Joaquim de Fiore
De Viquipèdia
Joaquim de Fiore (Celico, Calàbria, 1130 - San Giovanni in Fiore, Calàbria, 1202) fou un teòleg, escriptor i filòsof calabrès. Monjo cistercenc i fundador d'una nova ordre monàstica el 1191, l'ordre de Sant Joan de la Flor.
La seva obra exercirà una gran influència al llarg de l'Edat Mitjana, sent sobretot conegut per l'obra Liber concordiae Novi et Veteris Testamenti (teoria de l'Evangeli Etern), on es formula una interpretació apocalíptica de la història de la humanitat.
Comença amb la consideració de la humanitat com una realitat dinàmica marcada pel trànsit del antic al nou Testament i l'anunci d'un tercer estadi per venir: el del tercer Testament o edat de l'Esperit Sant. Al seu torn, cadascun d'aquests tres estats apareix com una analogia amb les tres Persones de la Trinitat i amb l'evolució espiritual de la humanitat.
Entén la història com un ascens en tres etapes:
- El primer Testament, a través especialment de Cabàs, manifesta la glòria del Pare. És l'edat de la llei, governada per la laboriositat, el treball i el temor.
- El segon, amb Jesucrist, mostra la glòria del Fill. Ha estat l'edat de l'Evangeli, governada per l'estudi, la disciplina, la fe i la submissió filial
- El tercer, ens ensenyarà la glòria de l'Esperit Sant. Serà l'edat governada per la contemplació, l'esperança, l'alegria i la llibertat.
Aquesta concepció de la història no cristocèntrica, sinó trinitària, va originar el moviment joaquinista de gran importància en la història medieval i va exercir gran impacte a la branca més rigorista de l'ordre franciscana.
