IV Concili de Toledo

De Viquipèdia

El quart Concili de Toledo fou una reunió general dels bisbes de les provincies del Regne de Toledo celebrada el 633.

A finals de l'any 633 (el 5 de Diciembre) es va inaugurar, en presència del rei Sisenand, a l'Església de Santa Leocadia, construïda per ordre de Sisebuto. Van assistir seixanta-nou bisbes.

Sembla que per primera vegada van assistir a les sessions alguns Viri Illustris però no van signar les actes i per tant no havien de tenir veu ni vot. Sembla que des d'aleshores la seva assistència es va convertir en costum.

Suintila va ser qualificat de criminal i es va esmentar la seva iniquitat i el seu enriquiment a costa dels pobres. La seva sort va ser decidida en el Concili. Geila també va ser desterrat i els seus béns confiscats.

Però a més es va aprovar un cànon pel qual atacaven a aquells que trenquessin el jurament de fidelitat al rei i prohibien que hi hagués més usurpacions del tron, rebel·lions, complots i magnicidis. Es va decidir que quan un rei morís el seu successor seria elegit per tots els magnats del regne i els Bisbes reunits en un concili comú. Aquells que vulneressin el seu jurament de fidelitat al rei, atemptessin contra la seva vida o intentessin usurpar el tron eren anatematitzats per tres vegades. Per part seva Sisenando es comprometia a governar amb moderació, benevolència, justícia i pietat sobre tots els pobles. Si el rei, o els seus successors, no complien aquests extrems i governaven amb duresa i tirania, també rebien l'anatema. Tots aquests aspectes semblen més apropiats si anaven dirigits contra Geila o altres rebels, doncs és dubtós que, de no existir una guerra civil o una rebel·lió recent, Sisenando fes condemnar tan durament allò mateix que ell acabava de realitzar amb Suintila. El cànon setanta-cinc, que va ser inspirat pel propi rei, seria per tant la conseqüència política de la guerra civil o almenys de les conspiracions de Geila, encara que al faltar informació sobre l'existència una rebel·lió pogués pensar-se que Sisenand desaprovava la seva pròpia acció, i legislaba perquè ningú més tornés a actuar com ell.

Algunes disposicions preses en el Concili podrien referir-se als rebels. Es va condemnar als clergues que prenguessin les armes contra el rei, als quals deuria internar-se en un monestir per fer penitència.

Es va prohibir que els clergues rebessin o enviessin missatges secrets fora d'Hispània. Segurament el clero havia negociat una aliança dels rebels amb algun poder estranger, i com sabem que els francs eren aliats de Sisenand, i el cronista Fredegari no fa cap al·lusió al tema, sol van poder aliar-se als Aquitans, als vascons i als bizantins.

També es tractà l'apel·lació del Bisbe d'Écija Marcià, deposat cap al 625 per les intrigues del seu rival Habenci o Aventius (que el va acusar de ser deshonest per tenir una esclava anomenada Ustària com auxiliar i per mantenir relacions sexuals amb una dama anomenada Bonella, de fetilleria, de parlar malament del rei i de consultar a l'endevina Simplícia sobre el futur del rei i el seu propi). El Concili va restablir a Marcià en el seu rang de bisbe però no va examinar a fons el cas i no le va tornar la seu que momentàniament va quedar a poder de Habenci.

Finalment el Concili va considerar inconvenient que els Bisbes formessin part dels tribunals que condemnessin als rebels, doncs no havien de derramar la sang ni tan sols dels traïdors. Aquesta posició significaria un suport subjectiu a la rebel·lió i indicaria que el clero en general no era hostil a Suintila, ni molt favorable a Sisenand.

Sisenando va efectuar diverses concessions al clero: dret a examinar prèviament les reclamacions, vigilància de nobles i jutges i exempció d'impostos als clergues.

El IV Concili de Toledo va aprovar vint-i-nou cànons sobre disciplina i administració de l'Església, vuit sobre monjos i penitents, deu sobre els jueus i vuit sobre esclaus manumesos per l'Església, que resumits son els següents:

• Accés al bisbat. La persona que hagués estat culpable d'un delicte, hagués estat heretge (batejat o rebatejat), tingués alguna deshonra natural o provocada, estigués casat dues vegades, hagués tingut una amant o s'hagués casat amb una vídua, no podia ser consagrat bisbe. Tampoc podien ser-ho aquells que fossin esclaus, els funcionaris públics i curials, els illetrats i els menors de quaranta anys. Els candidats devien haver passat pels graus inferiors, no podien sol·licitar el càrrec ni pagar per ell, ni podien ser designats pel seu antecessor. L'elecció corresponia al clero i el poble de la diòcesi, amb aprovació del sufragani i del metropolità (encara que sovint el rei designada als bisbes). La seva consagració devia fer-se en diumenge per almenys tres bisbes de la mateixa província, en una ciutat designada pel metropolità; els coprovinciales que no poguessin assistir havien de comunicar per escrit l'acceptació del proposat. El metropolità havia de ser present o donar expressament la seva conformitat.

