victoriano Suárez.
- 1889-1904 Tratado de sociologia (4 volums).
- 1902 Causas de Nuestra Decadencia (Conferència), Madrid: Imp. de J. Palacios.
- 1902 Función del socialismo en la transformación actual de las naciones (Discurso pronunciado en el Instituto de sociologia), Madrid: Librería General de Victoriano Suárez.
- 1909 La Transformación del Japón, Madrid: Librería de D. Victoriano Suárez.
- 1910 Problemas sociales (Recull de conferències publicat pocs dies després de la seva mort).
- 1912 Nuevos fundamentos de la moral (Discursos de recepción de Manuel Sales Ferré y de contestación de Eduardo Sanz y Escartín leídos en la Junta pública de 28 de abril de 1907). Madrid s.n.
- 1912 Sociología general (Tractat sistemàtic de sociologia públicat pòstumament a partir de la ordenació dels seus apunts de classe cedits al seu deixeble Domingo Barnés).
[edita] Bibliografia
- Jerez Mir, R. (1980). La introducción de la Sociología en España: Manuel Sales y Ferré, una experiencia truncada. Madrid: Editorial Ayuso.
- Mestre Vives, T. (1962). ‘Sociedad y nación en Sales y Ferré’. Revista de Estudios Políticos, 124.
- Núñez Encabo, M. (1976). Manuel Sales y Ferré: Los orígenes de la sociología en España. Madrid: Cuadernos para el Diálogo.