• Accés d'esclaus a càrrecs eclesiàstics. Des de l'any 633 (IV Concili de Toledo) es va permetre a alguns esclaus eclesiàstics ser elegits per al diaconado i el sacerdoci però havien de ser manumesos abans de la seva ordenació. Després de la seva mort els seus béns passarien a l'Església que els havia manumès.

• Usurpació de béns pels Bisbes. Per combatre la pràctica que els bisbes usurpessin les dotacions de les Esglésies de la seva diòcesi que havien estat construïdes i equipades per alguns fidels, es va prohibir als Bisbes que prenguessin més d'una tercera part dels donatius, rendes i ingressos en espècie d'aquests Iglesias; si no ho complissin, els donants o els seus hereus podrien recórrer al Sínode provincial perquè restituís lo usurpat.

• El Oeconomus. Es va prohibir que el càrrec d'Ecònom (Oeconomus), administrador dels béns d'una Església, fora desenvolupat per un laic, tal com ja havia dictaminat el Sínode sevillà del 619 (que a més va prohibir als bisbes desenvolupar personalment aquesta labor).

• La Pasqua. La data de la Pasqua en les diverses províncies no estava unificada. El IV Concili de Toledo va establir que els metropolitans havien d'acordar per carta entre ells (tres meses abans de l'Epifania) la data de la Pasqua, i després anunciar-la als seus coprovinciales.

• Immersió simple, Divendres Sant, normes diverses. El IV Concili toledà va intentar introduir definitivament la immersió simple per al baptisme, doncs la immersió triple seguia practicant-se. Es va establir així mateix que el dia del Divendres Sant hauria de celebrar-se missa en les esglésies (doncs moltes d'elles romanien aquest dia tancades) i predicar-se la Passió del Senyor. El dejuni del Divendres Sant havia de durar tot el dia, doncs era costum acabar-lo a les nou i celebrar llavors un banquet. El Parenostre s'havia de resar pels capellans amb certa freqüència i no només els diumenges. En canvi en els diumenges els capellans havien de cantar el Cant dels Tres Nens, cosa que alguns ometien. L'Evangeli s'ahuria de llegir immediatament després de l'Epístola (segons els cànons de l'Església hispana) i no com es feia en algunes esglésies que entre ambdós es llegien els laudes. Es va unificar la tonsura, que a Galícia era diferent de la d'altres províncies. I la llum i el ciri utilitzats per a la vigília pasqual havien de ser beneïts a la Narbonense la mateixa manera que ho eren en les altres províncies.

• Llibre de la Revelació. El llibre de la Revelació va ser declarat canònic, malgrat que molts no volien acceptar-lo com a tal.

• Clergues que prenien les armes. Es va condemnar als clergues que prenguessin les armes contra el rei, als quals deuria internar-se en un monestir per fer penitència. El cas s'havia donat entre diversos capellans i altres membres del clero per sota d'ells.

• Clergues que contactaven amb poders estrangers. Es va prohibir que els clergues rebessin o enviessin missatges secrets fora d'Hispània

• Subdiáconos casats. Alguns subdiáconos havien arribat a casar-se, pràctica que va quedar prohibida.

• Vinculació del sacerdot a la seva diòcesi. El sacerdot quedava vinculat a la diòcesi en la que havia estat ordenat, com un colon quedava vinculat a la terra que cultivava.

• Reclamacions legals. Tot aquell que tingués reclamacions legals contra Bisbes, jutges, maiores i inferiores, hauria de sotmetre el seu cas al Sínode provincial de Bisbes, el qual decidiria si tenia dret a reclamar. En cas de tenir-lo, un executor del rei cuidaria que s'apliqués justícia per les autoritats competents. Si el Sínode no ho considerava oportú la demanda no podria presentar-se.

• Vigilància dels Bisbes. Si els Bisbes s'assabentaven que els jutges i nobles oprimien als humils tenien autoritat per a reprenderles (aparentment no podien prendre cap altra mesura). Si l'advertència no tenia efecte devien comunicarlo al rei. Aquest poder ja lo havien obtingut els Bisbes en el III Concili toledà però no es referia als nobles i jutges, sinó només a aquests últims.

• Exempcions al clero. Tot clergue nascut lliure quedava exempt de tot impost, i de realitzar treballs forçats. Però les terres de l'Església continuarien pagant impostos.

• Manumissió d'esclaus. Quan un esclau era manumès l'Església havia de conservar sobre ell i els seus descendents el patronatge; aquell que manumitiera un esclau i no es preocupés d'assegurar el patronatge eclesiàstic hauria de compensar a l'Església amb dos esclaus d'igual valor al manumès. Els manumesos i descendents haurien d'informar a cada nou bisbe de la seva condició perquè no s'oblidés amb el temps.

• Consultes a endevins. Es va prohibir a qualsevol membre del clero el consultar amb endevins, i en cas de fer-ho serien condemnats a fer penitència tota la seva vida.

• Conversions forçades. El Concili va rebutjar la política de conversions forçades que es va portar a terme durant alguns anys del regnat de Sisebut.

• Càrrecs públic per a jueus. Als jueus ja se'ls havia prohibit exercir càrrecs públics en els que poguessin perjudicar a cristians en el III Concili de Toledo, però ara la prohibició es va estendre als nascuts de pares jueus, i a qualsevol càrrec públic. La vigilància del compliment de la norma es va encarregar als Iudices Provinciarum i als nisbes catòlics; els Iudices que no vigilessin el compliment serien excomunicats.

• Esclaus cristians dels jueus. Es va confirmar la prohibició per als jueus de posseir, comprar o rebre com obsequi esclaus cristians, però la pena per l'incompliment es va modificar: encara que l'esclau seria alliberat el jueu no veuria confiscades les seves propietats doncs res es diu sobre això.

• Jueus conversos. La majoria dels jueus que havien estat obligats a convertir-se, van tornar a la religió judaica en acabar el regnat de Sisebut i atenuar-se el rigor de la legislació anti jueva amb el seu successor Suintila. Alguns jueus van tornar a la seva religió i van procedir a circumcidar als seus esclaus. Per evitar-lo es va determinar que els esclaus que haguessin estat circumcidats serien alliberats i tornarien al catolicisme sota vigilància del bisbe local. Si els jueus circumcidaven als seus propis fills, aquests els serien trets. Un cànon parla que els fills i filles dels jueus devien ser-los trets i ingressats en monestirs i centres cristians per ser educats en tal fe, encara que es creu que no es tractava de tots els fills dels jueus, sinó només d'aquells els pares dels quals s'havien convertit forçosament en temps de Sisebut (i havien hagut de batejar com catòlics als seus fills) però que ara havien tornat a la seva religió.

• Matrimonis mixtes. Malgrat les reiterades prohibicions, fins i tot per part de les dues religions, els matrimonis mixtes entre jueus i cristians havien continuat celebrant-se. Es va dictaminar que quan el cònjuge jueu no volgués acceptar la religió del seu consort cristià, el matrimoni hauria de separar-se, i els fills quedarien a poder del cristià i haurien de ser educats en la fe catòlica.

• Jueus conversos i no conversos. Es va prohibir als jueus que s'havien convertit al cristianisme, tenir qualsevol mena de contactes amb els jueus que no s'havien convertit. En cas d'incompliment el jueu seria lliurat com esclau a un cristià i el convers seria fuetejat públicament.

• Prohibició de testificar. Els jueus conversos no tindrien dret a testificar als tribunals.

• Protecció als jueus. Malgrat la duresa de les lleis en contra seu, molts laics i clergues protegien als jueus, per compassió, amistat o suborn. Per evitar-lo es va promulgar un cànon que establia que aquell que ajudés als jueus, fora laic, sacerdot o Bisbe, seria excomunicat i rebria l'anatema.

• Celebració de Sínodes. L'IV Concili va decidir que els Sínodes provincials anuals es celebrarien cada any el dia 18 de maig. Però el III Concili havia fixat la data de l'1 de novembre i va ser aquesta la que va prevaler. Es va confirmar que s'havia de celebrar un Sínode anual en cada província, el que no es venia observant (encara que segurament es van celebrar diversos Sínodes dels quals no tenim notícies), ni es va observar en el futur. Les reunions de Sínodes havien de celebrar-se amb tranquil·litat, sense enrenous del clero, interrupcions de discursos, tumults, xerrades frívoles, rialles o crits sorollosos, i es va decidir que es castigaria als quals no complissin aquestes indicacions amb la pena d'expulsió de la reunió i excomunió per tres dies.